Front de Perigús

Front
Frontó de Perigús
	; Vitrall a l'església de Saint-Pierre-de-Chignac (Dordonya)
Biografia
Naixement	Fronto; segle I ; Lencais (França)
Mort	c. 100 ; Perigús (França)
Sepultura	Sent Front de Perigús (restes desaparegudes en 1575)
Bisbe
Dades personals
Es coneix per	Sant llegendari, primer bisbe de Perigús
Activitat
Ocupació	prelat
bisbe
	sant ; sant ;
Celebració	Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa
Festivitat	25 d'octubre
Iconografia	Robes de bisbe, amb un drac als peus
Patró de	Perigús

Front o Frontó de Perigús (Lencais, Gàl·lia, segle I - Perigús, c. 100) fou un personatge llegendari, suposat primer bisbe de Perigús. És considerat sant a l'Església Catòlica.

Llegenda

Frontus es troba esmentat per primer cop a una vida de Sant Gaugeric de Cambrai, que diu que aquest havia pregat a Perigús davant la tomba de Front. De la vida del sant no se'n sap res i totes les dades són tardanes i producte de tradicions pietoses, sense que es pugui provar que realment existís. Les vides llegendàries, a partir del segle ix, i la majoria dels segles xi i xii, barregen dades procedents de les llegendes d'altres sants, com Frontó de Nítria o Marta de Betània.

Segons la llegenda, Front havia nascut a Linicassius (Lencais) en una família cristiana, al segle IV o al I.^[1] Va renunciar al món i es va fer eremita. El prefecte de la regió, Isquirinus, no volia matar-lo per la noblesa de la seva nissaga i li ordenà que es deixés créixer els cabells, que s'havia rasurat en fer-se clergue. Front no volgué, ja que era un senyal de la seva vocació, i va marxar a Egipte.^[2]

A Egipte, va retirar-se a l'eremitori d'Apol·loni, que estava custodiat per dos grans serpents. Després d'un temps, marxà a Roma; Sant Pere apòstol el va ordenar bisbe i el va enviar a la Gàl·lia a predicar, amb el prevere Jordi. Quan Jordi va morir de camí, al tercer dia de viatge, Front tornà a Roma i Sant Pere li donà la seva gaiata: amb ella, Front va resuscitar el prevere: molta gent d'aquell lloc es va convertir en veure-ho, i Front en seleccionà seixanta-nou perquè fossin predicadors amb ell al Perigord. Al Perigord aconseguiran moltes conversions i s'hi creà una comunitat cristiana.

Se li atribueix un miracle de bilocació que li permeté assistir als funerals de Marta de Betània, com també la destrucció d'una estàtua del déu Mart a Perigús. Prop de Lalinde, a la Dordonya, va acabar amb un drac que aterroritzava els camperols, destruint collites i matant els homes: el bisbe li feu el senyal de la creu i el drac es precipità per un penya-segat, morint.

Una tradició més moderna, fa Front natural de Palestina, jueu de la tribu de Judà. Fou convertit directament per Crist i batejat per Sant Pere; fou, per tant, un dels Setanta deixebles. Hi hauria assistit al Sant Sopar, la Passió i altres fets de la vida de Crist. Amb Pere va anar a Roma, i serà des d'aquí que va al Perigord a predicar.

El sant davant Perigús, talla del s. XVII (Perigús, S. Étienne)
Vitrall de l'església de Cornilhe (Dordonya)
Catedral de Sant Front de Perigús abans de la restauració
Interior de Sent Front

Veneració

En començar el segle ix, és esmentat al Martirologi de Lió com a Front. Les seves suposades relíquies foren autentificades en 1261 i 1463 a la catedral de Sant Front de Perigús, on eren, però foren destruïdes en 1575 pels hugonots.^[3]

Notes

↑ Fet impossible, ja que el cristianisme no havia arribat a la zona a mitjan segle i
↑ El viatge justificarà les dades extretes de la vida del sant egipci Frontó de Nítria.
↑ Penaud, Guy. Le Grand Livre de Périgueux (en francès). Éditions la Lauze, 2003, p. 223-226. ISBN 2-912032-50-4.

[1] Fet impossible, ja que el cristianisme no havia arribat a la zona a mitjan segle i

[2] El viatge justificarà les dades extretes de la vida del sant egipci Frontó de Nítria.

[3] Penaud, Guy. Le Grand Livre de Périgueux (en francès). Éditions la Lauze, 2003, p. 223-226. ISBN 2-912032-50-4.

[1]

[2]

[3]