Franco Albini
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 17 octubre 1905 Robbiate (Itàlia) |
| Mort | 1r novembre 1977 (72 anys) Milà (Itàlia) |
| Formació | Politècnic de Milà (–1925) |
| Activitat | |
| Camp de treball | Arquitectura, urbanisme, industrial design right (en)  , furniture design (en) i disseny industrial |
| Lloc de treball | Torí Milà |
| Ocupació | arquitecte, urbanista, professor d'universitat, dissenyador, dissenyador de mobles |
| Activitat | 1939 - |
| Ocupador | Politècnic de Milà (1963–1977) Politècnic de Torí Brionvega (en) |
| Membre de | |
| Moviment | Arquitectura moderna |
| Alumnes | Renzo Piano |
| Obra | |
Obres destacables
| |
| Premis | |
_-_BEIC_6338733.jpg)
Franco Albini (Robbiate, Como, 1905 - Milà, 1977) va ser un arquitecte i dissenyador italià.[1] Les seves obres representen molt bé l'expansió del moviment modern a Itàlia després de la Segona Guerra Mundial. Amb anterioritat havia sobresortit realitzant l'arquitectura interior de diverses botigues i pavellons expositius (per exemple, a la sisena i setena Triennal de Milà). Sembla que, com a col·laborador de Gio Ponti, també va intervenir en el pavelló italià de l'Exposició Internacional de Barcelona 1929. Després de la guerra, aquesta experiència va servir-li per a la renovació dels museus de Gènova, sobretot el Palazzo Rosso i el Palazzo Bianco, on la seva intervenció dels anys 1949-51 és considerada una de les grans fites de la museografia contemporània. A Gènova també va realitzar la nova seu del consell municipal (1950-64) i les sales on s'exposa el tresor de la catedral (1952-56).[2] Una altra de les seves obres d'arquitectura, els magatzems Rinascente, a Roma (1957-61), fou molt discutida. També va intervenir en el disseny de les estacions del metro de Milà.
Com a dissenyador de producte és autor de diverses peces que es compten entre els grans clàssics del disseny italià de postguerra com ara la tauleta auxiliar Cicognino (1953, produïda per Cassina);[3] la butaca Margherita (1950-52); la butaca Luisa (1954, produïda per Casati).[4] o la taula de despatx Albini (1928, produïda per Knoll).[5] Sobresurten per la utilització de recursos tradicionals al servei d'una depurada estètica racionalista.
L'any 1930 va crear el seu propi estudi, del qual també en va ser membres Franca Helg i Antonio Piva. En l'actualitat, l'estudi Albini te continuïtat amb el seu fill i el seu net.
Referències
[modifica]- ↑ «Franco Albini | enciclopèdia.cat». [Consulta: 18 abril 2018].
- ↑ «The Museum of the Treasury, San Lorenzo Cathedral, Genoa». [Consulta: 8 juliol 2018].
- ↑ «Cassina Barcelona | Espacio Showroom único en Barcelona con clásicos del diseño y piezas contemporáneas» (en castellà). Arxivat de l'original el 2018-04-19. [Consulta: 18 abril 2018].
- ↑ «Franco Albini - Luisa - lounge chair - Casati Gallery» (en anglès). Casati Gallery.
- ↑ «Furniture by Franco Albini | Knoll» (en anglès). [Consulta: 18 abril 2018].