Lluminària (artifici)
El terme lluminària o alimara,[1] té també una accepció històrica com a "foc d'artifici".[2][3] De fet, de forma oficial, el terme (lluminària) s'accepta solament en el sentit de llum,[4] i així la seva accepció d'"artifici", ha estat rebutjada (o oblidada) pels historiadors i filòlegs al llarg de dècades.[5][6] La referència històrica directe que hi ha a la traducció de les Memòries de Philippe de Commines feta per l'inquisidor Juan Vitrian avala aquest altre significat de "foc d'artifici".[3]
Lluminàries de la victòria
[modifica]Unes lluminàries amb explosió i gran il·luminació en el cel. Durant la segona guerra de Nàpols a la batalla de Cerinyola (1503) van esclatar, a plena llum del dia, dos carros amb tonells de pólvora, espantant els soldats dels terços; el Gran Capità els va animar dient: Bon anunci amics, que aquestes són les lluminàries de la victòria.[7][8][9]
- Lluminàries de la victòria
En aquest passatge el Gran Capità dona el nom de lluminàries a unes explosions impressionants "a la llum del dia", i és de tots conegut que unes lluminàries de "teia cremant" o de "cera i oli", a la llum del dia, ni es veuen ni es poden sentir. Un cop guanyada la batalla es va fer una gran celebració (d'aquí ve l'expressió "fer xerinola").[2]
Festes de lluminàries de Venècia
[modifica]La traducció feta per Juan Vitrián de les Memòries de Philippe de Commines (1447-1511) cita "lluminàries" en l'accepció d'"artifici", ja que a part de la descripció ("que con los boladores en el aire vuelan como aves"), són per se universalment conegudes les famoses festes de lluminàries de Venècia:[3]
| « | ... Les festes de les lluminàries de Venècia al món tenen fama, en allò artificial, i molt més en allò natural, lluint per moltes més, les que són, ja a les primeres figures sobre els teulats i els alts capitells, ja a les segones figures per la representació del es aigües, que com en mirall s'hi miren; i els focs, que amb els boladors en l'aire volen com aus, en les aigües neden com peus tot resplendents, tot brillant cel i terra... | » |
Referències
[modifica]- ↑ «Diccionari Català-Valencià-BalearB». Diccionari català-valencià-balear. [Consulta: 15 juny 2023].
- ↑ 2,0 2,1 Universidad Nacional de La Plata. Instituto de Filología; Universidad Nacional de La Plata. Instituto de Filología Románica. Románica. Instituto de Filología Románica, Facultad de Humanidades y Ciencias de la Educación, Universidad Nacional de la Plata, 1971.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Philippe de Commines (sieur d'Argenton); Juan Vitrian y Pujadas; Polybius Megalopolitanus; Girolamo Savonarola. Las memorias de Felipe de Comines señor de Argenton,. H. i C. Verdussen, 1713, p. 295 [Consulta: 26 agost 2011].
- ↑ Sebastián de Covarrubias. Tesoro de la lengua castellana, o española. Luis Sanchez, 1611, p. 2– [Consulta: 29 agost 2011].
- ↑ Lluminària a Optimot
- ↑ «Lluminària (artifici)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Juan de Mariana. Historia general de España. Carlos Sanchez, 1650, p. 466– [Consulta: 26 agost 2011].
- ↑ Juan de Mariana; Pi y Margall. Obras. M. Rivadeneyra, 1854, p. 289– [Consulta: 26 agost 2011].
- ↑ Juan de Mariana; José Moñino y Redondo Floridablanca (conde de); José Manuel Miñana; José María Queipo de Llano Ruiz de Saravía Toreno (conde de). Historia general de España: la compuesta, enmendada y añadida. Gaspar y Roig, 1852, p. 166–.
Bibliografia
[modifica]- Viader, Sebastià Riera i. Cartes de Ferran II a la ciutat de Barcelona, 1479-1515. Ajuntament de Barcelona, 1999. ISBN 978-84-7609-819-6.
Enllaços externs
[modifica]