Francesc Palau i Quer
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | (es) Francisco Palau y Quer  29 de desembre de 1811 Aitona, Província de Lleida, Catalunya | ||
| Mort | 20 de març de 1872 (als 60 anys) Tarragona (Camp de Tarragona) | ||
| Causa de mort | pneumònia | ||
| Sepultura | Capella de les Carmelites Missioneres Teresianes (Tarragona) | ||
| Religió | Església Catòlica | ||
| Es coneix per | Fundador de les Carmelites Missioneres Teresianes i les Germanes Carmelites Missioneres | ||
| Activitat | |||
| Ocupació | sacerdot catòlic | ||
| Orde religiós | Carmelites descalços | ||
| Fundador | |||
| Pelegrinatge | Tarragona (tomba); Aitona (casa natal i cova); santuari des Vedrà (Eivissa) | ||
| Festivitat | 7 de novembre; 20 de març (al Martirologi romà) | ||
| Iconografia | Hàbit de carmelita descalç | ||
Francesc Palau i Quer (Aitona, Segrià, 29 de desembre de 1811 - Tarragona, 20 de març de 1872) va ser un sacerdot, frare carmelita descalç, fundador de les congregacions dels Carmelites Descalços Terciaris, que van donar origen a les Germanes Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va ser beatificat per Joan Pau II en 1988.
Vida
[modifica]Francesc Palau era el setè dels nou fills de Josep Palau i Maria Antònia Quer, que formaven una família modesta dedicada a l'agricultura. Va créixer en un ambient molt devot i freqüentant l'església. Va estudiar a Lleida i als 17 anys va decidir de fer-se sacerdot.
Va entrar al seminari de Lleida l'octubre de 1828 i va obtenir una beca que li permeté de seguir els estudis. El 1832, va renunciar a la beca per a ingressar a l'orde dels carmelites descalços, a Barcelona.
Vida religiosa
[modifica]Entrà a l'orde carmelita com a postulant el 23 d'octubre de 1832, prenent el nom religiós de Francesc de Jesús, Maria i Josep. Va professar com a frare el 15 de novembre de 1833, estudiant teologia i filosofia al Convent de Sant Josep de Barcelona. El 1835, va tenir lloc la desamortització dels convents d'Espanya, amb alguns episodis d'anticlericalisme: el Convent de Sant Josep va ser incendiat i l'orde va ser suprimit.
Va recomençar la seva vida de retir ascètic a Aitona, a una cova vora de l'ermita romànica de sant Joan de Carratalà. Va ser ordenat sacerdot a Barbastre el 2 d'abril de 1836. Llavors va fer tasques pastorals i d'apostolat per Catalunya i Aragó. En 1840 es va exiliar a França, on visqué com a eremita fins a l'abril de 1851, als pobles pirinencs de Montdesir, Livron i Cantayrae. Les autoritats eclesiàstiques van criticar el seu estil de vida, retirat, com a contrari al sacerdoci i a les noves tendències del cristianisme, i Palau va escriure com a defensa la seva La vida solitaria no se opone a las funciones de un sacerdote sobre el altar, on defèn l'ascetisme.
Va tornar a Espanya el 21 d'abril de 1851. Va ser director del Seminari Conciliar de Barcelona i, a l'església de Sant Agustí Nou, funda l'anomenada Escola de la Virtut, on cada diumenge predica i publica el Catecismo de las virtudes, entre 1851 i 1854. Va tenir molt èxit i, a més d'assumptes religiosos, va tractar en les seves conferències i publicacions qüestions d'actualitat, com els moviments i ideologies del moment: Kant, els falansteris de Fourier, protestantisme, deïsme, associacions i sindicats, comunisme, dret d'associació, etc. Les autoritats polítiques, que buscaven un cap de turc de les revoltes obreres de 1854, van acusar l'Escola de la Virtut com a incitadora dels esvalotaments i la van prohibir. Malgrat que l'opinió majoritària a la premsa de la ciutat qualificava d'absurda la decisió, Palau va ser exiliat a Eivissa de 1854 a 1861.
Eivissa
[modifica]L'exili li va permetre de fer apostolat a l'illa, i després a Mallorca i Menorca. Freqüentment es retirava a l'illot d'es Vedrà a meditar-hi. Va fundar una casa i ermita a es Cubells i va entronitzar la Mare de Déu de les Virtuts. En 1860-1861, va reorganitzar els eremites de Sant Honorat de Randa i va meditar sobre la fundació d'una congregació que, vinculada a les carmelites descalces, es dediqués a l'apostolat actiu, l'ensenyament i l'assistència. Així, va fundar l'Orde Tercer de Germans i Germanes de la Mare de Déu del Carme i Santa Teresa de Jesús, en les seves branques masculina (1860, ja desapareguda) i femenina (1861), dividida després en les actuals congregacions de Carmelites Missioneres i Carmelites Missioneres Teresianes. Va escriure Mis relaciones con la Iglesia, de caràcter autobiogràfic.
Últims anys
[modifica]Va ser nomenat director dels Carmelites Terciaris espanyols el 1867. En 1868 va començar la publicació del setmanari El ermitaño, que va dirigir i, en bona part, escriure. Entre el gener i el març de 1872 redacta i prepara per a la publicació les regles i constitucions dels Carmelites Descalços Terciaris, que veuen la llum a Barcelona el mateix any.
Immers a la seva tasca d'apostolat i direcció de la congregació que havia fundat, el febrer de 1872 va anar fins a Calassanç (Osca) per assistir els empestats d'una epidèmia, on va contraure la malaltia. El 20 de març de 1872 moria a Tarragona.
Va ser beatificat per Joan Pau II el 24 d'abril de 1988. La seva festivitat és el 7 de novembre.
-
Retrat a partir d'una fotografia contemporània -
Escultura del beat, a la capella de les Carmelites Missioneres Teresianes de Tarragona -
Illot des Vedrà, a Eivissa, lloc de retir del beat -
Antiga tomba del beat, a les Carmelites Missioneres Teresianes de Tarragona -
Actual tomba del beat, a la capella del beat a les Carmelites de Tarragona -
Monument al camí de Sant Miquel, a Montserrat
.jpg)
Obres
[modifica]Va escriure diverses obres (se'n donen el títol i el lloc i any de la primera edició; estan en orde cronològic):
- de caràcter pastoral i espiritual:
- Lucha del alma con Dios, editada a Montauban en 1843.
- Catecismo de las Virtudes, Barcelona 1852.
- La escuela de la virtud vindicada, Madrid 1859.
- Mes de María: flores del mes de mayo, Barcelona 1862.
- La Iglesia de Dios figurada, Barcelona 1865.
- De caràcter autobiogràfic:
- La vida solitaria.
- Mis relaciones con la Iglesia.
- Cartas.
I els reglaments per a les congregacions de germans carmelites, en diverses redaccions: 1851, 1862, 1863, 1866-1867 i 1872.
Vegeu també
[modifica]Enllaços externs
[modifica]