Dos dies i l'eternitat
Dos dies i l’eternitat | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Marc Esquirol |
Protagonistes | |
Guió | Marc Esquirol |
Dades i xifres | |
País d'origen | Catalunya |
Estrena | 27 març 2023 |
Durada | 55 min |
Idioma original | català |
Rodatge | Biarritz, Bordeus i Girona |
Color | en color |
Pressupost | 2.126 $ |
Descripció | |
Gènere | cinema romàntic |
Lloc de la narració | França |
Dos dies i l'eternitat (títol internacional en francès: Deux jours et l'éternité) és un film català romàntic del 2023 dirigit i guionat per Marc Esquirol.
Argument
[modifica]Quan veu que la seva relació amorosa trontolla, en Marc decideix emprendre un viatge improvisat per França amb la Laia, una noia amb molta empenta que ha conegut a les xarxes socials.[1]
Repartiment
[modifica]Principal
[modifica]- Miki Lloret com a Marc
- Sara Espías com a Laia
- Ferran Herrera com a pare de la Laia
- Silvia Alabart com a mare de la Laia
Secundari
[modifica]- Neus Bada com a extra al museu
- Sandra Cano Bada com a mama
- Sabine di Pascal com a transeünt
- Angels Ferrer com a oficinista 1
- Kliat Guerrero com a oficinista 2
- Adriana Galo com a secretària del museu
- Pedro Sitjar com a secretari del museu
- Claud Hernández com a Julia
- Miryam Georges Parisot com a carnissera
Producció
[modifica]El film té un component autobiogràfic considerable i reconegut pel mateix director i guionista. El va rodar amb prou feines a vint anys. Al capdavall, la part més llarga del procés va ser la postproducció. S'hi va afegir una veu en off introspectiva.[1]
Va ser un projecte de baix cost.[1] El pressupost va ser de 2.500 euros, que Esquirol va obtenir de la venda del seu primer automòbil. Per això, va prendre com a models moviments com la Nouvelle Vague o el Dogma 95, en què els recursos també eren limitats a l'hora de fer cinema.[2]
Estrena
[modifica]Es va estrenar el 27 de març del 2023 a la secció Un Impulso Colectivo de la 10a edició del festival de cinema D’A Film Festival a Barcelona amb presència de Marc Esquirol.[3][4][5] També s'hi va projectar un curtmetratge anterior del mateix director, Si mai no ens haguéssim separat.[6]
Recepció
[modifica]Segons Ignasi Franch de Cine Con Ñ, «és una cerca expressiva juganera i simpàtica, tant en la història que es conta com en la manera de contar-la». En va destacar composicions i moviments de càmera atípics, que contrasten amb seqüències més funcionals i estandarditzades.[1] Tant ell com Joan Colás de Crónica Global van esmentar que hi havia referències a Al final de l'escapada de Jean-Luc Godard i pel·lícules d'Éric Rohmer, sobretot Le Rayon vert, que no incorren tampoc en la pedanteria.[1][2]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Franch, Ignasi. «Al final de la escapada te encuentras con ‘Dos dies i l’eternitat’» (en castellà). Cine con Ñ, 28-03-2023. [Consulta: 29 març 2023].
- ↑ 2,0 2,1 Colás, Joan. «La Nouvelle Vague y la historia de un beso no dado» (en castellà). El Español, 27-03-2023. [Consulta: 29 març 2023].
- ↑ «El D’A programa els nous treballs de Julián Génisson, Burnin’ Percebes, María Antón Cabot o Amat Vallmajor». La República, 01-03-2023. [Consulta: 29 març 2023].
- ↑ «Programació i horaris» (PDF) p. 69. D'A Film Festival Barcelona, 2023. [Consulta: 29 març 2023].
- ↑ «Dos dies i l’eternitat». D'A Film Festival Barcelona, 2023. [Consulta: 29 març 2023].
- ↑ «Gran presència del nostre alumni al D’A Film Festival». Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya, 21-03-2023. [Consulta: 29 març 2023].