Felipe Rivero y Lemoine

Felipe Rivero y Lemoine

Felipe Rivero y Lemoine. (Museu de l'Exèrcit)
Nom original	(es) Felipe Rivero
Biografia
Naixement	(es) José Felipe Rivero y Lemoine 1797 Sucre (Bolívia)
Mort	8 setembre 1873 (75/76 anys) Madrid
Ministre de Guerra
30 març 1865 – 21 juny 1865 ← Fernando Fernández de Córdova Valcárcel – Leopoldo O'Donnell →
Capitania General de Santo Domingo
20 juliol 1862 – 24 setembre 1863 ← Pedro Santana (en) – Carlos de Vargas y Cerveto →
Capità general d'Aragó
17 juliol 1847 – 2 agost 1854 ← Valentín Cañedo Miranda – Ignacio Gurrea Medrano →
Senador al Senat espanyol
15 agost 1845 – desembre 1868 Circumscripció electoral: senador vitalici
Virrei de Navarra
25 setembre 1839 – 15 desembre 1840 ← Diego de León y Navarrete Nomenat per: Isabel II d'Espanya
Activitat
Ocupació	polític, militar
Carrera militar
Lleialtat	Restauració borbònica
Branca militar	Exèrcit de Terra espanyol
Rang militar	tinent general
Conflicte	guerres d'independència hispanoamericanes Primera Guerra Carlina
Premis
(1854)  Reial i Militar Orde de Sant Ferran  Orde d'Isabel la Catòlica  Reial i Distingit Orde Espanyol de Carles III  Reial i Militar Orde de Sant Hermenegild

Felipe Rivero y Lemoine (castellà: Felipe Rivero) (Sucre, 1797 - Madrid, 8 de setembre de 1873) va ser un militar espanyol d'origen altperuà, després de la batalla d'Ayacucho va emigrar a Espanya on va arribar a exercir importants càrrecs públics. Va ser governador de Santo Domingo entre 1862 i 1863.

Biografia

Va néixer a la ciutat de la Plata (actual Sucre), el si d'una família de l'aristocràcia altoperuana. Va ser fill del doctor en lleis Juan Francisco Rivera Vieyra, natural de Buenos Aires, i Bàrbara Lemoine de Villavicencio, natural de Chuquisaca i filla del mestre de camp Juan Bautista de Lemoine. El seu pare va exercir com a governador subdelegat del partit de Cinti i després del de Larecaja en la Província de la Paz, també fou tinent coronel de milícies. En 1810, degut a les revoltes independentistes la seva família emigraria a la província de Puno. Va ingressar al costat dels seus germans a l'exèrcit reialista, en 1812 va ser admès com a cadet en el batalló Lleuger del Centre, cos d'infanteria en el qual realitzaria tota la seva carrera militar al Perú i en el qual en 1824 arribaria a aconseguir el grau de comandant i cap en substitució de l'aleshores coronel Baldomero Espartero, a qui el virrey havia enviat de comissió a Espanya. Al comandament d'aquest cos va combatre amb distinció en la batalla d'Ayacucho.

Després de la derrota reialista i la perduda del Perú va marxar a la metròpoli en companyia del seu antic cap Espartero, en la península va romandre en situació d'indefinit fins a 1828 quan es va reincorporar al servei actiu. En 1831 va ser ascendit a coronel i durant la primera guerra carlina va ascendir a tinent general. En 1838 havia estat nomenat Comandant General de la Guàrdia Reial d'Infanteria, i després successivament Capità General del vuitè Districte, d'Aragó, de Castella la Vella i Andalusia i també fou escollit senador. En 1862 va ser nomenat governador de Santo Domingo, que havia estat recentment annexat per la corona espanyola, va carregar que va complir fins a l'any següent.

Al seu retorn a Espanya es va exercir com a President del Tribunal Suprem de Guerra i Marina, i President del Consell Suprem de la Guerra, càrrec que ocuparia fins a la seva defunció el 8 de setembre de 1873. També fou ministre de Ministre de Marina al darrer govern de Leopoldo O'Donnell. Al llarg de la seva vida va ostentar a més les condecoracions militars de les grans creus d'Isabel la Catòlica, de Carles III, de Sant Ferran i de Sant Hermenegild.

El seu germà José Claudio, també antic oficial reialista però que va optar per romandre en la nova República de Bolívia, va contreure matrimoni amb la filla única del general absolutista Pedro Antonio Olañeta, amb qui va tenir nombrosa descendència.