Vés al contingut

Focos

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula personatgeFocos
Tipuspersonatge mitològic grec Modifica el valor a Wikidata
Dades
Gèneremasculí Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAsteròdia Modifica el valor a Wikidata
MarePsàmate Modifica el valor a Wikidata
PareÈac Modifica el valor a Wikidata
FillsCrisos, Panopeu i Cal·lírroe (filla de Focos) Modifica el valor a Wikidata

Focos (en grec antic Φῶκος) fou un heroi grec, fill d'Èac i de Psàmate.

Natural d'Egina, emigrà a la regió que després, en honor seu, s'anomenà Focea. El nom de Focos era una recordança de la metamorfosi de la seva mare, filla de Nereu, i per tant germana de Tetis. Per escapar-se dels braços d'Èac, Psàmate, que igual que altres divinitats marines es podia transformar, es va convertir en una foca, cosa que no va impedir que Èac aconseguís el seu objectiu i que ella li donés un fill. Quan es va fer gran, Focos es va embarcar i va marxar de Salamina, el país del seu pare, per anar a la Grècia central. Va conquerir un país que anomenà Fòcida i es va aliar amb un indígena, Iaseu, per altra banda desconegut, es va casar amb Astèria, filla de Deíon i Diomede, que pertanyia pel seu avi Xutos a l'estirp de Deucalió. Astèria li va donar dos bessons, Crisos i Panopeu.

Més endavant va tornar a l'illa d'Egina per participar en uns jocs atlètics, però fou mort pels seus germanastres Telamó i Peleu, els fills d'Èac i d'Endeis, gelosos de les seues victòries i potser per gelosia de la dona legítima d'Èon. Psàmate venjà la seva mort enviant un llop per delmar els ramats de Peleu a Tessàlia, on s'havia refugiat després que el seu pare l'exiliés. Però, accedint als precs de Tetis, Psàmate va consentir en convertir aquest animal en pedra.[1]

Un altre Focos era nascut a Glisant, a Beòcia, i va ser el pare de Cal·lírroe, segons una tradició recollida per Plutarc. Els pretendents de la seva filla el van matar, però finalment van ser morts per lapidació.[2]

Referències

[modifica]
  1. Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 206. ISBN 9788496061972. 
  2. Plutarc. Escrits d'ètica pràctica: narracions d'amor, IV, 774

Bibliografia

[modifica]
  • Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 97. Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 209. ISBN 8429741461