François Mansart
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 23 gener 1598  París | ||
| Mort | 23 setembre 1666 (68 anys) París | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Arquitectura | ||
| Lloc de treball | París | ||
| Ocupació | arquitecte | ||
| Moviment | Barroc i classicisme francès | ||
| Professors | Salomon de Brosse | ||
| Alumnes | Jules Hardouin-Mansart | ||
| Obra | |||
Obres destacables
| |||
| Família | |||
| Parents | Jules Hardouin-Mansart, nebot segon | ||
François Mansart (París, 23 de gener de 1598 - París, 23 de setembre de 1666) fou un arquitecte francès reconegut per haver introduït l'arquitectura clàssica a l'arquitectura barroca francesa. L'Encyclopædia Britannica el cita com l'arquitecte francès del segle XVII més dotat, les obres del qual "són conegudes pel seu alt grau de refinament, subtilesa i elegància".[1][2]
Mansart va popularitzar, que no inventar, la mansarda, l'espai situat sota una teulada inclinada que té una aresta de trencament de l'edifici, creant un espai addicional habitable en les golfes.
Carrera professional
[modifica]François Mansart va néixer l'any 1598 a París, fill d'Asalon Mansart (mestre fuster) i de Michelle Le Roy.[3][4] No va rebre formació com a arquitecte, sinó com a picapedrer i escultor. Es creu que va aprendre l'ofici a l'estudi de Salomon de Brosse, l'arquitecte més popular del regnat d'Enric IV.
Mansart va ser molt conegut a la dècada del 1620 pel seu estil i habilitat com arquitecte, però va ser també considerat un perfeccionista tossut i difícil, que podia enderrocar les seves estructures dels seus projectes per començar, de nou, a construir-hi al damunt. Només els més rics es podien permetre el luxe de contractar-lo, ja que les edificacions de Mansart costaven "més diners que els que tenia el Gran Turc".
L'únic exemple que sobreviu dels seus primers treballs és el Castell de Balleroy, iniciat l'any 1626 i encarregat per Gastó Joan Baptista de França, Duc d'Orleans.[5] El duc va quedar tan satisfet del resultat que va convidar, l'any 1625, a Mansart a renovar el Castell de Blois. L'arquitecte pretenia reconstruir la residència reial completament de nou, però el projecte es va veure obstaculitzat i només l'ala del nord va ser reconstruïda segons el disseny de Mansart, utilitzant hàbilment ordres clàssics. L'any 1632, Mansart va dissenyar l'Església de Sant Maria dels Àngels, també coneguda Temple de Marais, utilitzant el Panteó de Roma com a font d'inspiració.[6]
La majoria dels edificis de Mansart foren posteriorment reconstruïts o enderrocats. L'exemple més ben conservat del seu estil madur és el Castell de Maisons (actualment Castell de Maisons-Laffitte), del qual se'n conserva la decoració interior original, així com una magnífica escala. L'estructura és estrictament simètrica. És creu que va servir d'inspiració al neoclassicisme del segle xviii.
Durant la dècada del 1640, Mansart va estar treballant en el projecte del convent i església del Val-de-Grâce, a París, per encàrrec d'Anna d'Àustria. Per apartar-lo de l'obra es va al·legar el malbaratament en que Mansart va incòrrer i va ser substituït per un arquitecte mes tractable, el qual va seguir, bàsicament, el disseny de Monsart.
Durant de dècada del 1650, Mansart fou objectiu dels enemics polítics del primer ministre, el Cardenal Mazaarino, per qui treballava sovint. L'any 1651, van publicar "La Mansarade", un pamflet que acusava l'arquitecte d'extravagàncies salvatges i maquinacions.[7][8]
Després que l'ascens al tron de Louis XIV Mansart va perdre encàrrecs. Els seus dissenys per la remodelació del Palau del Louvre i pel mausoleu reial a Sant-Denis mai van ser executats, en el cas del Louvre perquè mai va entregar els plànols detallats. Alguns dels seus projectes varen ser posteriorment represos pel seu nebot, Jules Hardouin Mansart.[9]
Obres
[modifica]
Castells i palaus
[modifica]- 1623-1627: Castell de Berny
- 1627-1628: Castell de Pamfou
- 1628-1630 / 1655-1656: Castell de Plessis-Belleville
- 1631: Castell de Balleroy
- 1631-1632: Castell de Montrouge
- 1631-1649: Castell de Coulommiers en Brie (finalització)
- 1633-1662: Castell de Pontchartrain
- 1635-1638: Ala del Castell de Blois, construida per a Gastón de Orleans i que servirá de model para el Palau du Luxembourg
- 1638-1651: Castell de Limours (pati d'entrada i jardins)
- 1639-1642: Castell de Chambord (treballs per a Gastó d'Orleans)
- 1642-1643: Castell de Haut-Fontenay a Fontenay-le-Fleury
- 1641-1650 / 1658-1660: Castell de Maisons-Laffitte, reconegut com l'obra mestre de Mansart i model d'arquitectura clacissista, copiada a tota Europa
- 1644-1645: Galeria Mazarino de l'actual seu Richelieu de la Biblioteca Nacional de França
- 1644-1666: Castell de Fresnes
- 1646-1648: Castell de Petit-Bourg (jardins)
- Cap al 1660: Castell de Gesvres a Crouy-sur-Ourcq
- Cap al 1660: Château de Soisy
- Primers planols (represos per Jules Hardouin-Mansart) del Castell de Pomponne
- Varis projectes inacabats pel palau del Louvre, entre ells una nova façana oriental (1664-1666)
- Castell de Guiry, a Guiry-en-Vexin, finalitzat l'any 1665
- Castell de Villette à Condécourt, finalitzat cap el 1669 pel seu nebot, Jules Hardouin-Mansart
Edificis religiosos
[modifica]- 1623-1625: Façana de l'església del convent dels Feuillants de París
- 1632-1634: Temple du Marais (antiga capella del convent de la Visitation Sainte-Marie), a París. La construcción va correr a càrrec del mestre maçó Michel Villedo
- 1632-1637: La Visitation du Faubourg Saint-Jacques
- 1645-1646: Església Notre-Dame du Val-de-Grâce, a París
- 1657-1665: Portal de l'església dels Minimes
Mansions i cases
[modifica]- 1631-1632: Hôtel de Montmorency, carrer Sainte-Avoye
- 1635-1650: Hôtel de la Vrillière "renommé" Hôtel de Toulouse, seu actual del Banc de França (1635), i la Galerie dorée, per a Louis I Phélypeaux a París
- 1642-1643: Hôtel de Chavigny, carrer Roi-de-Sicile
- 1642: La maison de Mansart, carrer Payenne
- 1644: Hôtel de Blérancourt, plaça Royale
- 1648: Hôtel de Jars, carrer de Richelieu
- Després de 1648, cap al1660: Hôtel de Guénégaud du Plessis
- 1651-1653: Hôtel de Guénégaud, carrer dels Archives a París
- Abans de 1651-1665: Hôtel de Condé al faubourg Saint-Germain
- Abans de 1652: Hôtel dit de Châteauneuf, carrer Coquillière, París
- 1653-1658: Hôtel de La Bazinière, moll Malaquais
- 1660-1661: Hôtel Carnavalet, alçat de les tres ales del segle XVI i creación d'una escala (ca. 1650)
- 1660-1664: Maison de La Bazinière a Issy
Altars
[modifica]- 1624-1628: Altar de Saint-Martin-des-Champs
- 1628: Altar de la Vierge a la catedral de Notre-Dame de París
Monuments funeraris
[modifica]- 1655-1657: Tomba de Nicolas de Bailleul
- 1656: Tomba dels Aubespine
- 1664-1665: Mausoleu dels Borbons a Saint-Denis (projecte)
Referències
[modifica]
- ↑ Western Architecture - France, Encyclopædia Britannica
- ↑ Mignot, Claude. François Mansart : un architecte artiste au siècle de Louis XIII et de Louis XIV, 2016. ISBN 978-2-84742-344-0.
- ↑ «Francois MANSART Precurseur de l'Architecture classique en France - par Jacques Marec», 19-11-2013. Arxivat de l'original el 2013-11-19. [Consulta: 8 abril 2021].
- ↑ Bauchal, Charles (1814-1888) Auteur du texte. Nouveau Dictionnaire biographique et critique des architectes français / par Ch. Bauchal,... (en francès), 1887.
- ↑ Pérouse de Montclos, Jean-Marie. Histoire de l'architecture française. 2, De la Renaissance à la Révolution. Réimpr. de l'éd. de 1989. París: Mengès, 1995. ISBN 2-85620-300-0.
- ↑ Pénin, Marie-Christine. «Couvent des Filles de la Visitation Sainte-Marie de la rue Saint-Antoine». Tombes Sépultures dans les cimetières et autres lieux.
- ↑ «La Mansarade | French pamphlet» (en anglès). [Consulta: 8 abril 2021].
- ↑ Dorigny, Michel; Montaiglon, Anatole de; France; Conseil d'État «La mansarade; satire contre Francois Mansart, suivie du̓n arrêt de Louis XIV en faveur de la gravure.» (en francès). Archives de l'art français., 22, 1862.
- ↑ Perrault, Charles; Duflos, Claude; Edelinck, Gérard; Le Clerc, Sébastien; Lubin, Jacques. Les hommes illustres qui ont paru en France pendant ce siecle : avec leurs portraits au naturel. A Paris : Chez Antoine Dezallier ..., 1696.