Ducat longobard de Parma
| Tipus | ducat  | ||
|---|---|---|---|
| Localització | |||
| Capital | Parma | ||
El ducat de Parma va ser un dels ducats establerts pels longobards a Itàlia. Existeix poca informació sobre els seus assumptes interns, i és incerta fins i tot la data de la creació del ducat, que possiblement remunta a les dues primeres fases de la penetració dels llombards, en els anys setanta i vuitanta del segle vi, a conseqüència de la conquesta final de la ciutat pels llombards, encapçalada pel rei Agilulf el 593.
Història
[modifica]Amb la conquesta llombarda, la Regio VIII Aemilia establert pels romans, es va veure dividida en dues part, una amb Piacenza, Parma, Reggio Emilia i Mòdena (tots els ducats), i de l'altra, des Ravenna a Bolonya, ciutats romanes d'Orient (aquest última es va perdre el 728 juntament amb Imola).
A Parma, a la fi del segle vi, va viure una filla del rei Agilulf, esposa del notable local Gudescalc (potser ja duc).[1] Una incursió romana d'Orient el 590, forta de nou exèrcits enviats per l'imperi i dirigida pel patrici Cal·línic, va posar les ciutats de Mòdena i Màntua altre cop sota el control de l'Exarcat de Ravenna, i va aconseguir la submissió dels ducs de Parma, Piacenza i Reggio.[2] Això va comportar un intent de desertar cap a l'Imperi Romà d'Orient dels ducs de Parma, Piacenza i Reggio, que van passar al servei de l'exarca grec a canvi d'una recompensa.[3]
Probablement l'any 599 els llombards van ser capaços de recuperar Parma, però l'any 601 una altra incursió liderada pel romà d'Orient Cal·línic va aconseguir capturar la princesa i Gudescalc, que van ser portats presoners a Ravenna.[4] El 603, Agilulf va ser capaç de passar a l'ofensiva i recuperar definitivament Parma, on la seva filla va poder tornar, per morir poc després de part.[5] A partir d'aquesta data ja no es transmeten dades fiables sobre la supervivència de la institució ducal a Parma, tant és així que alguns historiadors han especulat que la ciutat no va tenir més ducs però i va ser governada per un governador (gastald) nomenat pel rei, que fou només un administrador, convertint-se en territorialment dependent del rei,[1] però, donada l'absència d'altres confirmacions, la dada, encara que plausible, continua sent una conjectura.[6]
En 773 Carlemany, rei dels francs van ocupar Parma, cap avall, quan baixava cap a Roma. La ciutat va esdevenir un comtat carolingi. Amb la derrota dels llombards a mans dels francs, els ducats van ser substituïts per comtats governats per nobles francs; l'exercici del poder fou inicialment per comptes i després, entre els segles IX i X, pels bisbes; foren concedides cartes d'immunitat i privilegis als bisbes de Parma, Piacenza i Reggio.[1]
Notes
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Marzio Dall'Acqua; Marzio Lucchesi, Parma città d'oro, pàg. 35-41.
- ↑ Marzio Dall'Acqua; Marzio Lucchesi, Parma città d'oro, pàg. 35-41.
- ↑ Claudio Azzara, Parma nell'Emilia longobarda, pàg. 2.
- ↑ Pau el Diaca, Historia Langobardorum, IV, 20.
- ↑ Pau el Diaca, Historia Langobardorum, IV, 28
- ↑ Claudio Azzara, Parma nell'Emilia longobarda, pàg. 7.
Bibliografia
[modifica]- Pau el Diaca, Historia Langobardorum (Història dels llombards) versió en italia de Lorenzo Barra / Mondadori, Milà 1992), IV, 20-28.
- Ireneu Affo, Storia della città di Parma, Parma, Carmignani, 1792-1795.
- Claudio Azzara, Parma nell'Emilia longobarda, in Reti Medievali Rivista, V - 2004/1 (gennaio-giugno).
- Fernando Bernini, Storia di Parma, Parma, Battei de 1954.
- Marzio Dall'Acqua, Marzio Lucca, Parma città d'oro, Parma, Albertelli de 1979.
- Jörg Jarnut, Storia dei Longobardi, Torí, Einaudi, 2002. ISBN 8846440854