El noi blau
.jpg) | |
| Tipus | pintura  |
|---|---|
| Creador | Thomas Gainsborough |
| Creació | c. 1770 |
| Mètode de fabricació | Oli sobre tela |
| Període | Romanticisme |
| Gènere | retrat |
| Moviment | Romanticisme |
| Mida | 177,8 ( ) × 112,1 ( ) cm |
| Propietat de | Hugh Grosvenor (–1921) Jonathan Buttall (1771–1796) John Nesbitt (en)  (1796–1802)John Hoppner (1802–1809) Robert Grosvenor, 1st Marquess of Westminster (en) (1809–1845)Joseph Duveen, Baron Duveen (1921–1921) Biblioteca Huntington (1921–) |
| Col·lecció | Biblioteca Huntington, San Marino (Califòrnia) |
| Història | |
| Data | Esdeveniment significatiu |
| 1796, 1802, 1809, 1921 | venda |
| Data | Historial d'exposicions |
| Royal Academy of Arts, Piccadilly | |
| 1922 | National Gallery de Londres, Trafalgar Square |
| Catalogació | |
| Número d'inventari | 21.1 |
| Lloc web | huntington.org… |
El noi blau (en anglès: The Blue Boy) (c. 1770) és una pintura a l'oli realitzada per Thomas Gainsborough. Potser l'obra més famosa de Gainsborough, es creu que és un retrat de Jonathan Buttall (1752-1805), fill d'un ric comerciant, encara que això mai no ha estat demostrat. Es tracta d'un retrat alhora que d'un estudi històric del vestuari dels joves del segle xvii, es considera que va ser un homenatge de Gainsborough a Anthony van Dyck, i, en particular, està molt proper al retrat de Carles I quan era nen, realitzat per Van Dyck, i que segurament Gainsborough va descobrir la seva pintura i la de Rubens en les col·leccions del castell de Wilton que va visitar amb el seu amic i mecenes Philip Thicknesse.[1]
Hi ha indicis que Gainsborough ja havia pintat alguna cosa al llenç abans de començar El noi blau. La pintura és en un llenç força gran per a un retrat, perquè mesura 1,778 d'alçada per 1,121 metres d'amplada. Es troba en la Biblioteca Huntington, a San Marino (Califòrnia).[2]
Joshua Reynolds davant la vista del retrat El noi blau, va escriure:
| « | Totes aquestes esgarrapades i aquests senyals estranys que, de mirar-los de prop, són tan perceptibles en els quadres de Gainsborough i que també a pintors experimentats els semblen més aviat l'efecte de l'atzar que el resultat d'una intenció, aquest caos, aquest aspecte repel·lent i informe, per una espècie de màgia pren forma a una certa distància, i totes les parts semblen posar-se al seu lloc, de manera que podem deixar difícilment de reconèixer el ple efecte de l'aplicació sota la aparença de l'atzar, de la pressa i de la negligència[...] Hem de convenir en què els tocs concisos de Gainsborough han contribuït molt a la lleugeresa d'efecte que constitueix una bellesa notable de les seves pintures.[1] | » |
Recorregut de la pintura
[modifica]La pintura estava en possessió de Jonathan Buttall, fins que es va declarar en fallida el 1796. Va ser comprat per primera vegada pel polític John Nesbitt i després, el 1802, pel retratista John Hoppner. Al voltant de 1809 El noi blau va entrar a la col·lecció del comte de Grosvenor on es va conservar fins que un dels seus descendents el segon duc de Westminster el va vendre al marxant d'art Joseph Duveen el 1921.[3]
El 1919, el quadre havia inspirat el productor de cinema alemany Friedrich Wilhelm Murnau per crear el seu debut al cinema amb Der Knabe in Blau (El noi blau).[4]
En un acte que va provocar una protesta pública a Gran Bretanya, va ser venut a l'empresari Henry Edwards Huntington de l'American Railway per 728.800 dòlars, segons l'acord amb el marxant Duveen,[5] un preu aleshores rècord per a qualsevol pintura.(D'acord amb una notícia al The New York Times, de l'11 de novembre de 1921, el preu de compra va ser de 640.000 dòlars, –i això suposaria uns vuit milions el 2010–.[6] Abans de la seva partida a Califòrnia el 1922, El noi blau va ser exposat breument a la National Gallery de Londres, on va ser vist per unes 90.000 persones, i el director de la galeria Charles Holmes va inscriure unes paraules de comiat a la part posterior de la pintura:«Au Revoir, C.H.».[7]
Va ser aquest quadre el que va influir a l'artista pop Robert Rauschenberg cap a la seva dedicació a l'art de la pintura.[8] Es troba col·locada en la Biblioteca Huntington davant del quadre Pinkie del pintor Thomas Lawrence.[2]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Morales y Marín, José Luis. Historia Universal del Arte. Barroco y Rococó. Volumen VII (en castellà). Barcelona: Planeta, 1989, p. 400. ISBN 84-320-6687-7.
- ↑ 2,0 2,1 «Jonathan Buttal: The Blue Boy (c 1770)». The Huntington Library. Arxivat de l'original el 5 d’octubre 2013. [Consulta: 7 desembre 2009].
- ↑ «DUVEENS OFFER A REYNOLDS TO LOUVRE; Hope to Sell the French Gallery The Tragic Muse' for 40,000. 'BLUE BOY' TO BE RESTORED Sir Joseph Says Original Color, Obscured by Many Varnishings,Will Reappear.» (en anglès). The New York Times, 19-10-1921. Arxivat de l'original el 2021-03-08. ISSN: 0362-4331.
- ↑ Bock, Hans-Michael. Tim Bergfelder (ed.). The concise Cinegraph: encyclopaedia of German cinema (en anglès). Berghahn Books, 2009, p. 334. ISBN 978-1-57181-655-9.
- ↑ Thorpe, James. Henry Edwards Huntington: A Biography (en anglès). University of California Press, 1994-08-18, p. 438. ISBN 978-0-520-91366-0.
- ↑ «WolframAlpha conversion».
- ↑ «"Blue Boy's" Transfer Begins in Secrecy» (en anglès). The New York Times, 26-01-1922. Arxivat de l'original el 2024-02-26 [Consulta: 7 desembre 2009].
- ↑ «The Invincible Robert Rauschenberg». Obit Magazine, 16-05-2008. Arxivat de l'original el 22 de juliol 2009. [Consulta: 6 desembre 2009].
Bibliografia complementària
[modifica]- Conisbee, Philip. «The Ones That Got Away». A: Verdi, Richard. Saved! 100 Years of the National Art Collection Fund (en anglès). Londres: Scala, 2003. ISBN 9781857593044.
- Conlin, Jonathan. The Nation's Mantelpiece: A history of the National Gallery (en anglès). Londres: Pallas Athene, 2006. ISBN 9781843680208.
- Thicknesse, Philip. A sketch of the life and paintings of Thomas Gainsborough, Esq. (en anglès), 1788.
- Tyler, David. «Jonathan Buttall». A: Oxford Dictionary of National Biography (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2004. DOI 10.1093/ref:odnb/93085.
Enllaços externs
[modifica]