Federico Volpini de Rueda
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Primera meitat segle XX  Madrid |
| Mort | 26 abril 2018 Madrid |
| Formació | Pontifícia Universitat Xaveriana |
| Activitat | |
| Ocupació | periodista |
| Família | |
| Fills | Federico Volpini Sisó |
| Premis | |
| |
| |
Federico Volpini de Rueda (Madrid, 1925 - 26 d'abril de 2018)[1] va ser un periodista espanyol. En 1966 va treballar com a reporter a "A toda plana",[2] el 1968 va assumir la primera corresponsalia de TVE en Brussel·les com a corresponsal diplomàtic i econòmic i va acabar cobrint els esdeveniments de maig del 68 i va acabar en la corresponsalia de París.[3] va treballar a Los reporteros (1974-1976)[4] i posteriorment va ser corresponsal a Amèrica Central i del Sud. En 1977 fou nomenat corresponsal a Veneçuela i destituït en 1983.[5] És el pare de l'escriptor i radiofonista Federico Volpini Sisó (1952).
Biografia
[modifica]Fill de Federico Volpini i Amalia de Rueda. El seu pare i abans el seu avi havien estat empresaris del Teatro Real de Madrid. Durant la guerra civil va ser un dels nens evacuats d'Espanya.[6] Va tornar a abandonar de nou el país després d'escriure sobre el franquisme en una revista de la universitat pel que va ser condemnat a no poder-se examinar en 5 anys. Se'n va anar a Colòmbia on va estudiar periodisme en la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà.[3] En una entrevista explica que va començar a treballar en el diari El Siglo de Bogotá i va organitzar la primera Volta ciclista a Colòmbia. Amb tot just 22 anys van acabar nomenant-li Director General d'Esports amb categoria de ministre -explica- assenyalant que l'esport ha estat sempre en la seva vida.[3] També va ser professor de la Universitat d'Estocolm.
En 1952 va néixer el seu fill a Bogotà. Un any més tard, en 1953 el cop militar de Rojas Pinilla ho retorna a Espanya on es vivia l'apogeu de les superproduccions nord-americanes cinematogràfiques i va començar a fer d'extra. Al temps va crear una empresa per a proveir especialistes i figurants i va treballar especialment amb Samuel Broston.[3]
Després es va dedicar al periodisme. Es va incorporar a Televisió Espanyola en 1965.[5] En 1968 va ser nomenat corresponsal a Brussel·les i va acabar fent la cobertura informativa del Maig del 68 en París.[3]
Al costat de González Green, De la Quadra Salcedo, Alberto Vázquez Figueroa i Ángel Marrero van cobrir el Maig del 68 a França, la primavera de Praga, la Guerra dels Sis Dies, el genocidi de Biafra i les guerres civils a Centreamèrica.[7]
En 1974 va ser nomenat Director de Programes per a l'Exterior a TVE.[8]
En agost de 1977 fou nomenat corresponsal a Veneçuela.[9] El va succeir en la corresponsalia de Centreamèrica Ana Cristina Navarro al desembre de 1983.[10][11]
El 21 de març de 1985 va ser acomiadat per TVE al·legant abandó de servei en el moment en el qual s'acaba de complir un període de permís sense sou i no es va incorporar al servei en el temps preceptiu. El periodista va reclamar davant els tribunals de treball al·legant malaltia però magistratura va desestimar el permís.[5]
En 1987 va publicar Desde Managua en el qual denuncia el que va denominar "la dictadura marxista" després del triomf de la revolució sandinista.[10]
En 1995 es va presentar a les eleccions a Corts de Castella i Lleó per l'Agrupació Independent d'Àvila.[12]
En 2000 va publicar Diario de un reportero en el qual va recollir les anècdotes al llarg de la seva carrera periodística.
Publicacions
[modifica]- Desde Managua (1987) Editor: Plaza&Janés ASIN: B001V9G63E
- Diario de un reportero. (2000) Editorial: Foca Ediciones y Distribuciones Generales S.L. ISBN 8493048186
Premio
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ Adiós, Federico Volpini
- ↑ Mota, Elvira «Los que se juegan la vida en TVE. Hoy: Federico Volpini». , 25-10-1980.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Kalma TV. «Entrevista a Federico Volpini». [Consulta: 30 juliol 2016].
- ↑ «Federico Volpini (ABC)». Blanco y Negro - ABC, 14-11-1999. [Consulta: 30 juliol 2016].[Enllaç no actiu]
- ↑ 5,0 5,1 5,2 «Magistratura del Trabajo desestima el recurso de Volpini contra TVE». , 30-06-1985 [Consulta: 30 juliol 2016].
- ↑ «Euskal Memoria:-Comprender las razones del otro es el camino hacia la paz». [Consulta: 30 juliol 2016].
- ↑ Portero, Pilar «El primer reportero». , 08-02-2000.
- ↑ Sonia Martín Pérez. «La representación social de la emigración española a Europa (1956-1975) : el papel de la televisión y otros medios de comunicación», 2012. Arxivat de l'original el 2016-08-20. [Consulta: 31 juliol 2016].
- ↑ «Federico Volpini Corresponsal en Venezuela». , 20-08-1977, p. 62.
- ↑ 10,0 10,1 Campoy, J.A. «"TVE manipuló las informaciones tras el triunfo de la revolución sandinista". Federico Volpini denuncia los silencios a los que fue sometido». , 07-02-1987, p. 43.
- ↑ «Nombramientos en telediarios y corresponsalías». , 23-12-1983, p. 88.
- ↑ «Proclamación de candidaturas de la Junta Electoral Central», 02-05-1995. [Consulta: 31 juliol 2016].