Vés al contingut

Església de Sant Vicenç de Vilarassau

Infotaula edifici
Infotaula edifici
Església de Sant Vicenç de Vilarassau
Imatge
Dades
TipusEsglésia Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura romànica Modifica el valor a Wikidata
Altitud505 m Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSanta Maria d'Oló (Moianès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióTrencall que surt del camí de Santa Maria d'Oló a Sant Joan d'Oló Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 50′ 44″ N, 2° 02′ 30″ E / 41.8456°N,2.0417°E / 41.8456; 2.0417
Bé integrant del patrimoni cultural català
Id. IPAC17187 Modifica el valor a Wikidata

L'Església de Sant Vicenç de Vilarassau es troba al poble disseminat del mateix nom, al municipi de Santa Maria d'Oló (Moianès), i està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La parròquia ha estat integrada en la de Santa Maria d'Oló, per la qual cosa no té ja rector propi, malgrat no haver perdut la categoria de parroquial. Apareix documentada des del 1134 i 1284, ja amb aquest caràcter.

Descripció

[modifica]

L'església es dreça en un indret elevat del Moianès i era la parròquia del nucli disseminat de cases conegut per aquest nom. Església d'una nau coberta amb volta de canó, reforçada amb un arc toral que la divideix en dos trams. L'absis semicircular, situat a llevant i cobert amb volta de quart d'esfera, presenta les característiques genuïnes del romànic llombard; quatre bandes llombardes que delimiten tres series de quatre arcuacions cegues són el motiu de decoració de l'absis. Les bandes llombardes també apareixen en el mur de la cara sud, situades sota mateix del ràfec de la teulada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada i n'hi ha dues més d'iguals al mur de migjorn. L'accés a l'església es fa pel cantó de ponent i la porta és moderna. En aquest mateix mur s'alça un campanar d'espadanya refet. Al costat de tramuntana s'hi afegí en època moderna un cos que fa la mateixa llargada de la nau i té funcions de sagristia. L'aparell de l'església és obrat amb carreus regulars disposats en filades i a trencajunt.[1]

Església de Sant Vicenç de Vilarassau

Història

[modifica]

El lloc és documentat per primera vegada el 957 com a Villar de Ansaldi. És una església romànica, del segle xi, petita, però molt bonica. D'una sola nau, coberta amb volta de canó de mig punt, amb un arc toral a mitja nau, l'absis semicircular, a llevant, és cobert amb una volta de quart d'esfera. Part defora, té quatre grups d'arcuacions llombardes, amb lesenes que separen els grups. Les arcades llombardes es repeteixen al llarg de la façana sud. La porta és a migdia, adovellada, i hi ha tres finestres de doble esqueixada, una al centre de l'absis i les altres dues, a la façana meridional.

L'església apareix esmentada el 1134. L'any 1284 s'esmenta la parròquia de Sant Vicenç de Vilarassau, però amb aquesta denominació de parròquia no apareix ni en les llistes anteriors al 1154 ni en les del 1361 i 1438.[1] La funció de sufragània de Santa Mª d'Oló està ben documentada i es recalca en la visita episcopal del 1686.[1]

Es creu que seguiria els mateixos passos que la parròquia de Santa Mª d'Oló, la qual el 1364 passà a dependre de la canònica de l'Estany, i després de la seva extinció el 1592 passà a les Cinc Dignitats Reials; el 1686 continuava amb aquesta dependència.[1] El 1878 assolí la categoria de parròquia, que encara avui conserva, encara que no té un culte regular.[1]

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Sant Vicenç de Vilarassau». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 31 agost 2017].

Bibliografia

[modifica]
  • BENET I CLARÀ, Albert; JUNYENT I MAYDEU, Francesc; MAZCUÑAN I BOIX, Alexandre. "Sant Vicenç de Vilarassau". A: XI El Bages. Barcelona, Fundació Enciclopèdia Catalana, 1984 (Catalunya Romànica, XI). ISBN 84-85194-57-8
  • GAVÍN, Josep M. "Bages 5". A: Inventari d'esglésies. Barcelona: Artestudi Edicions i Arxiu Gavín, 1979. ISBN 84-85180-14-3