Exèrcit Roig Japonès
(ja) 日本赤軍  | |||||
|
|||||
| Epònim | Exèrcit Roig | ||||
|---|---|---|---|---|---|
| Dades | |||||
| Tipus | grup guerriller organització terrorista Nova Esquerra Japonesa | ||||
| Ideologia | comunisme | ||||
| Història | |||||
| Creació | 1971 | ||||
| Data de dissolució o abolició | 2001 | ||||
| Activitat | |||||
| Membres | 0 | ||||
| Governança corporativa | |||||
| Seu | |||||
| Seu | |||||
| Presidència | Fusako Shigenobu | ||||
.webp)
L'Exèrcit Roig Japonès (日本赤軍, Nihon Sekigun)[1] fou una organització armada comunista japonesa fundada el 1971 al Líban per Fusako Shigenobu a partir d'elements de l'extrema esquerra japonesa que, malgrat la seva reduïda mida, va assolir especial protagonisme internacional durant la dècada de 1970[2] en realitzar una sèrie d'atemptats al costat del Front Popular per a l'Alliberament de Palestina,[3] abans de caure en una relativa inactivitat a partir de la dècada de 1980. L'èxit dels seus atacs va raure en la seva espectacularitat, en la seva capacitat de captar l'atenció del món a través de les imatges de televisió. Van aconseguir alliberar desenes de militants d'extrema esquerra presos al Japó i que van amagar-se a Líbia, Síria i el Líban durant dècades.[4]
Accions armades
[modifica]El 1972, tres persones de l'Exèrcit Roig Japonès (ERJ) dispararen contra passatgers a l'aeroport Lod, a Tel-Aviv (Israel), arribant, segons The Guardian, a matar 24 persones i ferir-ne 80[2] o, segons la BBC News, matar 26 persones i ferir-ne 78.[5] El mes de febrer del mateix any es feren famosos perquè uns membres de l'Exèrcit Roig Japonès s'enfrontaren amb la policia que venia a rescatar una persona segrestada a un allotjament al centre turístic de Karuizawa, al nord de Tòquio.[1]
Entre el 1973 i 1977 van segrestar avions.[6] El 1974 feren explotar bombes contra una seu de Mitsubishi Heavy Industries situada a Tòquio matant 8 persones.[7]
El 1987 un membre fou arrestat al Japó.[8] El mes de març de l'any 2000 les autoritats del Líban expulsaren membres de l'organització enviant-los al Japó pels càrrecs penals en aquest país. Deixà un membre en asil oficialment per assumptes de salut mentre que The Guardian afirmà que el motiu fou per la seua reputació com a heroi entre els àrabs.[9]
Dissolució
[modifica]Nihon Sekigun fou arrestada a Osaka el mes de novembre de l'any 2000. Abans de ser arrestada, es feia passar per home i utilitzava un passaport fals. El jutge l'obligà a estar vint anys a la presó.[2] L'any 2001 la fundadora va dissoldre l'organització.[2] Posteriorment a la fi de l'organització, la fundadora declarà que es penedia d'algunes de les accions realitzades.[2] Va ser llavors quan va escriure el seu famós haiku:
| « | La sentència no és la fi, tan sols és el començament, la forta voluntat s'estendrà. | » |
La major part dels membres de l'ERJ són morts o presos. Només hi ha una excepció: els supervivents de l'anomenat grup Yodogo. El 31 de març de 1970, un grup de nou joves japonesos armats amb catanes i bombes van segrestar el vol JAL 351 que feia el trajecte de Tòquio a Fukuoka i el van fer aterrar finalment a Corea del Nord on se'ls va concedir asil polític. Si bé el segrest va tenir lloc abans de la fundació de l'ERJ a Beirut, el grup es va considerar posteriorment com a part de l'ERJ. Tots ells es van quedar a viure als afores de Pyongyang sota la protecció de Kim Il-sung.[4]
Membres
[modifica]- Fusako Shigenobu: fundadora[5]
- Masao Adachi
- Kazuo Tohira
- Haruo Wako
- Mariko Yamamoto
- Kōzō Okamoto[9]
- Osamu Maruoka[8]
- Kunio Bando: també membre de l'Exèrcit Roig Unit[10]
- Kōji Wakamatsu: un director de cinema[1]
- Yukiko Ekita
- Masashi Daidoji[7]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Schilling, Mark «The final days of revolutionary struggle in Japan». Japan Times, 20-03-2008 [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 McCurry, Justin «Founder of Japan's Red Army in final appeal for freedom». The Guardian, 13-12-2008 [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ Jenkins, 1974, p. 8.
- ↑ 4,0 4,1 Alay, Josep Lluís. «L'Exèrcit Roig». El Punt Avui, 11-01-2020. [Consulta: 25 març 2020].
- ↑ 5,0 5,1 «Japanese Red Army leader arrested». BBC News, 08-11-2000 [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ Zwerman, Steinhoff i Porta, 2000, p. 89.
- ↑ 7,0 7,1 «Death row inmate apologizes to victims of 1974 bombing». Japan Policy & Politics, 06-09-1999 [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ 8,0 8,1 «Ex-Red Army member Maruoka dies». Japan Times, 30-05-2011 [Consulta: 15 gener 2017]. Arxivat 12 October 2017[Date mismatch] a Wayback Machine.
- ↑ 9,0 9,1 «Red Army members expelled by Lebanon». The Guardian, 18-03-2000 [Consulta: 15 gener 2017].
- ↑ «Wanted radical Kunio Bando was in Philippines in 2000: sources.». Asian Political News, 03-03-2000 [Consulta: 15 gener 2017].
Bibliografia
[modifica]- Zwerman, Gilda; Steinhoff, Patricia; Porta, Donatella «Disappearing social movements: Clandestinity in the cycle of New Left protest in the US, Japan, Germany, and Italy» (pdf) (en anglès). Mobilization: An International Quarterly, 5, 1, 2000, pàg. 85-104. Arxivat de l'original el 2016-10-20 [Consulta: 15 gener 2017]. Arxivat 2016-10-20 a Wayback Machine.
- Jenkins, Brian Michael. Terrorism works - sometimes (pdf) (en anglès). RAND, 1974.