Fort de Douaumont
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Fort i museu militar  | |||
| Part de | Llocs funeraris i de memòria de la Primera Guerra Mundial (Front Occidental) | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Douaumont-Vaux (França) | |||
| ||||
| Format per | German war cemetery in Fort Douaumont (en)  | |||
Patrimoni de la Humanitat  | ||||
| Tipus | → Europa-Amèrica del Nord | |||
| Data | 2023 (45a Sessió) | |||
| Identificador | ME06 | |||
| Monument històric catalogat | ||||
| Data | 25 novembre 1970 | |||
| Identificador | PA00106527 | |||
El Fort de Douaumont (en francès: Fort de Douaumont) va ser el fort més gran i més alt de l'anell de 19 grans obres defensives que havien protegit la ciutat de Verdun, França, des de la dècada de 1890. El 1915, l'Estat Major francès va decidir desarmar de manera parcial els forts de la zona, ha que havia conclòs que no podien resistir els bombardejos dels canons gamma de 420 polzades que les tropes alemanyes havien utilitzat per a anorrear els forts belgues l'agost de 1914. Així, el 25 de febrer, el fort va poder ser capturat sense esforç per una comitiva de 19 oficials i 79 soldats alemanys, que es van poder esmunyir per una finestra que donava al fossar. La ràpida caiguda del fort, només tres dies després del començament de la batalla de Verdun, va sorprendre l'exèrcit francès, que va preparar l'escenari per a la resta d'una batalla que va durar nou mesos, amb un cost humà enorme. Douaumont va ser finalment recuperat per tres divisions d'infanteria del Segon Exèrcit, durant la primera batalla ofensiva de Verdun, el 24 d'octubre de 1916, assalt que va posar punt final a la batalla.[1]
Història
[modifica]
Els treballs de construcció van començar l'any 1885 prop del poble de Douaumont, en alguns dels terrenys més alts de la zona i van continuar com a treballs de reforç de manera contínua fins al 1913. Tenia una superfície total de 30.000m2 i feia aproximadament 400m de llarg, amb dos nivells subterranis protegits per una coberta de formigó armat d'acer de 12 metres de gruix a damunt d'un coixí de sorra, millores que havien estat finalitzades el 1903. L'entrada al fort era a la part posterior. Dos túnels principals anaven d'est a oest, un per sobre de l'altre, amb sales de barraques i passadissos que conduïen a les parts perifèriques del fort, bifurcades dels túnels principals.[2] El fort estava equipat amb nombrosos llocs armats, una torreta giratòria de 155mm, una de 75, quatre canons de 75mm i diverses torretes ametralladores.[2] L'accés al fossar al voltant del fort era vigilat pels canons giratoris antipersona Hotchkiss situats en casamates de paret o a cada cantonada.[2]
En retrospectiva, Douaumont estava molt més ben preparat per a suportar els bombardejos més intensos que no pas els forts belgues que havien estat destruïts el 1914. La invasió alemanya de Bèlgica el 1914 havia obligat els planificadors militars a repensar radicalment la utilitat de les fortificacions en la guerra. Els forts belgues havien estat ràpidament destruïts per l'artilleria alemanya i fàcilment envaïts. Tanmateix, aquests havien estat construïts amb formigó no armat i amb moltes capes que es van acabar trencant fàcilment. L'agost de 1915, el general Joseph Joffre va aprovar la reducció de la guarnició de Douaumont i d'altres forts de Verdun. Douaumont va ser desposseït de tot el seu armament excepte els dos canons de torreta, ja que eren massa difícils de treure. Els dos búnquers al costat del fort també van ser desarmats.[2] La guarnició eren majoritàriament reservistes de mitjana edat, sota el comandament del governador militar de la ciutat i no pas de l'exèrcit de camp.[2]
Captura
[modifica]
El 21 de febrer de 1916, el 5è Exèrcit alemany va iniciar una ofensiva que va iniciar la batalla de Verdun. El de Douaumont era el fort més gran i més alt dels dos anells concèntrics de forts que protegien la ciutat i, per tant, la clau de volta de les defenses de la ciutat. L'ofensiva alemanya ja tenia quatre dies i avançava ràpidament des del nord quan, el 24 de febrer, va arribar al fort, que aleshores estava dotat de només 56 soldats. El soldat de més alt rang del fort era un suboficial anomenat Chenot. El 25 de febrer, elements del 24è Regiment de Brandenburg (6. Infanterie-Division, III. Armeekorps) es van apropar al fort des del nord, com a grup de reconeixement o atac. La major part de la guarnició francesa s'havia refugiat als nivells inferiors per escapar dels incessants bombardejos alemanys amb canons de gran calibre.
Els ocupants feia temps que estaven sense comunicació amb el món exterior i que havien abandonat les cúpules d'observació. Només un petit equip d'artilleria continuava operant la torreta de 155mm tot disparant objectius llunyans i el fossar havia quedat indefens. Uns 10 enginyers de combat alemanys, dirigits pel sergent Kunze, van aconseguir apropar-se al fort sense oposició. La visibilitat era escassa a causa del mal temps, i els metralladors francesos del poble de Douaumont pensaven que els alemanys eren tropes colonials franceses que tornaven d'una patrulla.[2] Kunze i els seus homes van arribar al fossar i van trobar que les casamates de la paret (coffres en francès) que defensaven el fossar estaven desocupades. Kunze va aconseguir pujar-hi dins per obrir una porta.[2] Els homes de Kunze es van negar a entrar a la fortificació, per por d'una emboscada. Armat només amb un rifle, el sergent va anar a capturar tot sol l'equip d'artilleria, i els va arrestar.[2][3]
Després que les tropes de Radtke es retrobessin amb les de Kunze, van arribar més columnes de tropes alemanyes sota el comandament de Hauptmann Haupt i l'Oberleutnant von Brandis. No es va disparar cap tret a la captura de Fort Douaumont. L'única víctima va ser un dels homes de Kunze, que es va pelar un genoll. Tot i ser l'últim oficial que va entrar al fort, von Brandis va ser qui va enviar l'informe sobre la captura de Douaumont a l'alt comandament alemany, enduent-se tot el mèrit. No va ser fins la dècada de 1930 que fonts historiogràfiques van poder corroborar que la captura del fort havia estat duta a terme per Kunze, qui va ser condecorat.[2] Uns dies més tard, l'oficial prussià va estar informant al príncep hereu Guillem de la seva heroica presa. No es va fer cap menció dels esforços del tinent Radtke o del sergent Kunze. En canvi, von Brandis es va convertir en l'"Heroi de Douaumont" i va rebre el Pour le Mérite, (Haupt també el va rebre més tard). Kunze, que va irrompre i va tancar la guarnició i Radtke, que va prendre el comandament durant la captura del fort, no van rebre cap premi. No va ser fins a la dècada de 1930, després que els historiadors del comitè alemany de la Gran Guerra tinguessin temps de revisar la presa de Fort Douaumont que es va donar el crèdit tardàment. Kunze, ara membre de l' Ordnungspolizei, va rebre una promoció i l'ordre de Pour le Mérite , mentre que el tinent Radtke va obtenir un retrat autografiat de l'antic príncep hereu Guillem.
Douaumont, la clau de volta del sistema de forts que havia de protegir Verdun d'una invasió alemanya, s'havia abandonat sense lluitar. En paraules d'un comandant de la divisió francesa, la seva pèrdua costaria a l'exèrcit francès 100.000 vides.[4] Després de la captura, Douaumont es va convertir en un refugi invulnerable i una base operativa per a les forces alemanyes.[2]
El Segon Exèrcit francès va fer un primer intent de recuperar el fort a finals de maig de 1916. Van ocupar l'extrem oest del fort durant 36 hores, però van ser desallotjats després de patir grans pèrdues, sobretot de l'artilleria alemanya i els morters de trinxeres properes. El 8 de maig de 1916, un foc de cuina sense vigilància va fer detonar magranes i combustible per llançaflames, que va fer detonar un dipòsit de munició. La tempesta de foc va arrasar el fort, matant a l'instant centenars de soldats, inclòs l'estat major del 12è regiment de granaders. Alguns dels 1.800 supervivents ferits es van confondre amb la infanteria colonial francesa i van ser disparats pels seus companys; un total de 679 soldats alemanys van morir a l'incident, les restes dels quals es troben al lloc.[5]
Una ofensiva francesa, amb tres divisions d'infanteria dirigides pel Regiment Colonial del Marroc, va començar el 24 d'octubre de 1916 per recuperar el fort. Douaumont havia estat colpejat durant dies per dos canons de 400mm de llarg abast anomenats "Alsàcia" i "Lorena", col·locats a Baleycourt, al sud-oest de Verdun.[6] La situació al fort havia esdevingut insostenible i els alemanys van decidir evacuar-lo, tot permetent que els francesos el recapturessin.[2]
Galeria
[modifica]-
Defenses al fort -
Memorial als soldats alemanys mort a l'incendi -
Defenses del fort -
Una habitació -
Un dels passadissos de l'interior -
L'entrada -
Mecanisme d'elevació de la torreta de 155 mm
Vegeu també
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «German troops capture Fort Douaumont (Verdun)». History.com.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 Duchesneau, Robert E. «The Forts of Verdun». [Consulta: 30 gener 2013].
- ↑ Durschmied, Erik. Unsung Heroes. Londres: Coronet Books, 2003, p. 5–53. ISBN 978-0-340-82520-4.
- ↑ Horne, Alistair. The Price of Glory. New York: St. Martin's Press, 1963, p. 116. OCLC 779062916.
- ↑ Mosier, John. Verdun: The Lost History of the Most Important Battle of World War I, 1914–1918. Penguin Group: 2013. p. 302.
- ↑ «Historique du 77e Régiment d'Artillerie Lourde à Grande Portée».
Bibliografia
[modifica]- Denizot, Alain, Douaumont: Vérité et Légende, Librairie Académique Perrin, 1998, ISBN 2-262-01388-8. (en francès)
- Holstein, Christina, Fort Douaumont (Revised Edition), Pen and Sword Military, 2010, ISBN 978-1-84884-345-5 (en anglès)
| Bàndols bel·ligerants | |||||
|---|---|---|---|---|---|
| Comandants | |||||
| Teatres d'operacions | |||||
.svg){kind=small}
