Vés al contingut

Gattara (la dona dels gats)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Una gattara (dona dels gats) romana

Gattara (La dona dels gats) és una paraula italiana que no té un substantiu equivalent en altres idiomes. S'aplica a la dona que dedica part del seu temps a cuidar i alimentar els gats del carrer.[1][2] Tradicionalment, la Gattara era un personatge folklòric, estereotipat i sovint menyspreat. Actualment, les associacions pels Drets dels animals han creat un voluntariat d'ambdós sexes dedicats a la cura i control de les colonies felines i aquest reconeixement institucional ha redimit parcialment la imatge malmesa de les gattares.[3][4]

Etimologia

[modifica]

El terme gattaro, gattara, tot i que és molt antic i usat arrèu d'Itàlia, no va ser acceptat en l'idioma italià fins el 1988.[5] El lema és regional (centre-meridional) i en particular romà, com ho demostra el sufix - aro ( llatí - ariu [ m ]) afegit a l'arrel gatt - ( llatí tardà cattu [ m ]) prevalent a la terminació toscana - aio.[6] A Florència, el propietari del gat és denominat gattaio, fins i tot en els documents oficials, mentre que al nord ( Milà, Venècia ) persisteix la frase mamma dei gatti, en femení. En milanès, al llibre Note azzurre de Carlo Dossi (1912) la trobem documentada com a mamm di gatt. Durant el segle XX i encara actualment, ser una gattara (en femení) té una connotació despectiva.[7] Malgrat tot, alguns homes, sobretot artistes i escriptors, també senten una gran fascinació pels felins que, a canvi de molt poc, proporcionen companyia, afecte i inspiració.[8][9][10]

Història

[modifica]
Les tripes es consideraven un aliment vil i eren destinades als animals

Malgrat que la incorporació del mot a l'enciclopèdia italiana és recent, el costum d'alimentar els gats de carrer és molt antic i no solament una prerrogativa femenina. Els gravats de Diofebi i Pinelli, a la primera meitat del segle XIX, mostren a Roma els carnacciari, venedors ambulants de despulles, tripes i productes de baixa qualitat, destinats a alimentar animals i humans amb pocs recursos. S'anunciaven amb un xiulet i quan els sentien arribar, s'acostaven tots els gats i gossos dels voltants. Aquests venedors també recollien i venien cadells. Aquest ofici va subsistir a Itàlia fins a l'any 1944.[11] Una activitat similar està documentada a Londres a mitjants del segle xix.[12]

L'afinitat entre la dona i el gat ha estat sempre present en l'imaginari col·lectiu de totes les cultures,[13] des de les civilitzacions antigues fins a l'actualitat (recordem la divinitat egípcia ailuromòrfica Bastet [14] deessa de la fertilitat i de l'atracció sexual)

Dues bruixes amb un gat de Jacob de Gheyn el Jove

Tanmateix, aquest vincle va prendre connotacions sinistres en la tradició europea, on les supersticions i tergiversacions històriques[15] van relacionar els gats amb la figura de les bruixes,[16][17] fins al punt que actualment encara persisteix la imatge negativa de les dones que viuen envoltades de gats [18] i la dels propis gats, sobretot si són negres.[19][20]

Estereotip

[modifica]

La imatge de la gattara evoca una vella solitària (sovint soltera) pobra, malhumorada, bruta, lletja, associal, possiblement alcohòlica i mig boja.[21] Aquests estereotips els trobem a Itàlia descrits en obres literàries com la novel·la Tosca dei gatti de Gina Lagorio, guanyadora del premi Viareggio l'any 1984. Els mateixos gats, que en estat semi-selvatge o d'abandonament, caçen i s'alimenten de ratolins i ocellets, encara són considerats animals sinistres. Per això l'apel·latiu gattara (La dona dels gats) i el despectiu castellà "La loca de los gatos" sovint representa un insult, recolzat per notícies sensacionalistes relacionades amb la pràctica de l'ocultisme i rituals de màgia.[18] La cultura anglosaxona també relaciona la Crazy cat lady amb la brutícia, la Síndrome de Diògenes i la possibilitat de patir i contagiar la toxoplasmosi.

A França, la gattara, de vegades, és anomenada la nourrisseuse (nutridora), en referència a la funció "materna" de la nutrició, que sempre ha sigut la manera d'aconseguir la domesticació de les espècies animals.[22]

Significació actual

[modifica]

A Catalunya, la primera llei de protecció animal va ser promulgada el 2008.[23]Amb la nova llei del 7/2023, moltes gattares s'han anat incorporant a les activitats que marca la legislació vigent, molt més complexes que la simple alimentació, ja que comporten relacions amb les autoritats a nivell local i provincial, col·laboració amb els serveis veterinaris, implantació de normes d'higiene i control de la reproducció, amb l'esterilització de les femelles.[24] A Itàlia, es va publicar una llei al respecte el 1991 (llei marc 281/1991).[25]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Gattaro». Enciclopedia Treccani. Roma: Istituto della Enciclopedia Italiana.
  2. ↑ Álvarez, Clemente. «Una noche con las mujeres que cuidan de los gatos callejeros» (en castellà), 22-05-2022. [Consulta: 28 agost 2024].
  3. ↑ (Mannucci p. 99).
  4. ↑ «Anna Magnani, la piú grande gattara di Roma» (en italià). Il giornale, 24-05-2024. [Consulta: 31 agost 2024].
  5. ↑ Grande dizionario italiano dell'uso. UTET, 2000. 
  6. ↑ «Dialettismi». Enciclopedia Treccani. Roma: Istituto della Enciclopedia Italiana.
  7. ↑ (Mannucci pp. 101-102).
  8. ↑ «Los gatos y los escritores - Revista Mundo Diners» (en castellà), 03-08-2020. [Consulta: 31 agost 2024].
  9. ↑ 20minutos. «Simon Tofield, creador de 'Simon's Cat': "Me inspiré en un gato codicioso, adorable e, irónicamente, de color negro azabache"» (en castellà), 21-06-2023. [Consulta: 1r setembre 2024].
  10. ↑ Pfferr, Susan. «A los hombres (muy hombres) les gustan los gatos» (en espanyol europeu), 13-03-2014. [Consulta: 1r octubre 2024].
  11. ↑ Sante, Sabrina Di. «Roma Sparita - Antichi mestieri: il Carnacciaro» (en italià), 07-08-2012. [Consulta: 30 agost 2024].
  12. ↑ Vitantonio Perrone «La gattara venuta da lontano» (pdf). Argomenti di sanità pubblica, medicina veterinaria e sicurezza alimentare, 04-03-2009.
  13. ↑ Albonetti, Gloria. «Donne e gatti: un legame fatto di stereotipi» (en italià), 15-09-2019. [Consulta: 30 agost 2024].
  14. ↑ (Stetoff p. 16).
  15. ↑ Invero né le bolle papali Vox in Rama (1233) e Summis desiderantes affectibus (1484) né, a ben vedere, il noto Malleus maleficarum (1487) sancirono mai la condanna dei gatti come esseri demoniaci.
  16. ↑ (Stetoff p. 20).
  17. ↑ «Bruixes, gats i vegetació extemporània» (en catalan), 30-09-2024. [Consulta: 3 octubre 2024].
  18. ↑ 18,0 18,1 (Mannucci p. 102).
  19. ↑ «el gat negre - Gènius - Biblioteca Virtual». [Consulta: 28 agost 2024].
  20. ↑ Segre. «D'on venen les supersticions relacionades amb els gats negres?», 28-11-2021. [Consulta: 30 agost 2024].
  21. ↑ Ruiz, Nahia; Albarracin, Alex. «Sobre gats i misogínia – La Tangent», 19-04-2021. [Consulta: 28 agost 2024].
  22. ↑ (Mannucci p. 103.)
  23. ↑ «Document». [Consulta: 28 agost 2024].
  24. ↑ Alexandra. «Llei de protecció del benestar dels animals | Progat Catalunya». [Consulta: 28 agost 2024].
  25. ↑ (Mannucci passim).
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Gattara_(la_dona_dels_gats)&oldid=34253179»