Vés al contingut

Emir Sader

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaEmir Sader
Imatge
(2016) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement13 juliol 1943 Modifica el valor a Wikidata (81 anys)
São Paulo (Brasil) Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat de São Paulo Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciósociòleg, periodista Modifica el valor a Wikidata
OcupadorUniversitat de São Paulo
Universitat Estatal de Campinas
Universidade do Estado do Rio de Janeiro Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit dels Treballadors Modifica el valor a Wikidata
Participà en
18 maig 2019Carta oberta als veïns i veïnes de Barcelona en suport d'Ada Colau Modifica el valor a Wikidata

Lloc webcartamaior.com.br Modifica el valor a Wikidata


Emir Simão Sader (São Paulo, 13 de juliol de 1943) és un sociòleg i politòleg brasiler.[1]

D'origen libanès, es va graduar en Filosofia per la Universitat de São Paulo, on va obtenir un màster en Filosofia Política i un doctorat en Ciències Polítiques. En aquesta mateixa universitat va treballar com a professor fins que es va jubilar. També va treballar com a investigador al Centre d'Estudis Socioeconòmics de la Universitat de Xile i va ser professor de política a la Universitat Estatal de Campinas.

És Secretari Executiu del Consell Llatinoamericà de Ciències Socials i dirigeix el Laboratori de Polítiques Públiques de la Universitat de l'Estat de Rio de Janeiro, on ensenya sociologia i n'és professor emèrit. El 2011 va ser postulat per a la presidència de la Fundació Casa de Ruy Barbosa, nomenament avortat després de la crisi generada a partir d'una entrevista en la qual va criticar la ministra de Cultura Ana Buarque de Hollanda. Té experiència en Ciències Polítiques, amb èmfasi en Estat i Govern. Els seus temes de treball són la política d'Amèrica Llatina en general i la de Brasil en particular.[2] És l'autor de l'assaig La venganza de la historia. Hegemonía y contra-hegemonía en la construcción de un nuevo mundo posible,[3] entre altres llibres.

Col·labora amb publicacions nacionals i internacionals i és membre del consell editorial de la revista britànica New Left Review. Va presidir l'Associació Llatinoamericana de Sociologia (1997-1999) i és un dels organitzadors del Fòrum Social Mundial. Sader va participar, a més, en el Fòrum Internacional per l'Emancipació i la Igualtat, realitzat a l'Argentina l'any 2015.[4]

El 2019, Emir Sader va rebre el Premi Rodolfo Walsh que atorga la Facultat de Periodisme i Comunicació Social de la Universitat de la Plata. Durant la cerimònia va expressar el desafiament que tenen els governs llatinoamericans en matèria educativa: «Hem de tenir governs compromesos amb acabar els seus mandats lliures d'analfabetisme».[5]

Bibliografia

[modifica]
  • Democracia e Ditadura no Chile. Ed. Brasiliense, 1984
  • A Revolução Cubana. Ed. Scritta, 1985
  • Constituinte e democracia no Brasil hoje. Brasiliense, São Paulo, 1985
  • Fidel Castro. Ática, São Paulo, 1986
  • Fogo no Pavilhão. Brasiliense, São Paulo, 1987
  • Movimentos sociais na transição democrática. Ed. Cortez, São Paulo, 1987
  • E agora, PT?. Brasiliense, São Paulo, 1987
  • O socialismo humanista do Che. Ed. Vozes, Petrópolis, 1990
  • Gramsci: poder, política e partido.. Brasiliense, São Paulo, 1990
  • A transição no Brasil: da ditadura à democracia?. Ed. Atual, 1991
  • Da independência à redemocratização. Ed. Brasiliense, 1991
  • Without Fear of Being Happy. Ed Verso, Londres, 1991
  • Chile (1818-1990). Da independência à redemocratização. Brasiliense, São Paulo, 1991
  • Governar para todos. Ed. Scritta, 1992
  • Por que Cuba?. Revan, Rio de Janeiro, 1992
  • Cuba, Chile e Nicarágua: o socialismo na América Latina. Ed. Atual, 1993
  • Estado e Política em Marx. Ed. Cortez, 1993
  • Ideias para uma alternativa de esquerda à crise brasileira. Relume-Dumará, Río de Janeiro, 1993
  • O Anjo Torto (Esquerda e Direita no Brasil). Brasiliense, 1995
  • Pós-neoliberalismo. As políticas sociais no Brasil. Ed. Paz e Terra, São Paulo, 1995
  • O mundo depois da queda. Ed. Paz e Terra, São Paulo, 1995
  • Karl Marx - Bibliografía. Programa de Posgraduación del Departamento de Sociología - FFLCH - USP, São Paulo, 1995
  • O poder, cadê o poder?. Boitempo, 1997
  • Vozes do Século. Ed. Paz e Terra, São Paulo, 1997
  • Cartas a Che Guevara. O mundo trinta anos depois. Ed. Paz e Terra, São Paulo, 1997
  • Nelson Mandela. Revan, 1998
  • A opção brasileira. Ed. Contraponto, Río de Janeiro, 1998
  • Sem perder a ternura. O livro de pensamentos de Che Guevara. Ed. Record, 1999
  • Contraversões . (amb Frei Betto). Boitempo, São Paulo, 1999
  • Que Brasil é este?. Ed. Atual, 1999
  • Século XX - Uma biografia não-autorizada. Fundación Perseu Abramo, 2000
  • Latinoamericana (amb Ivana Jinkings, Rodrigo Nobile i Carlos Eduardo Martins). Boitempo, 2006
  • A Nova Toupeira: Os Caminhos da Esquerda Latino-Americana. Boitempo, São Paulo, 2009
  • 10 anos de governos pós-neoliberais no Brasil - Lula e Dilma. Boitempo, 2013
  • A vingança da história. Boitempo, 2013
  • Lula y la izquierda del siglo XXI. Colihue, 2019[6]

Referències

[modifica]