Francesco Navarrini
Biografia | |
---|---|
Naixement | 26 desembre 1855 Cittadella (Itàlia) |
Mort | 21 febrer 1923 (67 anys) Milà (Itàlia) |
Sepultura | Cementiri Monumental de Milà |
Activitat | |
Ocupació | cantant d'òpera |
Veu | Baix |
Instrument | Veu |
Francesco Navarrini (Cittadella, 26 de desembre de 1855 - Milà, 21 de febrer de 1923)[1] va ser un cantant d'òpera italià, de la corda de baix.[2][3]
Trajectòria
[modifica]El primer estre de cant que va tenir Navarrini fou Giuseppe Felix, després es traslladà a Milà per a perfeccionar-se sota la direcció de Carlo Borroni. Debutà el 1878 a Treviso, on interpretà el paper del duc Alfonso de Lucrezia Borgia de Donizetti. A continuació va començar a teatres segundaris. El 1880 anà al teatre Regio de Torí.[2] La temporada de 1881-82 va cantar al teatre São Carlos de Lisboa al Portugal. Va debutar a La Scala de Milà el 1885 a costat de Francesco Marconi en La Favorite de Donizetti i Il Profeta, de Meyerbeer.[2] Se'n recorden els rols de l'Inquisidor en el Don Carlo, el Ramfis en l'Aida, (1884) i Ludovico en l'Otello (1887), tots de Verdi.[4]
Al cim del seu èxit, el 1887 va ser convidat al Teatre de Drury Lane a Londres i l'any després a l'Òpera Reial de Covent Garden. El seu paper de Sparafucile en Rigoletto i Leporello en Don Giovanni no van rebre bona crítica i va tornar a La Scala el 1888. Va continuar a Itàlia tot i compaginar amb rols a París al Teatre de la Gaîté, a Madrid i a Buenos Aires. El 1898 va participar en l'estrena italiana d'Els mestres cantaires de Nuremberg per Arturo Toscanini en la temporada de 1898-99. Malgrat uns primers indicis d'ocàs de la seva veu, al pas del segle continua recollint grans èxits a Sevilla (1895), Barcelona (1897, 1898 fins 1907). Va fer un gir amb la companyia de Pietro Mascagni als Estats Units i el Canadà el 1902. Des de 1894 va actuar regularment a Sant Petersburg, Moscou i Odessa a Rússia.[2]
Amb un concert de comiat al Teatre Mariïnski de Sant Petersburg, Navarrini abandonà l'escena el 1914. Es va retirar a Rossano Veneto. Va Morir a Milà el 23 (o 21) de febrer de 1923.[2]
Discografia
[modifica]Queden unes gravacions fetes per la discografia italiana Fonotipia (1904-1926), a les quals es pot admirar les seves capacitats i talents, tot i ser gravades quan la seva veu ja havia passat l'acme:[2]
- «La Calunia» (àudio) (en italià). Il Barbiere di Siviglia (Rossini). Fonotipia, 1907.
- «Vieni la mia vendetta… Qualunque sia l'evento» (àudio) (en italià). Lucrezia Borgia (Donizetti). Fonotipia, 1907.
- «Ella giammai m'amo» (àudio) (en italià). Don Carlo (Verdi). Fonotipia, 1907.
Referències
[modifica]- ↑ Alcunes fonts citen 1853 com any de naixement: Kutsch, Karl-Josef; Riemens, Leo. Grosses Sängerlexikon (en alemany). IV. Múnic: K.G. Saur, p. 2492. ISBN 978-3598115981.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Faustini, Piero. «Navarrini, Francesco». A: Dizionario Biografico degli Italiani. Vol. 78. Treccani, 2013 [Consulta: 17 gener 2019].
- ↑ Fort, Sylvain; Dermoncourt, Bertrand (dir.). «Navarrini, Francesco (1855-1923)». A: Tout Verdi. Groupe Robert Laffont, 2013. ISBN 978-2-221-14013-0 [Consulta: 17 gener 2019].
- ↑ Gran enciclopedia de la música clásica. (en castellà). volum III. Madrid: Sarpe, 1980, p. 915. ISBN 84-7291-226-4.