Vés al contingut

Calvinisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: Fe reformada)
Joan Calví

El calvinisme és una branca cristiana protestant basada en els ensenyaments teològics del reformador Joan Calví (Jean Cauvin). Va ser desenvolupada per teòlegs com Martin Bucer, Heinrich Bullinger,[1] Pietro Martire Vermigli,[2] Huldrych Zwingli,[3] Théodore de Bèze i Guillaume Farel i va influir en teòlegs britànics com Thomas Cranmer i John Knox. Amb tot, degut al paper preponderant del reformador Joan Calví (Jean Cauvin) en els debats confessionals i eclesiàstics, la tradició es va conèixer com a calvinisme.[4] Històricament relacionades amb les doctrines de Zwingli o de Joan Calví, hi ha actualment, l'Església Reformada, però organitzativament és independent.[5]

En el protestantisme, el calvinisme és la doctrina més influent. És fonamentalment una doctrina teocèntrica que neix com a reforma anticatòlica i anti-luterana. La seva doctrina admet la Santíssima Trinitat, l’Encarnació de Crist, les dues natures del Crist (la humana i la divina), la teoria de sant Agustí sobre la gràcia, la predestinació i el pecat original. En l’església calvinista, l’autoritat prové directament de Déu i ha de predicar la paraula, administrar els sagraments i vetllar per la disciplina eclesiàstica. Els elegits més il·lustrats han d’ensenyar els altres a interpretar rectament les Sagrades Escriptures. Calví va acceptar els sagraments del baptisme i l’eucaristia, però va suprimir el culte als sants, a les imatges, a les relíquies, a la creu... perquè tot plegat ho va considerar idolatria. No admeté el sagrament de la reconciliació, ni el vot religiós, ni el celibat, ni tampoc les indulgències. A més va negar l’existència del purgatori.[6]

Història i influència del calvinisme

[modifica]
Quadre d’Emanuel de Witte (1660). El calvinisme es caracteritza per les seves esglésies sòbries.

Joan Calví va tenir una influència internacional important en el desenvolupament de la Reforma Protestant, des de l'edat de 25 anys, quan va començar a escriure la seva primera edició dels Instituts de la Religió Cristiana el 1534, i publicat el 1536. Aquesta obra, la qual va ser revisada en diverses ocasions durant la vida de Calví, a més de la col·lecció nombrosa de cartes pastorals i comentaris bíblics són la font de la gran influència constant que ha tingut sobre totes les denominacions del Protestantisme al llarg de llur història.

El creixement de la importància de les esglésies reformades, i de Calví, pertanyen a la segona fase de la Reforma Protestant, període en el qual es van conformar les esglésies evangèliques després de l'excomunió de Martí Luter de l'Església Catòlica. Calví, d'origen francès, es va exiliar a Suïssa. Havia signat la confessió luterana d'Augsburg el 1540, però la seva influència va ser major en la Reforma Suïssa, la qual no era luterana sinó que estava basada en els ensenyaments d'Huldrych Zwingli. Els ensenyaments i la doctrina protestant estaven evolucionant de manera independent a Martí Luter, sota la influència de molts escriptors i reformadors, dels quals Calví va ser preeminent.

La Pau de Westfàlia de 1648, que va acabar la Guerra dels Trenta Anys donava reconeixement legal als calvinistes.[7]

Encara que el calvinisme es pot referir principalment a la doctrina de les esglésies calvinistes, ha estat una peça clau en el fonament de la doctrina protestant, i ha influenciat a nombrosos teòlegs no relacionats amb l'església calvinista per se, com Franciscus Gomarus, el fundador de l'església presbiteriana, John Bunyan, teòleg baptista, i el teòleg nord-americà Jonathan Edwards.

Extensió del protestantisme

[modifica]

El calvinisme es va estendre ràpidament pels Estats alemanys occidentals, França (hugonots), els Països Baixos, Anglaterra (puritans) i Escòcia, país on va propiciar el naixement de l’Església presbiteriana perquè molts burgesos partidaris del mercantilisme van abraçar el calvinisme que autoritzava el préstec a interès (a diferència dels luterans i dels catòlics) i considerava l’enriquiment personal una benedicció de Déu perquè triomfar en l’ofici i multiplicar les riqueses eren senyals de ser escollit per la salvació.[8]

Calvinisme i monarquia hispànica

[modifica]
Pintura de Francisco Goya que representa un acte de penitència pública de la Inquisició espanyola.

En canvi, la Reforma protestant, entesa com la voluntat de reinterpretar el paper de l’Església i reformar espiritualment l’Església cristiana occidental, no va arrelar als països catalans sota domini de la monarquia espanyola. L’historiador i teòleg reformat holandès Bernat Coster en dona les motius: “armada amb el suport polític i cultural de totes les forces conservadores dels segles XVI i XVII, la Contrareforma es va servir de tot tipus de pressió social i religiosa, fins i tot de persecució i guerres, per contenir el protestantisme”.[9]

Els primers evangelitzadors protestants van venir del regne de França, bàsicament d'Occitània, on havien triomfat les tesis de Joan Calví. Els protestants catalans bàsicament formaven part de la tradició reformada (el calvinisme), de l'Església evangèlica (el luteranisme) o la doctrina menonita. Però no es va difondre. El professor Carod-Rovira en dona els motius. El protestantisme es va desplegar a Europa sempre associat a un poder polític. És a dir, que els prínceps electors alemanys o els stadhouder (comtes-governadors) flamencs van veure en el reformisme la possibilitat de vestir ideològicament els conflictes sobiranistes que mantenien amb la monarquia hispànica. En canvi, a la península ibèrica, els estaments mercantils i aristocràtics havien quedat en una posició afeblida després de la revolta de les Germanies (1519-1523) i la crisi de la Biga i la Busca barcelonina. Per contra la voluntat de la monarquia d'erradicar el luteranisme es va convertir en una qüestió d'estat. Només en l'àmbit dels Països Catalans, la monarquia va dur a la foguera més de vuit-centes persones i va condemnar a presó (com el conegut cas de l'humanista Pere Galès i Reiner) o va forçar a l’exili a milers de persones. La difusió de les Diferències de Martí Luter sobre el poder de les indulgències, més conegut com Les noranta-cinc tesis es van enganxat a la porta de l'església de Wittenberg el 31 d'octubre del 1517. Només tres anys després, el bisbe de Tortosa Adrià d'Utrecht (el futur papa Adrià VI) ja va prohibir la difusió de llibres de caràcter reformista en el territori de la seva diòcesi i el 4 de desembre de 1523, el Tribunal de la Inquisició de Palma ja va executar a la foguera el pintor Gondisalvi, acusat de pràctica i difusió de les tesis luteranes. A més de judicis, la Inquisició realitzava tasques de localització, persecució i erradicació de persones sospitoses de no professar la fe catòlica. I després del Concili de Trento (1545-1563) els rectors parroquials van començar a portar un control documental rigorós dels seus feligresos. Finalment, segons el professor Carod-Rovira, una de les principals causes que el protestantisme no es consolidés es troba en un fet cultural: la religiositat catòlica anava acompanyada d'elements teatrals o para-teatrals (com la Processó del Sant Enterrament de Tarragona l, les festes i diables de Sant Antoni a Mallorca o el Misteri d'Elx) que es van contraposar a l'austeritat del protestantisme.[10]

Doctrina calvinista

[modifica]

Encara que el calvinisme és una base de la Reforma Protestant, hi ha un tema fonamental de la doctrina del calvinisme que el representa, i és la seva doctrina de la salvació, la qual emfatitza que l'home és incapaç d'afegir res per a obtenir la salvació, i que només Déu és l'iniciador de tota la salvació, en tots els seus períodes; és a dir, Déu és l'iniciador de la salvació des de la formació de la fe cap a la decisió de l'home que vol seguir a Crist. La doctrina calvinista és, doncs, una doctrina del monergisme (del grec mono que vol dir ‘un’ i ergon que vol dir ‘feina’); és a dir, que la salvació no és un esforç cooperatiu entre Déu i l'home, sinó que depèn completament de Déu. Per això, Déu ha destinat als homes que han de rebre la salvació; aquesta doctrina és coneguda com a «predestinació».

Els cinc punts del calvinisme

[modifica]

El calvinisme és una doctrina centrada en la consciència de la «sobirania de Déu»: Déu té preeminència no només en la teologia, sinó en totes les activitats de la vida humana. La bondat i el poder de Déu són il·limitats, ja que Déu obra en totes les àrees de l'existència, sigui espiritual, física, intel·lectual, secular, sagrada, pública, privada, a la terra o al cel. Això produeix una dependència absoluta de Déu, la qual no està identificada amb els actes temporals de pietat (com la pregària), sinó que envolta totes les activitats de la vida, fins i tot les mundanes.

Hi ha cinc punts fonamentals que distingeixen doctrinalment el calvinisme que mostren la diferència entre la doctrina de la salvació evangèlica i la doctrina de l'Església Catòlica. L'essència del calvinisme respecte als cinc punts, és la dependència de Déu, qui va crear l'univers, i el sosté perquè compleixi els seus propòsits. Cada cosa bona, d'acord amb el calvinisme, existeix per causa de la gràcia immerescuda de Déu, i la salvació depèn enterament de la gràcia. Com a preparació per al pla final de la perfecció de la creació, destruint les obres del mal, Déu va decidir rescatar a la humanitat enviant al seu Fill.

En Borja Vilallonga en detalla els cinc punts fonamentals:[11]

  • Depravació total. L’home es troba completa i radicalment incapacitat per al bé, per a la vida i per a Déu. La doctrina cristiana afirma que l’home ha estat condemnat a la mort per i en el pecat a causa de la seva caiguda del Paradís pel pecat original. La rebel·lió de l’home ha implicat el càstig més terrible. De l’home amic de Déu apareix l’home natural que viu alienat de Déu, la seva veritat i de tota salvació. Per aquesta raó, l’home no coneix els camins de Déu i és lliurat al pecat i vici. Les bones obres, no naixent de l’amor de Déu i de la seva llum i salvació, són manifestacions bones d’un origen pecaminós. Conformar-se a un bé extern, si no neix de Déu que és perfecte, no és bé en si.
  • Predestinació. Déu, en la seva infinita misericòrdia, ha triat els escollits per a la salvació i ho va fer abans de la fundació del món. L’home no té capacitat de lliure albir, sinó que tot és conegut per Déu omnipotent i ordenat segons els seus designis. L’home s’ha de lliurar, per tant, a conèixer aquesta voluntat divina que ha definit la seva vida i acomodar-s’hi. Qui és elegit rebrà la gràcia. Només per mitjà de Crist es pot rebre la salvació i, per consegüent, l’elecció implica conèixer Jesús i seguir-lo.
  • Expiació limitada. Crist va expiar tots els pecats a la Creu i va cancel·lar el deute del pecat contret per Adam, va apaivagar l’ira de Déu cap als homes, i va guanyar la salvació per a molts, els que han estat elegits incondicionalment. El sacrifici de Jesús a la creu edifica una nova aliança de Déu amb els homes, suficient per a tothom i només eficient per als escollits.
  • Gràcia irresistible. Els qui han estat elegits incondicionalment per Déu reben la gràcia efectiva i qui n'ha estat elegit no la pot resistir.
  • Perseverança dels sants. El sant en la doctrina calvinista és l’elegit per Déu a la salvació. Aquest perseverarà en la fe i qui no perseveri voldrà dir que no era realment elegit i salvat per Déu.


Moviments cristians relacionats amb el calvinisme

[modifica]

Aquests moviments o grups estan relacionats en doctrina o història amb el calvinisme:

Comparació entre branques protestants

[modifica]
Creences protestants sobre la salvació
Aquesta taula resumeix les opinions clàssiques de tres Creences protestants sobre la salvació.[12]
Tema Calvinisme Luteranisme Arminianisme
Voluntat humana Depravació total:[13]

La humanitat posseeix el "lliure albir",[14] però està en esclavitud del pecat,[15] fins que es "transforma".[16]

Pecat original:[13] La humanitat posseeix el lliure albir pel que fa als "béns i possessions", però és pecador per naturalesa i no pot contribuir a la seva pròpia salvació.[17]

[18] [19]

Depravació total: la humanitat posseeix la llibertat de la necessitat, però no la "llibertat del pecat" tret que ho permeti "gràcia prevenient".[20]
Eleccions Eleccions incondicionals. Elecció incondicional.[13][21] Elecció condicional en vista de la fe o la incredulitat prevista.[22]
Justificació i expiació Justificació per la fe solament. Diverses opinions sobre l'abast de l'expiació.[23] Justificació per a tots els homes,[24] completada a la mort de Crist i efectiva mitjançant només la fe.[25][26][27][28] La justificació va fer que fos possible per a tots mitjançant la mort de Crist, però només es va completar escollint la fe en Jesús.[29]
Conversió Monergística,[30] per mitjà de la gràcia, irresistible. Monergística,[31][32] a través dels mitjans de gràcia, resistible.[33] Sinèrgica, resistible per la gràcia comuna del lliure albir.[34][35]
Perseverança i apostasia Perseverança dels sants: els eternament elegits en Crist certament perseveraran en la fe.[36] La caiguda és possible,[37] però Déu dona assegurança de l'evangeli.[38][39] La preservació està condicionada a la fe continuada en Crist; amb la possibilitat d'una apostasia.[40]

El calvinisme, força espiritual de l’esperit capitalista

[modifica]

El filosof, sociòleg i economista Max Weber, a L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, va analitzar com l’ascetisme protestant, especialment el calvinisme, va ser una font de sentit rere totes les accions que, encadenades, van desembocar sense voler-ho en el capitalisme modern de producció i d’acumulació caracteritzat per una racionalització de tots els seus processos. El calvinisme, que tot i menystenir els plaers terrenals, no va rebutjar el món i va animar els seus seguidors a participar activament de la vida present perquè pugessin assolir la salvació o, si més no, veure signes de la salvació futura. Weber va qualificar aquesta actitud de misticisme intramundà pel fet que condueix a un esforç de veure-hi els designis divins i descobrir-hi els senyals de la voluntat de Déu. La salvació és pura gràcia divina; hom no es guanya la salvació amb les obres o amb els sagraments com ara la confessió. El dogma de la predestinació va implicar un profund sentiment de soledat interior, d’una incertesa respecte a la salvació personal que esdevenia difícilment suportable. Per tant, la doctrina de Calví, centrada en la gràcia divina i en la glòria de Déu, va conduir al creient a comprometre’s ascèticament en l’activitat mundana i econòmica. Ascèticament va implicar rebutjar tota debilitat humana; la seva actitud havia de ser plena de dignitat, d’autocontrol i de severitat. Així, tots els moments de la vida estan impregnats d’exigència ètica. Pels calvinistes i altres protestants, el treball professional va ser el mitjà ascètic per excel·lència; així el treball entès com a vocació no va ser un mal necessari, una càrrega o un càstig; ben contràriament el treball ben fet, continuat, útil i productiu va constituir la contribució positiva i necessària de l’home a la manifestació de la glòria de Déu. Per tant, des del segle XVI, la Reforma protestant de Martí Luter i el calvinisme portarien a les mentalitats nous valors que revolucionarien la concepció del treball i de la vida.[41]

Referències

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Calvinisme
  1. ↑ Olivier Fatio, Le calvinisme, in Dictionnaire Historique de la Suisse, Berna, Suiza «Copia archivada». Arxivat de l'original el 20 d'abril de 2010. [Consulta: 12 gener 2011]. Consultat gener de 2011.
  2. ↑ (en anglès) John Patrick Donnelly, Calvinism and Scholasticism in Vermigli's doctrine of man and grace, Tom 18 de Studies in medieval and Reformation thought, Brill Archive, 1976, pàgines. 1-2, ISBN 978-90-04-04482-1 [1] Consultat gener de 2011.
  3. ↑ Ulrico Zuinglio, André Gounelle, La foi réformée, Tomo 15 de la Petite bibliothèque protestante, Éditions Olivetan, 2000, págs. 5-6 ISBN 978-2-85304-157-7 [2] Consultat gener de 2011.
  4. ↑ (en inglés) Benjamin B. Warfield, Calvinism: The Meaning and Uses of the Term Arxivat 2011-01-26 a Wayback Machine., The Works of Benjamin B. Warfield, MI: Baker Book House, Grand Rapids, 1991, págs. 353-366, Consultat el gener de 2011.
  5. ↑ Benjamin B. Warfield, Calvinism: The Meaning and Uses of the Term Arxivat 2011-01-26 a Wayback Machine., The Works of Benjamin B. Warfield, MI: Baker Book House, Grand Rapids, 1991, pàgines. 353-366, gener de 2011.
  6. ↑ «Calvinisme». Enciclopèdia.cat.
  7. ↑ Barro, R. J.; McCleary, R. M.. Which Countries have State Religions?. University of Chicago, p. 5 [Consulta: 2 febrer 2014].  Arxivat 2006-08-30 a Wayback Machine.
  8. ↑ Moreno Cullell, Vicente. «La reforma calvinista». Ciències Socials en Xarxa El blog de la Història, la Geografia i la Història de l'Art.
  9. ↑ «CRISTIANISME». Oficina d'Afers Religiosos - Ajuntament de Barcelona.
  10. ↑ Carod-Rovira, Josep-Lluís. Història del protestantisme als Països Catalans. València: Tres i Quatre, 2006. ISBN 978-84-16789-02-3. 
  11. ↑ Vilallonga, Borja. «El retorn de Joan Calví». El Temps, 01-06-2020.
  12. ↑ Table drawn from, though not copied, from Lange, Lyle W. God So Loved the World: A Study of Christian Doctrine. Milwaukee: Northwestern Publishing House, 2006. p. 448.
  13. ↑ 13,0 13,1 13,2 «Calvinism and Lutheranism Compared». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 26 gener 2015]. «Tots dos (luterans i calvinistes) coincideixen en la naturalesa devastadora de la caiguda i que l'home per naturalesa no té poder per ajudar en les seves conversions... i que l'elecció per a la salvació és per la gràcia. En el luteranisme, el terme alemany per a l'elecció és Gnadenwahl, elecció per la gràcia; no hi ha cap altre tipus..»
  14. ↑ John Calvin, Institutes of the Christian Religion, trans. Henry Beveridge, III.23.2.
  15. ↑ John Calvin, Institutes of the Christian Religion, trans. Henry Beveridge, II.3.5.
  16. ↑ John Calvin, Institutes of the Christian Religion, trans. Henry Beveridge, III.3.6.
  17. ↑ «WELS vs Assembly of God». Arxivat de l'original el 2014-07-14. «Les persones per naturalesa estan mortes en les seves transgressions i pecats i, per tant, no tenen capacitat per decidir sobre Crist (Efesis 2:1-5). No escollim Crist, sinó que ell ens va triar a nosaltres (Joan 15:16). Creiem que els éssers humans són purament passius en la conversió.»
  18. ↑ Augsburg Confessional, Article XVIII, Of Free Will, saying: "La voluntat de l'home té certa llibertat per triar la justícia civil i per fer les coses subjectes a la raó. Però no té poder, sense l'Esperit Sant, per obrar la justícia de Déu, és a dir, la justícia espiritual; ja que l'home natural no rep les coses de l'Esperit de Déu (1 Co 2:14); però aquesta justícia s'executa en el cor quan l'Esperit Sant és rebut a través de la Paraula"
  19. ↑ Henry Cole, trans., Martin Luther on the Bondage of the Will (London, T. Bensley, 1823), 66. The controversial term liberum arbitrium was translated "free-will" by Cole. However Ernest Gordon Rupp and Philip Saville Watson, Luther and Erasmus: Free Will and Salvation (Westminster, 1969) chose "free choice" as their translation.
  20. ↑ Stanglin, Keith D.; McCall, Thomas H. Jacob Arminius: Theologian of Grace. Nova York: OUP USA, 15 novembre 2012. 
  21. ↑ The Book of Concord: The Confessions of the Lutheran Church, XI. Election. "Predestination" means "God's ordination to salvation".
  22. ↑ Olson, Roger E. Arminian Theology: Myths and Realities. Downers Grove: InterVarsity Press, 2009. «"Arminians accepts divine election, [but] they believe it is conditional."» 
  23. ↑ The Westminster Confession, III:6, says that only the "elect" are "effectually called, justified, adopted, sanctified, and saved." However in his Calvin and the Reformed Tradition (Baker, 2012), 45, Richard A. Muller observes that "a sizeable body of literature has interpreted Calvin as teaching "limited atonement", but "an equally sizeable body . . . [interprets] Calvin as teaching "unlimited atonement".
  24. ↑ «Justification / Salvation». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 29 gener 2015]. «Romans 3:23-24, 5:9, 18 are other passages that lead us to say that it is most appropriate and accurate to say that universal justification is a finished fact. God has forgiven the sins of the whole world whether people believe it or not. He has done more than "made forgiveness possible." All this is for the sake of the perfect substitutionary work of Jesus Christ.»
  25. ↑ «IV. Justification by Grace through Faith». This We Believe. Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. [Consulta: 5 febrer 2015]. «Creiem que Déu ha justificat tots els pecadors, és a dir, els ha declarat justos per amor de Crist. Aquest és el missatge central de l'Escriptura del qual depèn l'existència mateixa de l'Església. És un missatge rellevant per a persones de totes les èpoques i llocs, de totes les races i nivells socials, perquè "el resultat d'una sola culpa va ser la condemna per a tots els homes" (Romans 5:18). Tots necessiten el perdó dels pecats davant Déu, i l'Escriptura proclama que tots han estat justificats, perquè "el resultat d'un sol acte de justícia va ser la justificació que dóna vida a tots els homes" (Romans 5:18). Creiem que els individus reben aquest do gratuït del perdó no a partir de les seves pròpies obres, sinó només a través de la fe (Efesis 2:8–9). ... D'altra banda, tot i que Jesús va morir per tots, l'Escriptura diu que "qui no cregui serà condemnat" (Mc 16,16). Els no creients perden el perdó guanyat per Crist per ells (Joan 8:24).»
  26. ↑ Becker, Siegbert W. «Objective Justification» p. 1. Wisconsin Lutheran Seminary. [Consulta: 26 gener 2015].
  27. ↑ «Universal Justification». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 5 febrer 2015]. «Crist va pagar per tots els nostres pecats. Déu Pare, doncs, els ha perdonat. Però per beneficiar-nos d'aquest veredicte hem d'escoltar-lo i confiar-hi. Si diposito diners al banc per a tu, per beneficiar-te'n has de saber-ne parlar i utilitzar-los. Crist ha pagat pels teus pecats, però per beneficiar-te'n has d'escoltar-lo i creure-hi. Hem de tenir fe, però no hem de pensar en la fe com la nostra contribució. És un do de Déu que l'Esperit Sant obra en nosaltres.»
  28. ↑ Augsburg Confession, Article V, Of Justification. People "cannot be justified before God by their own strength, merits, or works, but are freely justified for Christ's sake, through faith, when they believe that they are received into favor, and that their sins are forgiven for Christ's sake. ..."
  29. ↑ Stanglin, Keith D.; McCall, Thomas H. Jacob Arminius: Theologian of Grace. Nova York: OUP USA, 15 novembre 2012. «"La fe és una condició de la justificació"» 
  30. ↑ Paul ChulHong Kang, Justification: The Imputation of Christ's Righteousness from Reformation Theology to the American Great Awakening and the Korean Revivals (Peter Lang, 2006), 70, note 171. Calvin generally defends Augustine's "monergistic view".
  31. ↑ Diehl, Walter A. «The Age of Accountability». Wisconsin Lutheran Seminary. [Consulta: 10 febrer 2015]. «En ple acord amb les Escriptures, les Confessions Luteranes ensenyen el monergisme. "També d'aquesta manera les Sagrades Escriptures atribueixen la conversió, la fe en Crist, la regeneració, la renovació i tot el que pertany al seu inici i finalització eficaç, no als poders humans del lliure albir natural, ni com a part del tot, ni de la meitat, ni en qualsevol part, fins i tot la part més petita o menyspreable, es deu in solidum, és a dir, totalment, únicament, a l'obra divina i a l'Esperit Sant" (Trigl. 891, F.C., Sol. Decl., II, 25).»
  32. ↑ Monergism; thefreedictionary.com
  33. ↑ «Calvinism and Lutheranism Compared». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 9 febrer 2015].
  34. ↑ Olson, Roger E. Arminian Theology: Myths and Realities. Downers Grove: InterVarsity Press, 2009. «"El sinergisme arminià" es refereix al "sinergisme evangèlic, que afirma la preveniència de la gràcia."» 
  35. ↑ Olson, Roger E. Arminian Theology: Myths and Realities. Downers Grove: InterVarsity Press, 2009. «"[Arminius]' evangelical synergism reserves all the power, ability and efficacy in salvation to grace, but allows humans the God-granted ability to resist or not resist it. The only "contribution" humans make is nonresistance to grace."» 
  36. ↑ The Westminster Confession of Faith, Ch XVII, "Of the Perseverance of the Saints".
  37. ↑ «Once saved always saved». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 7 febrer 2015]. «La gent pot perdre la fe. La Bíblia adverteix: "Si creus que estàs ferm, vés amb compte de no caure" (Plantilla:Ref Bíblia). Alguns dels gàlates havien cregut durant un temps, però havien caigut en un error que destruïa l'ànima. Pau els va advertir: "Vosaltres, que intenteu ser justificats per la llei, us heu allunyat de Crist; heu abandonat la gràcia" (Plantilla:Ref Bíblia). En la seva explicació de la paràbola del sembrador, Jesús diu: "Els que estan a la roca són els que reben la paraula amb alegria quan l'escolten, però no tenen arrel. Creuen durant un temps, però en el moment de provar-ho, cauen" (Plantilla:Ref Bíblia). Segons Jesús, una persona pot creure durant un temps i després caure. Tot i que creien que posseïen la salvació eterna, però quan van perdre la fe van perdre el do de gràcia de Déu.»
  38. ↑ «Perseverence of the Saints (Once Saved Always Saved)». Wisconsin Evangelical Lutheran Synod. Arxivat de l'original el 27 setembre 2009. [Consulta: 7 febrer 2015]. «No podem aportar ni una mica a la nostra salvació, però per la nostra pròpia arrogància o negligència podem llençar-la. Per tant, l'Escriptura ens insta repetidament a lluitar per la bona lluita de la fe (Efesis 6 i 2 Timoteu 4, per exemple). Els meus pecats amenacen i debiliten la meva fe, però l'Esperit mitjançant l'Evangeli en paraules i sagraments enforteix i preserva la meva fe. És per això que els luterans solen parlar de la preservació de la fe de Déu i no de la perseverança dels sants. La clau és no la nostra perseverança sinó la preservació de l'Esperit.»
  39. ↑ Demarest, Bruce A. The Cross and Salvation: The Doctrine of Salvation. Crossway Books, 1997. 
  40. ↑ Demarest, Bruce A. The Cross and Salvation: The Doctrine of Salvation. Crossway Books, 1997. «Molts arminians neguen la doctrina de la perseverança dels sants.» 
  41. ↑ Moreno Cullel, Vicente. «Les causes de la Reforma protestant». Sàpiens.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Calvinisme&oldid=34300666»