Estrateg autocràtor

En l'antiga Grècia i l'Imperi Romà d'Orient,^{[nota 1]} un estrateg autocràtor (στρατηγός αὐτοκράτωρ, strategós autocràtor) era un general al qual s'havia concedit autoritat independent, és a dir, un comandant suprem. El terme, que és documentat per primera vegada a finals del segle v aC, combina els conceptes d'estrateg i autocràtor. En l'Atenes clàssica, els estrategs autocràtors eren generals que tenien la potestat de prendre certes decisions militars i diplomàtiques sense consultar l'assemblea atenenca. Aquesta autoritat es concedia als generals que havien d'actuar lluny d'Atenes, per exemple, durant l'expedició siciliana. Tanmateix, els estrategs autocràtors havien de retre comptes a l'assemblea en tornar a la ciutat.^[1]

Felip II de Macedònia i el seu fill, Alexandre el Gran, foren estrategs autocràtors de la Lliga de Corint. Entre els estratègs autocràtors de l'època romana d'Orient destaquen Jordi Maniaces i, segons Anna Comnena a l'Alexíada, Manuel Eròtic Comnè.

Notes

↑ Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí.

Referències

↑ Pritchett, William Kendrick. The Greek state at war (en anglès). University of California Press, 1974, p. 42. ISBN 978-0-520-02565-3.

[Bizantí-1] Conegut igualment pel nom anacrònic de Imperi Bizantí.

[2] Pritchett, William Kendrick. The Greek state at war (en anglès). University of California Press, 1974, p. 42. ISBN 978-0-520-02565-3.

[nota 1]

[1]