Fàbrica d'Uralita
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici industrial  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | noucentisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) i Ripollet (Vallès Occidental) | |||
| Localització | Carretera de Barcelona, 135 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 27388 | |||
.jpg)
La Fàbrica d'Uralita és un conjunt fabril de Cerdanyola del Vallès i Ripollet (Vallès Occidental), inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.[1][2]
Descripció
[modifica]És un conjunt de naus naus, tres a Cerdayola i tres a Ripollet.[1][2] Estan formades per blocs de pedra artificial i les teulades a dues vessants són de plaques d'uralita. Les façanes estan decorades amb elements de tipologia clàssica: pilars jònics que separen les diferents obertures de llum, pilastres, cornises, etc., i són coronades per frontons motllurats.[1][2]
Història
[modifica]El 1907, el barceloní Josep Maria Roviralta i Alemany, que de jove havia estat editor del setmanari modernista Luz, va fundar l'empresa Manufactures Roviralta, dedicada a la fabricació de fibrociment (material compost de ciment pòrtland reforçat amb fibres d'amiant).[1][2] La fàbrica es va situar a la frontera dels termes municipals de Cerdanyola i Ripollet, i sembla que el seu germà Manel, que era escultor, tingué un paper decisiu en el disseny de les façanes.[2]
Entre 1911 i 1915, la fàbrica es va ampliar amb noves naus al llarg de la carretera de Barcelona a Terrassa (N-150).[3] El 1924, Josep Maria Roviralta va demanar va demanar permís per a edificar una nau entre els carrers de Sant Francesc i de Prat de la Riba, tancant el pas del carrer de Barberà.[3] El 1930 es va construir «la Sibèria», al terme de Ripollet, on es fabricaven els modelats, és a dir, dipòsits, jardineres i tota mena de peces especials.[3] El 1933, l'empresa es va constituir com a societat anònima Manufactures Eternit, sense incorporar la paraula Uralita,[3] que prové d'Ural lithos o «pedra dels Urals», les muntanyes russes d'on procedia l'amiant.[2]
El 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, la fàbrica va ser col·lectivitzada per la CNT-FAI, sota el nom Uralita Empresa Obrera Colectivizada, fins al final de la guerra.[3] Amb l'arribada del franquisme, els Roviralta van haver de malvendre el negoci a Joan March i Ordinas (1880-1962), que havia recoltzat Franco i disposava d’una flota de vaixells mercants i de contactes internacionals amb els quals podia aconseguir l'amiant.[3] A finals dels anys 1940, l'empresa va canviar de nom a Uralita SA.[3]
L’any 1963 es va ampliar el complex amb la construcció d'una nova fàbrica de plaques al llarg de la carretera N-150 i la via del tren. L'any 2000, aquesta part fou adquirida pel Banc Sabadell i enderrocada per a construir-hi una promoció d'habitatges.[3]
Hi van arribar a treballar unes 700 persones,[2] i a partir dels anys 1970 es van detectar els primers casos d'asbestosi.[3] Tot i que la fàbrica va tancar el 1997,[3] els abocaments de residus han alterat la topografia de la zona, i les fibres d'amiant despreses són encara un perill a les zones no pavimentades, com els camins boscans de la serra de Collserola.[3]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 «Fàbrica d'Uralita». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Naus de l'antiga fàbrica uralita». Mapes de patrimoni cultural. Diputació de Barcelona.
- ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 «Història de la fàbrica d'Uralita». Cerdanyola informa, 10-12-2014.
Enllaços externs
[modifica]
- «Fàbrica Uralita». Pobles de Catalunya. Guia del Patrimoni Històric i Artístic dels municipis catalans. Fundació per a la Difusió del Patrimoni Monumental Català.