Vés al contingut

Edna Politi

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaEdna Politi
Biografia
Naixement1948 Modifica el valor a Wikidata (75/76 anys)
Sidó (Líban) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Hebrea de Jerusalem Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirectora de cinema Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0689258 Allocine: 367 Modifica el valor a Wikidata

Edna Politi (Sidó, Líban, 1948) és una cineasta libanesa que ha realitzat principalment pel·lícules documentals. El més conegut tracta de dos temes diferents: la creació de l'Estat d'Israel, d'una banda; la música contemporània d'altra.

Biografia

[modifica]

De nacionalitat libanesa, Edna Politi va emigrar a Israel i després a Berlín. És llicenciada en Història de l'Art i en Història Islàmica per la Universitat Hebrea de Jerusalem. Es va formar en producció cinematogràfica a la Deutsche Film- und Fernsehakademie de Berlín.[1] Va marxar d'Alemanya per viure entre París i Ginebra, i col·labora amb la Télévision suisse romande, per la qual va dirigir diversos documentals del 1985 al 1989. El 1993 va fundar Contrechamps Productions.[1]

Filmografia

[modifica]

Pour les Palestiniens, une Israélienne témoigne (1974)

[modifica]

Edna Politi, directora d'aquesta pel·lícula, és presentada com a "cineasta compromesa" per Janine Euvrard.[3] Segons el crític de cinema Gérard Grugeau, és una de les primeres cineastes a portar la qüestió palestina a la pantalla.[4]

Anou Banou ou les Filles de l'utopie (1983)

[modifica]

Aquesta pel·lícula traça "la història d'Israel des dels inicis del sionisme fins als nostres dies, vista per dones que van ser dels primers fundadors del kibbutz".[5] En la seva anàlisi de la història del documental israelià, Yael Munk compta amb Edna Politi entre les documentalistes que han donat una nova inflexió a aquest gènere cinematogràfic a Israel, ajudant a obrir-lo més a l'alteritat i a “feminitzar-lo”. »(Munk es col·loca aquí en el marc dels estudis de gènere).[6]

Le Quatuor des possibles (1992)

[modifica]

El Quatuor des possibles està centrat en « el Quatuor Fragmente-Stille an Diotima de Luigi Nono rodat a Royaumont (i a Venècia) amb el Quatuor Arditti ». Veiem l'Arditti analitzant la partitura, "intentant abordar el seu misteri mitjançant la interpretació i la reflexió sobre les cites de Hölderlin formulades per Nono com a indicacions de joc".[7]

Referències

[modifica]
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «Edna Politi : Biographie». www.swissfilms.ch, 11-10-2015. Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 14 octubre 2020].
  2. 2,0 2,1 [enllaç sense format] http://www.contrechamps.ch/archives-saisons.php?concert=2007_2008_02[Enllaç no actiu]
  3. D. Nicolaïdis, P. Osganian, A.-S. Perriaux, « « Palestiniens, Israéliens : que peut le cinéma ? ». Entretien avec Janine Euvrard», Mouvements 3/2003 (no27-28), p. 90-93. https://www.cairn.info/revue-mouvements-2003-3-page-90.htm
  4. "La question palestinienne n'a que rarement été traitée au cinéma. On citera Les Dupes (1971) de l'Egyptien Tawfik Saleh, Kafr Kassem (1974) du Libanais Borhane Alaouié, Pour les Palestiniens, une Israélienne témoigne (1974) d'Edna Politi, Les Palestiniens (1975) du Hollandais Johan van der Keuken", dans "Chronique des années de feu", revue 24 images, n° 55, 1991, p. 62-64. http://id.erudit.org/iderudit/22816ac
  5. Source : film-documentaire.fr.
  6. Yael Munk, "Ethics and Responsibility: The Feminization of the New Israeli Documentary", Israel Studies, volume 16, Number 2, Summer 2011, pp. 151-164. Pour un résumé du film Anou Banou en anglais, voir le New York Times : https://www.nytimes.com/movies/movie/157756/Anou-Banou-oder-die-Tochter-der-Utopie/overview
  7. Marc Texier, Moments passés, musique présente : 1989-1996, éd. Van Dieren, 2006, p.169.