Vés al contingut

Eleccions al Parlament del Regne Unit de 2015

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Eleccions al Parlament del Regne Unit de 2015
 ← 2010 Modifica el valor a WikidataRegne Unit Modifica el valor a Wikidata 2017 Modifica el valor a Wikidata  → 
Data7 maig 2015 Modifica el valor a Wikidata
Tipuseleccions generals britàniques Modifica el valor a Wikidata
Càrrec a elegir650 membre del 56è Parlament del Regne Unit Modifica el valor a Wikidata
Participació
Electorat46.420.413 Modifica el valor a Wikidata
30.697.525
   66.13٪
Punt percentual 1.02
Resultat de la votació Modifica el valor a Wikidata
<1
2>
 Con  — David Cameron
11.299.609   36.81٪
Membre del Parlament del Regne Unit 306 → 330 Nombre d'escons 24
<1
2>
 Lab  — Ed Miliband
9.347.273   30.45٪
Membre del Parlament del Regne Unit 258 → 232 Nombre d'escons 26
<1
2>
 UKIP  — Nigel Farage
3.881.099   12.64٪
Membre del Parlament del Regne Unit 1
<1
2>
 Lib Dem  — Nick Clegg
2.415.916   7.87٪
Membre del Parlament del Regne Unit 57 → 8 Nombre d'escons 49
<1
2>
 SNP  — Nicola Sturgeon
1.454.436   4.74٪
Membre del Parlament del Regne Unit 6 → 56 Nombre d'escons 50
<1
2>
 Green  — Natalie Bennett
1.111.603   3.62٪
Membre del Parlament del Regne Unit 1 → 1
<1
2>
 DUP  — Peter Robinson
184.260   0.6٪
Membre del Parlament del Regne Unit 8 → 8
<1
2>
 Plaid Cymru  — Leanne Wood
181.704   0.59٪
Membre del Parlament del Regne Unit 3 → 3
<1
2>
 SF  — Gerry Adams
176.232   0.57٪
Membre del Parlament del Regne Unit 5 → 4 Nombre d'escons 1
<1
2>
 UUP  — Mike Nesbitt
114.935   0.37٪
Membre del Parlament del Regne Unit 2
? ? ?
 IND
101.897   0.33٪
Membre del Parlament del Regne Unit 1
<1
2>
 SDLP  — Alasdair McDonnell
99.809   0.33٪
Membre del Parlament del Regne Unit 3 → 3

Les eleccions general de Regne Unit de 2015 es van dur a terme el 7 de maig de 2015 per triar el 56è Parlament del Regne Unit.[1][2] La votació es va dur a terme en tots els 650 districtes electorals parlamentaris del Regne Unit, cadascun a triar una membre del Parlament, per a formar part de la Cambra dels Comuns, la cambra baixa del Parlament. A més de les eleccions generals, també hi va haver eleccions locals a la major part d'Anglaterra, amb l'excepció de l'àrea de Gran Londres.

La campanya electoral va estar dominada per l'especulació que els resultats constituirien un altre parlament sense majoria, però els sondeigs d'opinió van demostrar tenir subestimat el vot conservador, que va produir un resultat inesperadament.[3][1][4][5] L'actual primer ministre, David Cameron, després d'haver governat des de 2010 en una coalició amb els liberal-demòcrates, va ser triat per a un segon mandat amb el 36,9% dels vots i 331 escons al Parlament. Amb una majoria parlamentària, els conservadors van ser capaços de formar el seu primer govern amb majoria des de 1992. David Cameron es va convertir en el primer Primer Ministre des de 1900 a ser reelegit amb un augment de la seva quota de vots populars i l'únic primer ministre que no sigui Margaret Thatcher per ser reelegit amb un augment d'escons del seu partit. El Partit Laborista, liderat per Ed Miliband, manté el seu estat com el principal partit de l'oposició, amb el 30,4% i 232 escons.[6]

El Partit Nacional Escocès (SNP) va aconseguir 56 dels 59 escons possibles a Escòcia. Aquesta victòria arrasadora i sense precedents va convertir l'SNP en el tercer partit més gran en la Cambra dels Comuns. Els demòcrates liberals, encapçalats per Nick Clegg, van perdre 49 escons i el seu percentatge de vots va caure al seu nivell més baix des de les eleccions de 1970.[7] Van acabar amb un total de 8 diputats, empatats amb el Partit Democràtic Unionista de Irlanda del Nord, i el seu líder, Nick Clegg va presentar la dimissió.[8] La campanya s'ha caracteritzat per un perfil augmentat per al Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), que va acabar amb la tercera quota de votació més alta de 12,9%, però només va guanyar un sol seient, amb el líder del partit Nigel Farage incapaç de guanyar la circumscripció de Thanet Sud. Els resultats van portar Ed Miliband, Nick Clegg i Nigel Farage a dimitir com a líders del seu partit després de l'elecció.[9][10][11]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 «Les eleccions al Regne Unit ja no són cosa de dos». ara.cat. [Consulta: 11 maig 2015].
  2. ↑ «General election timetable 2015» (en anglès). Parlament del Regne Unit. [Consulta: 8 desembre 2014].
  3. ↑ «A quatre dies de les eleccions 'més imprevisibles' del Regne Unit». vilaweb.cat. [Consulta: 11 maig 2015].
  4. ↑ «UK election: British voters go to the polls in most unpredictable election in decades» (en anglès). ABC News. [Consulta: 9 maig 2015].
  5. ↑ «It is 1992 all over again for David Cameron's Conservatives» (en anglès). Financial Times. [Consulta: 9 maig 2015].
  6. ↑ «Live election results» (en anglès). The Guardian, 07-05-2015. [Consulta: 8 maig 2015].
  7. ↑ Oakeshott, Matthew. «Our democracy has been shown up. We must now work to change it» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 11 maig 2015].
  8. ↑ «Election results: Nick Clegg resigns after Lib Dem losses» (en anglès). BBC, 08-05-2015. [Consulta: 2 juny 2024].
  9. ↑ «Ed Miliband to step down as Labour leader» (en anglès). The Guardian. [Consulta: 8 maig 2015].
  10. ↑ «Election 2015 Live: Nick Clegg resigns as Lib Dem leader after 'heartbreaking result'» (en anglès). The Guardian, 08-05-2015. [Consulta: 8 maig 2015].
  11. ↑ «Nigel Farage resigns as UKIP leader as the party vote rises» (en anglès). BBC News. BBC, 08-05-2015. [Consulta: 8 maig 2015].

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eleccions al Parlament del Regne Unit de 2015
Viquinotícies conté notícies i pàgines d'actualitat relacionades: Els conservadors grans vencedors de les eleccions al Regne Unit.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Eleccions_al_Parlament_del_Regne_Unit_de_2015&oldid=33570223»