Gavina de lava
Leucophaeus fuliginosus | |
---|---|
Dades | |
Període d'incubació de l'ou | 33 dies |
Estat de conservació | |
Vulnerable | |
Taxonomia | |
Superregne | Holozoa |
Regne | Animalia |
Fílum | Chordata |
Classe | Aves |
Ordre | Charadriiformes |
Família | Laridae |
Gènere | Leucophaeus |
Espècie | Leucophaeus fuliginosus (Gould, 1841) |
Nomenclatura | |
Sinònims | Larus fuliginosus
|
Protònim | Larus fuliginosus |
Distribució | |
La gavina de lava[1] (Larus fuliginosus) és una gavina grossa, possiblement relacionada amb la gavina capnegra americana (Leucophaeus atricilla) i la gavina de Franklin.[2]
Descripció
[modifica]La gavina de lava és una gavina distintiva, de 51 a 55 cm i pesa 380 g. El plomatge adult consta d'un cap marronós a negre, que a diferència d'altres gavines amb caputxa fosca no varia segons la temporada. Les ales són de color gris fosc amb una línia blanca contrastant a la vora davantera, pensada per jugar una funció en exhibicions i camuflatge. El cos gris fosc contrasta amb un ventre gris més pàl·lid. La part superior de la cua és blanca i grisa més avall. El bec i les potes són negres, i l'interior de la boca és escarlata. Té celles blanques superiors i inferiors i les parpelles vermelles. Els exemplars immadurs són generalment de color marró fosc.[3]
Distribució
[modifica]Tota la població viu a les Illes Galàpagos on es troba predominantment a les illes de Santa Cruz, Isabela, San Cristobal i Genovesa. Anteriorment la població s'estimava en 300-400 parelles;[4] aquesta estimació va ser revisada a la baixa a 300-600 individus el 2015.[5] Actualment es considera la gavina més rara del món.[3]
Comportament
[modifica]Reproducció
[modifica]A diferència de la majoria de les gavines que nien juntes i de vegades gairebé a tocar, les gavines de lava són nidificants solitaris, rarament nien a menys de 100 metres de distància de les altres. Són altament territorials, defensant territoris de cria d'aproximadament 2000 m² (70 m de diàmetre) de coespecífics. Nien a terra, sovint sota la protecció de la vegetació costanera, i recobreixen el niu amb material vegetal. Ponen dos ous de color oliva i ben camuflats que triguen 32 dies a incubar-se. Generalment nien prop d'aigues tranquil·les, sovint prop de llacunes. La cria sembla oportunista i no es limita a una sola temporada. Els ocells joves deixen el niu al cap de 55 dies però continuen sent atesos pels adults durant diverses setmanes.[3]
Dieta i alimentació
[modifica]Són omnívores com la majoria de les gavines Larus, generalment carronyaires o robant dels nius i dels pescadors, però també capturaran peixos, petits crustacis, i llangardaixos, iguanes i tortugues. També s'alimenten de placenta de lleó marí. A la Genovesa amb un comportament cleptoparasitic, s'aprofiten de la fregata magnífica i furtant peixos de diversos ocells marins nidificants. Els depredadors potencials del niu inclouen mussols, fregates i altres gavines de lava, així com mamífers introduïts.[3]
Estat i conservació
[modifica]La gavina de lava és classificada com a "vulnerable" per la Llista Vermella de la UICN perquè existeix en petit nombre i encara que la població és estable, s'enfronta a nombroses amenaces.[3]
Enllaços externs
[modifica]Referències
[modifica]- ↑ «Gavina de lava». Cercaterm. TERMCAT, Centre de Terminologia. Rev. 02/11/2024(català)
- ↑ Pons, J.-M.; Hassanin, A.; Crochet, P.-A. «Phylogenetic relationships within the Laridae (Charadriiformes: Aves) inferred from mitochondrial markers» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 37, 3, 12-2005, pàg. 686–699. DOI: 10.1016/j.ympev.2005.05.011.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Burger, Joanna; Gochfeld, Michael; Garcia, Ernest; Kirwan, Guy M. Lava Gull (Leucophaeus fuliginosus) (en anglès). Cornell Lab of Ornithology, 2020-03-04. DOI 10.2173/bow.lavgul1.01.
- ↑ Snow, B. K.; Snow, D. W. «OBSERVATIONS ON THE LAVA GULL LARUS FVLIGINOSUS» (en anglès). Ibis, 111, 1, 1-1969, pàg. 30–35. DOI: 10.1111/j.1474-919X.1969.tb01602.x. ISSN: 0019-1019.
- ↑ Grant, K.T «Observations on the breeding and distribution of Lava Gull Leucophaeus fuliginosus» (PDF). Cotinga, num. #37, 2015, pàg. 22–37.