Vés al contingut

Gabriel Alomar i Esteve

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGabriel Alomar i Esteve
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement28 octubre 1910 Modifica el valor a Wikidata
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
Mort25 desembre 1997 Modifica el valor a Wikidata (87 anys)
Palma (Mallorca) Modifica el valor a Wikidata
FormacióInstitut de Tecnologia de Massachusetts (–1945)
Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (–1934) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Palma Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióarquitecte, urbanista Modifica el valor a Wikidata
Obra
Obres destacables
Família
FillsAntoni Alomar i Esteve Modifica el valor a Wikidata
Premis

Gabriel Alomar i Esteve (Palma, 1910-1997) fou un destacat arquitecte i urbanista mallorquí, conegut especialment per haver dissenyat el Pla Alomar de reforma de Palma de mitjan segle xx.[1]

Alomar es graduà a l'Escola d’Arquitectura de Barcelona el 1934. El 1945 es graduà al Massachusetts Institute of Technology dels Estats Units, on conegué l'obra d'importants urbanistes: Patrick Geddes, Ebenezer Howard, Lewis Mumford i Clarence A. Perry, als quals seguí en la seva obra posterior.[2]

Plaça Major

Elaborà el pla de reforma i d’ordenació de Palma, que aconseguí el 1942 el primer premi d’arquitectura a l'exposició nacional de belles arts de Barcelona i que es dugué a terme des del 1950. Les principals obres incloses en l'anomenat Pla Alomar se centraren en el centre històric de Palma: prolongació de les carreteres radials (de Llucmajor, Manacor, Inca, Sóller i Andratx) fins a la plaça Major, construcció de l'Avinguda de Jaume III, i del Passeig Mallorca, construcció del clavegueram; i construcció de nous barris com el de Son Dureta o el del Rafal. Dissenyà també esglésies parroquials de l'eixample de Palma (Església de Sant Sebastià i Església de Sta. Catalina Thomàs) i completà l'Església de la Santíssima Trinitat.

Avinguda de Jaume III
Hort del Rei

Fou professor de Sociologia Urbana a l’Instituto de Estudios de Administración Local de Madrid, i destacà la seva tasca en favor de la preservació del patrimoni artístic i arquitectònic, com ho testimonien els anys 1963-65 en què fou comissari general del Patrimonio Artístico Nacional i la seva trajectòria (1965-75) com a ponent i col·laborador del Consell de Cooperació Cultural per a la protecció del Patrimoni Cultural d’Europa, la fundació (1966) del Museu Etnològic de Muro donant l'edifici de Can Alomar, heretat dels seu pare, i importants fons museístics, la restauració dels sepulcres dels reis de Mallorca a la seu de Palma, entre moltes altres actuacions.[1][3] Dissenyà les innovadores urbanitzacions de Bellavista (1958) i Son Verí Vell (1960) a la costa de Llucmajor, seguint els principis de la ciutat jardí anglosaxona que havia descobert quan estudià als Estats Units.[4] Dissenyà també jardins de la família March (jardí de cactus de Sa Vall a Ses Salines, jardí del Palau d'Aiamans a Lloseta i Jardí de can Bruy de Pollença) i els jardins de l'Almudaina o Hort del Rei, a Palma.

És autor de nombrosos llibres sobre urbanisme, art i arquitectura: Teoría de la ciudad (1947), La reforma de Palma (1950), Pintores de Italia (1300-1800) (1950), Comunidad planeada (1955), Sociología urbanística (1961), Guillem Sagrera y la arquitectura gótica del siglo XV (1970), Memòries d’un urbanista: 1939-1979 (1986).[3]

El 1969 l'Ajuntament de Palma li concedí la Medalla d'Or de l'Ajuntament, el govern espanyol li concedí la Creu d'Alfons X el Savi, rebé del govern francès l’Orde del Mèrit de les Arts i les Lletres,[1] i el 1991 el Consell de Mallorca li atorgà la Medalla d'Or del Consell de Mallorca, i el 1997 el primer premi d’urbanisme.[3]

Enllaços externs

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 Dolç i Dolç, Miquel (coord.). Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum 1. Palma: Promomallorca, p. 129. ISBN 84-8661702-2. 
  2. ↑ Martínez, C «La aportación de Gabriel Alomar a la formación de una nueva mentalidad urbanística en el ambiente de la arquitectura española 1950/1965». Actas del Congreso Internacional de Roma a Nueva York, itinerarios de la nueva arquitectura española 1950 - 1965: acto académico de homenaje a Javier Carvajal. Servicio Publicaciones ETSA, 1998.
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 «Gabriel Alomar i Esteve». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  4. ↑ Horrach, B «Nuevas pautas de regeneración de los destinos turísticos maduros. Tras más de cien años de construcción de Platja de Palma». ACE: Architecture, City and Environment = Arquitectura, Ciudad y Entorno, 9, 25, 2013, pàg. 349-372. DOI: 10.5821/ace.9.25.3631. ISSN: 1886-4805.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gabriel_Alomar_i_Esteve&oldid=33477987»