Giuseppe Biancani
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 8 març 1566  Bolonya (Estats Pontificis) | ||
| Mort | 7 juny 1624 (58 anys) Parma (Ducat de Parma) | ||
| Residència | Parma (1606–1624) Pàdua (1596–1606) | ||
| Religió | Catolicisme | ||
| Formació | Collegio Romano (1592–1596) | ||
| Director de tesi | Christopher Clavius i Galileu Galilei | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Astronomia, matemàtiques i educació | ||
| Ocupació | astrònom, matemàtic, professor d'universitat | ||
| Professors | Christopher Clavius i Galileu Galilei | ||
| Alumnes | Niccolò Cabeo, Niccolò Zucchi i Mario Bettinus | ||
| Orde religiós | Companyia de Jesús | ||
| Obra | |||
Obres destacables | |||
| Estudiant doctoral | Giovanni Battista Riccioli | ||
Giuseppe Biancani (Bolonya, 8 de març de 1566 - Parma, 7 de juny de 1624), també anomenat en llatí Josephus Blancanus, va ser un astrònom i matemàtic italià.
Vida i obra
[modifica]Biancani va ingressar al noviciat de la Companyia de Jesús el 1592, i va estudiar al Collegio Romano, sota la direcció de Christopher Clavius fins el 1596, quan es va traslladar a Pàdua on va coincidir amb Galileu amb qui va establir una forta amistat. A partir de mitjans de la dècada de 1600, va ser professor del col·legi jesuïta de Parma, on va morir el 1624.[1]
Tot i la seva amistat amb Galileu i el fet de compartir amb ell la convicció de la necessitat de l'anàlisi quantitativa de la natura, no sempre va defensar el seu amic amb prou fermesa, com quan es van produir les polèmiques sobre l'alçada de les muntanyes de la Lluna o sobre el descobriment de les taques solars.[2]
Va tenir un paper notable en el debat sobre la quaestio de certitudine mathematicarum (el perquè de la certesa de les matemàtiques)[3] juntament amb altres notables matemàtics i filòsofs, jesuïtes i no jesuïtes, com Benet Perera, Alessandro Piccolomini, Francesco Barozzi, etc. Sobre aquest tema va escriure un opuscle amb el títol de De mathematicarum natura dissertatio, que va publicar com apèndix de la seva obra més notable: Aristotelis loca mathematica (1615).[4] En aquest llibre feia una defensa aferrissada de les matemàtiques i rebatia els arguments anti-matemàtics de Perera o Piccolomini, basats en dos supòsits: que les matemàtiques no proporcionaven demostracions causals i que les entitats matemàtiques mancaven d'essència (entenen causa i essència en el sentit dogmàtic aristotèlic).[5]
També va publicar dos polèmics llibres d'astronomia: Sphaera Mundi seu Cosmographia. Demonstrativa (1619) i Constructio instrumenti ad horologia solaria (publicat de forma pòstuma el 1635 pel seu deixeble Giovanni Battista Riccioli).
Referències
[modifica]- ↑ Grillo, 1968, p. x.
- ↑ de Ceglia, 2003, p. 159.
- ↑ Giacobbe, 1976, p. 5 i ss.
- ↑ Cunningham, 2015, p. 6 i ss.
- ↑ Dear, 2007, p. 112.
Bibliografia
[modifica]- Cunningham, Clifford J. «Biancani's Book» (en anglès). Mercury, Vol. 44, Num. 4, 2015, pàg. 6-. ISSN: 0047-6773.
- de Ceglia, Francesco Paolo. «Additio ILLA Non Videtur Edenda: Giuseppe Biancani, Reader of Galileo in an Unedited Censored Text». A: Mordechai Feingold (ed.). The New Science and Jesuit Science: Seventeenth Century Perspectives (en anglès). Kluwer Academics, 2003, p. 159-186. ISBN 978-94-017-0361-1.
- Dear, Peter. La revolución de las ciencias: el conocimiento europeo y sus expectativas (en anglès). Marcial Pons, 2007. ISBN 978-84-96467-53-8.
- Giacobbe, G.C. «Epigoni nel seicento della Quaestio de certitudine mathematicarum: Giuseppe Biancani» (en italià). Physis, Vol. 18, Num. 1, 1976, pàg. 5-40. ISSN: 2038-6265.
Enllaços externs
[modifica]
- O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F. «Giuseppe Biancani» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
- Grillo, Enzo. «Biancani, Giuseppe» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, 1968. [Consulta: 16 agost 2024].