Escós és un poble al terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia a l'antic municipi d'Estac. Està situat en el sector més occidental del terme, a la dreta de la Noguera Pallaresa. Es troba just a sota i a migdia del lloc on s'uneixen el Barranc de les Milleres i el Barranc de Mencui per formar el riu d'Escós. És al nord del poble de Tolzó i al sud-oest del d'Estac. Hi destaca l'església parroquial de Sant Esteve d'Escós. Segons Joan Coromines,[1]Escós prové del participi llatí absconsus del verb abscondere (amagar). Amagat fóra, doncs, la interpretació d'aquest topònim.
El 1553Scos y Muncuy, conjuntament, enregistraven 8 focs civils[4] (uns 40 habitants).
Pascual Madoz dedica un article breu del seu Diccionario geográfico...[5] a Escós. Hi diu que és una localitat amb ajuntament que està situada en el vessant de la muntanya de Sellui i Mencui, en una fondalada, a la vora del barranc del seu nom. La combaten principalment els vents del nord i de l'est. El clima hi és fred, però saludable, i no es pateixen altres malalties que inflamacions. Tenia en aquell moment 10 cases i l'església de Sant Esteve protomàrtir, annexa de la d'Estac. Els nens d'aquest poble van a l'escola de Gerri. Les terres són muntanyoses i pedregoses, en general de qualitat inferior. S'hi collia sègol, patates i llegums. S'hi criaven cabres i ovelles. Hi havia caça de conills. Comptava amb 11 veïns (caps de casa) i 64 ànimes (habitants).
↑Coromines, Joan. «Escós». A: Onomasticon cataloniae. IV D - J. Barcelona: Curial Edicions Catalanes i Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona La Caixa, 1995. ISBN 84-7256-825-3.
↑Lluís, Joan. El meu Pallars. Volum II. El Pallars Sobirà, 1a part. Barcelona: Editorial Barcino, 1961 (Tramuntana, 7). ISBN 84-7226-118-2.
↑Montaña, Silvio. Noms de cases antigues de la comarca del Pallars Sobirà. Espot: Silvio Montaña, 2004. ISBN 84-609-3099-8.
↑En Tomeu, batlle, Joan de Mateu, Arnau de Riu, moliner, Miquel Soldevila, Antoni Coviló, Pere Torner, Jaume Rugall i Antoni Pepi. Iglésies 1981, p. 88.
↑Madoz, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar. Madrid: Establecimiento Literario Topográfico, 1845. Edició facsímil: Articles sobre El Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del Regne d'Aragó al <<Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar>> de Pascual Madoz, V. 1. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1985. ISBN 84-7256-256-5.
Lloret, Teresa; Castilló, Arcadi. «Soriguera - Estac». A: El Pallars, la Ribagorça i la Llitera. Barcelona: Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Gran geografia comarcal de Catalunya, 12). ISBN 84-85194-47-0.
