Neomudèjar

L'art neomudèjar és una renaixença de l'art mudèjar que es donà a la península Ibèrica al canvi del segle xix al xx. S'emmarca dins els corrents orientalistes de l'arquitectura historicista, imperant a Europa al fin de siècle.^[1] Aquesta aposta arquitectònica es va associar especialment a construccions de caràcter festiu i d'oci, com salons de fumar, casinos, estacions de tren, places de braus o saunes.^[2]

En tant que basat en una estètica hispànica, el neomudèjar fou reivindicat com un estil nacional espanyol. Arquitectes com Emilio Rodríguez Ayuso o Agustín Ortiz de Villajos veieren el mudèjar com un art espanyol i projectaren edificis servint-se de les seves característiques, com l'ús d'arcs de ferradura o les formes abstractes amb els maons. Normalment es considera que la plaça de braus de Madrid, obra de Rodríguez Ayuso i Lorenzo Álvarez Capra (1874) és la primera obra neomudèjar, presentant una estètica que seria seguida per altres arquitectes com Enrique María Repullés y Vargas, Joaquín Rucoba, August Font i Carreras, José Espeliú, Felipe Arbazuza o Aníbal González.^[1]

Ara bé, el que la historiografia ha considerat tradicionalment com art neomudèjar és sovint art neoàrab, ja que utilitzen elements de l'art propi d'època califal, almohade i nassarita, essent l'ús del maó vist l'únic aspecte pròpiament mudèjar.^[3]

Exemples d'arquitectura neomudèjar a Catalunya