Ensenhamen
L'ensenhamen és un gènere líriconarratiu de la poesia trobadoresca que tracta l'amor cortès d'una manera didàctica. Sol anar destinat a un grup de persones (cavallers, dames, etc.) i sovint s'inicien amb una introducció narrativa on una persona del grup de destinataris (un cavaller, una dama) demana consell al poeta. Pel que fa als aspectes formals, sol tractar-se de versos apariats de sis síl·labes, sense divisó en estrofes.[1]
Els tractats de poètica medieval no parlen de l'ensenhamen com a gènere, però el mot apareix en les rúbriques d'algun cançoner per referir-se a aquestes composicions.
Cal notar que els ensenhamens representen el gènere didàctic profà i en llengua vulgar més antic d'Europa.
Ensenhamens en la poesia trobadoresca
[modifica]Els nou textos classificats per Monson[2] com a ensenhamens són els següents:
| Autor | Títol / Primer vers | Notes |
|---|---|---|
| Garin lo Brun | Ensenhamen de la donsela / El termini d'estiu | ca. 1155 |
| Arnaut Guilhem de Marsan | Qui comte vol apendre | ca. 1170 |
| Arnaut de Maruelh | Razos es e mesura | final del XII |
| Ramon Vidal de Besalú | Abril issi' e mays entrava | ca. 1200; en octosíl·labs |
| Sordel | Ensenhamen d'onor / Aissi co·l tesaurs es perdutz | 1220-1230; en octosíl·labs |
| At de Mons | Sitot non es enquisitz | Segona meitat del s. XIII |
| Amanieu de Sescars | Ensenhamen del scudier / El temps de nadalor | finals s. XIII |
| Amanieu de Sescars | Ensenhamen de la donsela / En aquel mes de mai | finals s. XIII |
| Peire Lunel de Montech | Ensenhamen del garso / L'autrier mentre ques ieu m'estava | principi s. XIV; heteromètric |
Altres estudiosos havien inclòs més textos, però Monson els descarta com a ensenhamens en el sentit estricte del terme cadascun per diversos motius que analitza en el seu estudi.
Els anomenats ensenhamens per joglars
[modifica]Els que sovint s'han anomenat ensenhamens per joglars cal considerar-los, segons Monson, no ben bé com a ensenhamens sinó més aviat com a sirventesos i, de fet, en alguns casos es titulen així en les rúbriques dels cançoners. Pirot els va anomenar sirventès-ensenhamen. Els motius per a considerar-los sirventesos són el to sarcàstic envers els joglars i l'absència de finalitat didàctica. Es tracta de les peces següents:
| Autor | Primer vers / Títol | Notes |
|---|---|---|
| Guerau IV de Cabrera | Cabra joglar | Adreçat al joglar Cabra; possiblement joglar al seu servei. Vers 1160 |
| Guiraut de Calanson | Fadet juglar | Inicis del XIII |
| Bertran de Paris | Guordo, ie·us fas un bo sirventes l'an | Adreçat aun tal Gordó. 1197-1224 |
Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Don Alfred Monson, Les "Ensenhamens" occitans: essai de définition et de délimitation du genre. Paris: Klincksieck, 1981 (francès)
- Frank M. Chambers, An Introduction to Old Provençal Versification. Diane, 1985, pàg. 253-256 (anglès)
- François Pirot, Recherches sur les connaissances littéraires des troubadours occitans et catalans des XIIè et XIIIè siècles. Barcelona, Reial Acadèmia de Bones Lletres, 1972 (francès)
Vegeu també
[modifica]- Trobador (apartat "Gèneres trobadorescs")
- Trobairitz
Enllaços externs
[modifica]- «Ensenhamen». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.