Escaldabec
Russula sanguinaria  | |||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 | |||||||||
| Bolet | |||||||||
| Taxonomia | |||||||||
| Superregne | Eukaryota | ||||||||
| Regne | Fungi | ||||||||
| Classe | Agaricomycetes | ||||||||
| Ordre | Russulales | ||||||||
| Família | Russulaceae | ||||||||
| Gènere | Russula | ||||||||
| Espècie | Russula sanguinaria Rauschert, 1989 | ||||||||
| Nomenclatura | |||||||||
| Basiònim | Agaricus sanguinarius | ||||||||
| Sinònims | Agaricus sanguinarius
| ||||||||
.svg){kind=icon}
L'escaldabec[1] (Russula sanguinaria), també anomenat escaldabec de pineda i marieta,[2][3] és una cualbra que es caracteritza per la carn moderadament picant, barret vermell, la cama amb tons vermells i .es micorrízica de pins.
Taxonomia
[modifica]L'escaldabec va ser descrit per primera vegada l'any 1781 per Pierre Bulliard[4] com Agaricus sanguineus. Elias Magnus Fries l'any 1838 va transferir el tàxon al gènere Russula com a Russula sanguinea.[5] Stephan Rauschert l'any 1989[6] la va traslladar al binomi actual pel fet que Russula sanguinea no és vàlid segons les normes del Codi Internacional de Nomenclatura (article 53.1). Aquest article afirma que un nom científic per al qual hi ha un homònim més antic o sancionat és il·legítim. Atès que Franz Xaver von Wulfen va utilitzar el mateix nom per a Cortinarius sanguineus el 1781, que va ser sancionat per Fries el 1821 esmentant-lo en el seu Systema Mycologicum, Agaricus sanguineus de Bulliard no és vàlid. Això va fer que el nom d'Agaricus sanguinarius utilitzat per Heinrich Christian Friedrich Schumacher el 1803[7] fos el sinònim vàlid més antic
Descripció
[modifica][3][8][9][10]Barret carnós; de mida mitjana, de fins a 10 cm de diàmetre; de convex fins a pla convex, en madurar estés i el centre deprimit; marge involutt; superfície finament rugosa; cutícula només separable al marge; de vermell a vermell mat, vermell sang o carmí; decolorant en taques groguenques.
Làmines denses, distants en envellir; subdecurrents; blanquinoses de jove, més tard crema ocraci pàl·lid, finalment crema ocraci saturat
Cama llarga, 40-60 x 10-25 mm; cilíndrica; rugosa, pruinosa; blanca però tenyida de rosa vermellós, groguenca al frec o ferides..
Carn densa; blanca, vermellosa sota la cutícula; olor afruitada, moderadament acre al tast.
Hàbitat
[modifica]Des de mitjans d'estiu a finals de tardor; en tota mena de sòls; sempre en boscos de coníferes, de l'estatge subalpí i la muntanya mitjana a la terra baixa, preferentment de pi roig,[3][9] també pi pinastre, pi blanc i pi insigne.[10]
Distribució geogràfica
[modifica]Es troba gairebé a tot l'hemisferi nord, des de l'àrea mediterrània al nord d'Europa, en clima moderadament frescal. També al nord d'Àsia (Caucas, Rússia-Extrem Orient, Corea i Japó), a Amèrica del Nord (EUA), a les Illes Canàries, al nord d'Àfrica (Marroc, Tunísia). S'ha recol·lectat a Andorra, Catalunya,[11] País Valencià i Balears.
Espècies semblants
[modifica][8]Es pot confondre amb altres escaldabecs vermells com l'escaldabec de fageda (Russula nobilis)(= R. mairei)(= R. fageticola), que creix sempre vora planifolis;[3][12] l'escaldabec estriat (Russula emetica) de marge de barret estriat,[3][9] de boscos d'avets, pi roig i bedolls, propi de llocs molt humits; l'escaldabec persicolor (Russula persicina) que creix vora planifolis, sovint roures, alzina i faig, barret vermell ben aviat tacat de blanc o crema, la cama blanca i carn i làmines clarament acres.
Comestibilitat
[modifica]No és comestible per la coïssor de la carn.[3]
Referències
[modifica]- ↑ Gràcia, Enric. La Clau dels Bolets: Identifica'ls de la mà d'Enric Gràcia. I. El Papiol: Editorial Efadós, 2021. ISBN 978-84-18243-12-7.
- ↑ Cuello Subirana, Josep. Els noms dels bolets. Bellaterra: Lynx, 2007, p. 493. ISBN 978-84-96553-39-2.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 Vidal, Josep Maria; Ballesteros, Enric. Bolets dels Països Catalans i els seus noms populars. Figueres: Brau Edicions, 2013. ISBN 9788496905986.
- ↑ Bulliard, Pierre. Herbier de la France ou collection complète des plantes indigènes de ce royaume ; avec leurs détails anatomiques, leurs propriétés, et leurs usages en médecine / Vol. I, 1781, p. 1-102; Làmina 42.
- ↑ Fries, Elias Magnus. Epicrisis systematis mycologici. seu synopsis hymenomycetum. Upsala: Typographia Academica, 1838, p. 351.
- ↑ Rauschert, Stephan «Nomenklatorische Studien bei höheren Pilzen I. Russulales (Täublinge und Milchlinge)». Česká Mykololie, 43, 4, 1989, pàg. 193-209; 204.
- ↑ Schumacher, Heinrich Christian Friederich. Enumeratio plantarum in partibus Saellandiae septentrionalis et orientalis; Pars posterior. 2, 1803, p. 244.
- ↑ 8,0 8,1 Sarnari, M., 2007. Monografia illustrata del Genere Russula in Europa. Vol. 1. Trento: Ed. AMB.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Knudsen, Henning; Vesterholt, Jan. Funga Nordica: agaricoid, boletoid and cyphelloid genera. Copenhagen: Nordsvamp, 2008. ISBN 978-87-983961-3-0.
- ↑ 10,0 10,1 Monedero, Carlos. El género Russula en la Península Ibèrica. Centro de Estudios micológicos de Euskadi, p. 1-437; 236. ISBN 9788461509287.
- ↑ Llistosella, Jaume. «Mòdul Fongs. Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya». Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona..
- ↑ Laessøe, Thomas; Petersen, Jens H. Fungi of temperate Europe. Princeton Oxford: Princeton University Press, 2019. ISBN 978-0-691-18037-3.