Joaquim Partagàs i Jaquet
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 15 setembre 1848 Barcelona |
| Mort | 28 desembre 1931 (83 anys) Barcelona |
| Activitat | |
| Ocupació | mag, escriptor |
| Nom de ploma | El Rei de la Màgia |
| |
| Any | 2002 |
|---|---|
| Població | Barcelona |
| Constructor | Taller del Drac Petit |
| Alçada | 2,40 m[1] |
| Pes | 17 kg[1] |
Joaquim Partagàs i Jaquet (Barcelona, 15 de setembre de 1848 - Barcelona, 28 de desembre de 1931), conegut com a El Rei de la Màgia, va ser un mag català del segle xix i començaments del xx, un dels pioners de la màgia moderna a Espanya i a l'Argentina, investigador i escriptor sobre aquest art. Era cosí de Joan Giné i Partagàs i Prudenci Sereñana i Partagàs.
Biografia
[modifica]Va néixer al carrer de la Princesa, 45, fill d'Urbà Partagàs i de Teresa Jaquet.[2] El 1862, amb tan sols 14 anys, va entrar d'aprenent en una drogueria de la plaça de l'Oli, escrivint sobre els coneixements que va anar adquirint de les drogues i dolços que hi venia.[2]
L'any 1868 va emigrar amb el seu germà Urbà a l'Argentina, on va treballar en una llibreria i es creu que va tenir la seva primera oportunitat d'interessar-se i llegir sobre màgia. També sembla que va ser important en la seva formació sobre aquest tema en Fructuós Canonge i Francesch, famós mag espanyol del segle xix i que casualment va actuar l'any 1874 a Buenos Aires.[2] Just un any després, el 1875, ell i el seu germà van tornar a Espanya. Joaquim es va dedicar a aprofundir al món de la màgia, i un any més tard va tornar a l'Argentina, convertit en mag professional.[2] L'any 1877 ja estava de gira per Argentina, Uruguai i Brasil, apareixent en la premsa com el Taumaturgo Catalán i obtenint un gran èxit.[3]
El 1878 va tornar definitivament a Barcelona i va estar de gira per diversos llocs d'Europa, i va debutar al Teatre Romea l'any 1879. L'any 1881 va inaugurar la botiga El Rei de la Màgia al carrer de la Princesa, 11, que continua en funcionament i ha estat una gran referència per a tots els mags espanyols.[4][5]
El Saló Màgic
[modifica]A París va conèixer el teatre de Robert Houdin, que va prendre com a model per obrir el 1894 el seu Saló Màgic a la Rambla del Centre, 30 de Barcelona. A més dels seus espectacles de màgia, des de 1897 s'hi feien projeccions de cinema, sent un dels locals pioners de l'ús del cinematògraf a Espanya.[6]
Llibres
[modifica]Gegantó Joaquim Partagàs
[modifica]La figura està vinculada Amics dels Gegants a la colla del carrer de la Princesa i actualment és propietat de la família gegantera Nogués-Rodés. La seva singularitat és un mecanisme que fa que, del barret de copa que duu a la mà, en surti un conillet blanc.[1]
És obra del Taller el Drac Petit de Terrassa, que l'enllestí el 2002. S'estrenà aquell mateix any per Santa Eulàlia, a la trobada de gegants de la Ciutat Vella. Des d'aleshores, és ben habitual que acompanyi la parella de gegants Emili i Maria Loreto a les eixides per la ciutat.[1] Participa cada any en la passejada dels Oriols, juntament amb l'Emili, i en la festa major del barri. També és ben habitual que surti a passejar i dansar en més trobades i cercaviles barcelonines, sempre portat per la colla del carrer de la Princesa.[1]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Gegantó Joaquim Partagàs». Cultura popular de Barcelona. Barcelona: Institut de Cultura de Barcelona Web (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Artigas i Candela, 1995, p. 185.
- ↑ «Joaquim Partagàs i Jaquet». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ «Joaquín Partagás. El prestidigitador Óptimus o magia espectral». altafulla.com. Arxivat de l'original el 02-08-2021.
- ↑ Roncagliolo, Santiago. «Abracadabra» (en castellà). El País, 17-07-2007.
- ↑ González López, 1995, p. 52.
- ↑ EL PRESTIDIGITADOR OPTIMUS O MAGIA ESPECTRAL.
Bibliografia
[modifica]- Artigas i Candela, Jordi «Joaquim Partagàs: de l’agonia de la llanterna al naixement del cinematògraf». Cinematògraf, 2, 1995, pàg. 181-209.
- González López, Palmira «La llegada del cine a Barcelona y las primeras salas de proyección (1896-1900)». D’art, 21, 1995, pàg. 37-55.