Elements de criticitat tecnològica
Moltes aplicacions tècniques avançades, com la producció d'energia neta, les comunicacions o la informàtica, utilitzen noves tecnologies que utilitzen nombrosos elements químics. Com a resultat, avui estem utilitzant una proporció molt major de metalls de la taula periòdica que en el passat.[1] Per a alguns d'aquests elements químics (que en aquest context es denominen Elements de criticitat tecnològica, o TCE en les seves sigles angleses), s'ha produït una sorprenent acceleració de l'ús. El concepte de TCE està relacionat amb el grau en què un element es considera crític. La criticitat està relacionada amb l'escassetat, que, al seu torn, està relacionada amb desequilibris entre oferta i demanda. Diversos intents d'avaluació d'aquesta criticitat han tingut lloc en els últims anys.[2][3][4][5] En la majoria dels casos, aquestes avaluacions utilitzen una matriu de dos paràmetres amb definicions lleugerament diferents, però que en general inclouen el risc de subministrament i la vulnerabilitat a la restricció d'aquest subministrament. El conjunt d'elements generalment considerats com TCE varia segons la font, però solen incloure: les terres rares, els elements del grup del platí (platí, pal·ladi, rodi, iridi, osmi i ruteni), el beril·li, el cobalt, el gal·li, el germani, l'indi, el liti, el niobi, el tàntal, el tel·luri, l'antimoni i el tungstè.
Altres termes similars utilitzats en la literatura són: Elements crítics,[6] Materials crítics,[5] Matèries primeres crítiques,[3][7] Elements de criticitat energètica[2] i Elements de seguretat.[8]
L'acció europea COST TD1407 ha creat una xarxa de científics que treballen i s'interessen en els TCE, sigui des d'una perspectiva ambiental o possibles amenaces per a la salut humana.[9]
Referències
[modifica]- ↑ Eggert, R.G. «Minerals go critical». Nat. Chem., 3, 2011, pàg. 688-691. DOI: 10.1038/nchem.1116.
- ↑ 2,0 2,1 APS (American Physical Society) and MRS (The Materials Research Society). Energy Critical Elements: Securing Materials for Emerging Technologies. Washington DC:: APS, 2011. Arxivat 2020-02-08 a Wayback Machine.
- ↑ 3,0 3,1 European Commission. Critical Raw Materials for the EU. Report of the Ad-hoc Working Group on Defining Critical Raw Materials, 2010.
- ↑ Resnick Institute. Critical Materials for Sustainable Energy Applications. Pasadena, CA: Resnick Institute for Sustainable Energy Science, 2011 [Consulta: 6 març 2019]. Arxivat 2018-01-14 a Wayback Machine.
- ↑ 5,0 5,1 U.S. Department of Energy.. Critical Materials Strategy.. Washington, DC: U.S. Department of Energy.
- ↑ Gunn, G. Critical Metals Handbook. Wiley, 2014.
- ↑ European Commission. Report on Critical Raw Materials for the EU. Report of the Ad-hoc Working Group on Defining Critical Raw Materials. European Commission, 2014.
- ↑ Parthemore, C. Elements of Security. Mitigating the Risks of U.S. Dependence on Critical Minerals. Center for New America Security, 2011.
- ↑ Cobelo-García, A.; Filella, M.; et al. «COST action TD1407: network on technology-critical elements (NOTICE)—from environmental processes to human health threats». Environ. Sci. Pollut. Res., 22, 2015, pàg. 15188–15194. DOI: 10.1007/s11356-015-5221-0.