Vés al contingut

Escolarca

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

A l'antiga Grècia, un escolarca (en grec antic: σχολάρχης, skolarkhēs) era el dirigent d'una escola,[1] especialment una de les antigues escoles filosòfics de l'Atenes clàssica com l'Acadèmia platònica o el Liceu d'Aristòtil. Habitualment eren càrrecs vitalicis.

La tradició a les escoles gregues era que el primer escolarca fos designat pel fundador de l'escola, i després d'aquest els següents escolarques fossin escollits en assemblea pels alumnes i els mestres. Per exemple a l'Acadèmia Plató va designar a Espeusip com a successor, i després d'aquest Xenòcrates va ser escollit en una ajustada votació.

A l'Acadèmia Teofrast va ser el successor designat per Aristòtil. El Jardí d'Epicur va passar a mans d'Hermarc, i Zenó va escollir Cleantes perquè el substituís a la direcció de l'Stoa.

L'any 155 aC els atenencs van enviar com a ambaixadors seus a Roma a tres escolarques: Carnèades, Critolau i Diògenes de Babilònia eren els directors de les escoles platònica, peripatètica i estoica respectivament.[2]

L'escola neoplatònica de Roma, fundada el 232 dC per Ammoni Sacas, va tenir en Plotí el seu primer successor com a escolarca. El primer a ocupar el càrrec a l'escola neoplatònica d'Alexandria va ser, possiblement, Hièrocles.

Successió d'escolarques a les principals escoles filosofiques atenenques[3]

[modifica]
Fedre (filòsof)Zenó de Sidó (segle I aC)Apol·lodor EpicurTespis (epicur)BasilidesDionís (filòsof epicuri)Polistrat (filòsof)HermarcEpicurPaneci de RodesAntípater de TarsDiògenes de BabilòniaZenó de TarsCrisip de SoliCleantes (filòsof)ZenóDiodor de TirCritolau (filòsof)Aristó de KéaLicó de TroasEstrató de LàmpsacTeofrastAristòtilAntíoc d'AscalóFiló de LarissaClitòmac AsdrubalCrates de TarsCarneàdes IICarnèadesHegesíEvànder de FòcidaLacidesArcesilau de PitanaCrates d'Atenes (filòsof)Polemó d'AtenesXenòcrates de CalcedòniaEspeusipPlatóJardíStoaLiceuAcadèmia

Referències

[modifica]
  1. «Escolarca». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. J.-L. Ferrary, Philhellénisme et impérialisme, BEFAR, París, 1988, pàg. 351-363.
  3. Tiziano Dorandi, Capítol 2: Chronology, a K. Algra, J. Barnes, J. Mansfeld, M. Schofield, (editors) The Cambridge History of Hellenistic Philosophy, pàg. 53. Cambridge University Press