Gramàtica del txuvaix

La gramàtica del txuvaix és, en línies generals, semblant a la d'altres llengües turqueses, però molt diferent de les llengües indoeuropees, com el català, l'anglès o el rus.

Quant a la morfologia, com la resta de llengües turqueses, el txuvaix és una llengua aglutinant, caracteritzat per un gran nombre de morfemes que s'afegeixen els uns rere els altres. Sempre van darrere l'arrel del mot, per la qual cosa se'ls anomena també sufixos. El txuvaix no té prefixos, almenys en els mots patrimonials. Els sufixos acostumen a ser clarament destriables i, en general, tenen una sola forma. Potser més que en altres llengües turqueses, però, alguns morfemes en txuvaix presenten formes diferents (per exemple -ǎp i -ǎn per a la primera persona en els verbs) i, a vegades, tendeixen a fusionar-se amb morfemes veïns.

Morfologia

Es distingeixen, bàsicament, vuit categories gramaticals: noms, adjectius, numerals, pronoms, verbs, adverbis, postposicions i conjuncions. El txuvaix no té articles.

Els noms

La forma dels noms es caracteritza per tres tipus de desinències: la possessió, el plural i el cas, en aquest ordre. Com en la resta de llengües turqueses, el txuvaix no té gènere gramatical.

Cas

Les gramàtiques txuvaixes consideres que el txuvaix té vuit casos: absolutiu, genitiu, datiu, locatiu, instrumental comitatiu, abessiu i causal final. Els cinc primers provenen del prototurquès, mentre que els tres darrers han aparegut relativament recentment i s'han format a partir d'antigues postposicions que van passar a ser enclítics.

Absolutiu	uram	carrer
Genitiu	uram·ăn	del carrer
Datiu	uram·a	al carrer
Locatiu	uram·ra	en el carrer
Ablatiu	uram·ran	des del carrer
Instrumental comitatiu	uram·pa	amb el carrer
Abessiu	uram·săr	sense el carrer
Causal final	uram·şăn	per al carrer

Les comptadíssimes gramàtiques del txuvaix en anglès, en canvi, no incloen l'abessiu i el causal final com a casos. Alguns autors afirmen que, en cas d'incloure'ls com a casos, altres morfemes, que normalment es consideren derivatius, també podrien considerar-se com a marcadors de cas, per exemple AllA («cap a»: uramalla, «cap al carrer, cap a un carrer»), lǍ (adjectivitzador: uramlă, «del carrer, d'un carrer») i lA (adverbalitzador: uramla, «com un carrer»). Cal remarcar que el morfema la, amb el mateix sentit que el lA en txuvaix, es troba en mari, on es considera el morfema del cas comparatiu.

L'absolutiu, en txuvaix, s'utilitza tant per al subjecte com, en general, per al complement directe. Tanmateix, quan el complement directe està determinat, s'empra el datiu:

txuvaix	epĕ kĕneke vulatăp	epĕ kĕnekene vulatăp
glossa	jo.ABS llibre.ABS llegir.PRES.1SG	jo.ABS llibre.DAT llegir.PRES.1SG
català	jo llegeixo un llibre	jo llegeixo el llibre

Cal notar que l'instrumental comitatiu sovint es fa servir amb dos noms com la nostra conjunció «i»: operăpa balet, «òpera i ballet» (literalment: «amb òpera ballet»).

A causa de les nombroses regles fonètiques de la llengua, els morfemes de cas adopten formes més o menys diferents en funció de diferents factors que es presenten en el següent quadre sinòptic:

	Consonant final					Vocal final
	cas general		-R	-L	-N	tònica			àtona
	vocals posteriors i consonant final no palatalitzada	vocals anteriors o consonant final palatalitzada				-A (-E)	-I	-U (-Ü)	patrimonial o assimilat	russisme
Absolutiu	uram	hĕv	văkăr	śul	avtan	laşa	şăşi	tu	pulă	literatura
Genitiu	uram·ăn	hĕv·ĕn	văkăr·ăn	śul·ăn	avtan·ăn	laşa·n	şăşi·n	tăv·ăn	pull·ăn	literatur·ăn
Datiu	uram·a	hĕv·e	văkăr·a	śul·a	avtan·a	laşa·na	şăşi·yе	tăv·а	pull·a	literatur·a
Locatiu	uram·ra	hĕv·re	văkăr·ta	śul·ta śul·ra	avtan·ta avtan·ra	laşa·ra	şăşi·rе	tu·rа	pulă·ra	literatură·ra
Ablatiu	uram·ran	hĕv·ren	văkăr·tan	śul·tan śul·ran	avtan·tan avtan·ran	laşa·ran	şăşi·rеn	tu·rаn	pulă·ran	literatură·ran
Instrumental comitatiu	uram·pa	hĕv·pe	văkăr·pa	śul·pa	avtan·pa	laşa·pa	şăşi·pе	tu·pа	pulă·pa	literatură·pa
Abessiu	uram·săr	hĕv·sĕr	văkăr·săr	śul·săr	avtan·săr	laşa·săr	şăşi·sӗr	tu·săr	pulă·săr	literatură·săr
Causal final	uram·şăn	hĕv·şĕn	văkăr·şăn	śul·şăn	avtan·şăn	laşa·şăn	şăşi·şӗn	tu·şăn	pulă·şăn	literatură·şăn

Els afixos de cas tenen dues formes: una amb una vocal posterior (a o ă) i una amb una vocal anterior (e o ĕ), seguint les regles d'harmonia vocàlica de la llengua: uram › uramăn, però hĕv › hĕvĕn. A la taula els dos casos estan representats només en les dues primeres columnes (uram i hĕv).

Altres regles fonètiques a què estan sotmesos els morfemes de cas són, per exemple, les vocals àtones ă i ĕ del sufix genitiu s'elideixen en presència d'una vocal tònica a, e o i (laşa·ăn › laşa·n; şăşi·ӗn › şăşi·n). En canvi, en el datiu, en els mots acabats en vocal tònica, apareix una consonant epentètica entre la vocal final de l'arrel i el sufix A (a/e) del datiu per evitar la consecutivitat de vocals: laşa·a › laşa·na, şăşi·е › şăşi·yе, tu › tăv·ăn, pü › pĕv·ĕn. Aquestes epèntesis entre vocals són característiques del txuvaix. En el genitiu i el datiu, en les paraules patrimonials terminades en vocal àtona, es produeix una geminació, tal com també passa en el possessiu de tercera persona (pulă·ăn › pull·ăn; pulă·a › pull·a). Cal notar també que, en presència d'una vocal àtona, per dissimilació, la r del locatiu i l'ablatiu muta en t després de r i, en part, l i n (văkăr·ra › văkăr·ta, śulra › śul·ta, avtan·ra › avtan·ta).

És d'afegir que els mots amb i final àtona (només existent en mots d'origen rus introduïts a la llengua durant el període soviètic), la declinació es fa igual que en els mots patrimonials amb i final tònica (informatsi › informatsin, etc.).

Convé assenyalar una homografia freqüent en els cognoms. Per exemple, d'acord amb les regles de la taula anterior, Ivanovăn és el genitiu tant del cognom masculí Ivanov com del femení Ivanova. Tanmateix, els derivats d’Ivanov mantenen la pronunciació russa de la v final com a f, mentre que els d’Ivanova la mantenen sonora. Així l’Ivanovăn d’Ivanov es pronuncia [iʋəˈnofən], mentre que el d’Ivanova és [iʋəˈnoʋən].

Possessiu

La possessió es pot indicar per un sufix enganxat a l'arrel: -Ăm, -Y, -ĕ/i, -ĂmĂr, -Ăr, ĕ/i. En la llengua actual, però, aquests sufixos són rarament utilitzats, excepte per als termes de parentiu i el sufix de tercera persona ĕ/i per a la composició de mots. Els paradigmes bàsics es presenten en la següent taula:

	Consonant final		Vocal final
	vocals posteriors i consonant final no palatalitzada	vocals anteriors o consonant final palatalitzada	tònica	àtona
Lema	yultaş («company»)	hĕr («filla»)	laśa («cavall»)	pulă («peix»)
1a sg	yultaş·ăm	hĕr·ĕm	laśa·m	pull·ăm
2a sg	yultaş·u	hĕr·ü	laś·u	pull·u
3a sg/pl	yultaş·ĕ	hĕr·ĕ	laś·i	pull·i
1a pl	yultaş·ăm·ăr	hĕr·ĕm·ĕr	laśa·m·ăr	pull·ăm·ăr
2a pl	yultaş·ăr	hĕr·ĕr	laś·ăr	pull·ăr

En diferents mots relacionats amb la família, la tercera persona es construeix amb el morfema Ăşĕ. Els mots anne («mare») i atte («pare») tenen moltes formes irregulars:

Lema	anne («mare»)	atte («pare»)	appa («germana gran»)	piççe («germà gran»)
1a sg	anne·m	atte·m	appa·m	piççe·m
2a sg	ann·ü	aś·u	app·u	piçç·ü
3a sg/pl	am·ăşĕ	aşş·ĕ	app·ăşĕ	piçç·ĕşĕ
1a pl	anne·m·ĕr	atte·m·ĕr	app·ăm·ăr	piçç·ĕm·ĕr
2a pl	ann·ĕr	aś·ăr	app·ăr	piçç·ĕr

Un nombre molt reduït de noms només tenen formes amb possessiu. Per exemple, şăllăm significa «el meu germà petit», şăllu és «el teu germà petit», etc., sense que hi hagi cap forma sense possessiu per expressar «germà petit».

Per a la tercera persona del possessiu, ĕ és utilitzat per a arrels terminades en consonant (uram › uramĕ), mentre que i per a arrels amb a, ă, e o bé ĕ final (laşa › laşi; pulă › pulli). En els mots acabats en vocal àtona, cal notar la caiguda de la vocal àtona, però, compensatòriament, es produeix una geminació de la consonant final de l'arrel, tal com passa en genitiu i datiu de les formes sense possessiu: pulă › pulli. Aquesta geminació, però, no s'esdevé per als russismes introduïts en l'època soviètica, anàlogament al genitiu i datiu de les formes sense possessiu: literatura › literaturi. Per als mots acabats en i, u o ü s'utilitza la ĕ. En aquests casos, es produeixen els canvis fonètics habituals de la llengua per evitar dues vocals seguides: şăşi › şăşiyĕ, natsi › natsiyĕ ; tu › tăvĕ; pü › pĕvĕ. En les paraules acabades en t, t’, d o bé d’ es produeix una africació: śurt › śurçĕ; tetrad’ › tetraçĕ. Els paradigmes es presenten en aquesta taula sintètica:

	Possessiu de tercera persona
	Consonant final		Vocal final
	cas general	-T (-t, -t', -d, -d')	tònica			àtona
			-A (-E)	-I	-U (-Ü)	patrimonial o assimilat	russisme
Lema	uram («carrer»)	śurt («casa»)	laşa («cavall»)	şăşi («ratolí»)	tu («turó, muntanya»)	pulă («peix»)	literatura («literatura»)
Absolutiu	uram·ĕ	śurç·ĕ	laş·i	şăşi·yĕ	tăv·ĕ	pull·i	literatur·i
Genitiu	uram·ĕ·n	śurç·ĕ·n	laş·i·n	şăşi·yĕ·n	tăv·ĕ·n	pull·i·n pull·i·yĕ·n	literatur·i·n
Datiu	uram·n·е	śurt·n·е	laş·in·е	şăşi·n·е	tăv·n·е	pull·in·е	literatur·in·е
Locatiu	uram·ĕn·çе	śurt·ĕn·çе	laş·in·çе	şăşi·yĕn·çе	tăv·ĕn·çе	pull·in·çе	literatur·in·çе
Ablatiu	uram·ĕn·çеn	śurt·ĕn·çеn	laş·in·çеn	şăşi·yĕn·çеn	tăv·ĕn·çеn	pull·in·çеn	literatur·in·çеn
Instrumental comitatiu	uram·ĕ·pе	śurç·ĕ·pе	laş·i·pе	şăşi·yĕ·pе	tăv·ĕ·pе	pull·i·pе	literatur·i·pе
Abessiu	uram·ĕ·sĕр	śurç·ĕ·sĕр	laş·i·sĕр	şăşi·yĕ·sĕр	tăv·ĕ·sĕр	pull·i·sĕр	literatur·i·sĕр
Causal final	uram·ĕ·şĕn	śurç·ĕ·şĕn	laş·i·şĕn	şăşi·yĕ·şĕn	tăv·ĕ·şĕn	pull·i·şĕn	literatur·i·şĕn

Plural

El plural dels noms es fa afegint el sufix sem a l'arrel o a sufix possessiu: uram («carrer»), uramsem («carrers»), uramĕsem («els seus carrers»). Aquest sufix és específic del txuvaix i el diferencia de tota la resta de llengües turqueses que, bàsicament, fan servir el sufix lAr a aquest efecte.

No s'utilitza darrere un numeral cardinal o un quantitatiu: ikĕ śin («dues persones»), numay śin («moltes persones»). Sovint se sobreentén: alǎ śu («rentar-se les mans», literalment «mà rentar»); kǎmpa tat («collir bolets», literalment «bolet collir»).

El morfema de plural s'amalgama amb els de cas de manera que són difícils de destriar. El resultat és el següent, utilitzant uram («carrer») com a exemple (cal notar que la vocal e de sem causa l'ús de les vocals anteriors e o ĕ):

	Singular	Plural	Possessiu 3a persona + Plural
Absolutiu	uram	uram·sem	uram·ĕ.sem
Genitiu	uram·ăn	uram·sen	uram·ĕ.sen
Datiu	uram·a	uram·sen·e	uram·ĕ.sen·e
Locatiu	uram·ra	uram·sen·çe	uram·ĕ.sen·çe
Ablatiu	uram·ran	uram·sen·çen	uram·ĕ.sen·çen
Instrumental comitatiu	uram·pa	uram·sem·pe	uram·ĕ.sem·pe
Abessiu	uram·săr	uram·sem·sĕr	uram·ĕ.sem·sĕr
Causal final	uram·şăn	uram·sem·şĕn	uram·ĕ.sem·şĕn

Els adjectius

Els adjectius no concorden amb els substantius que modifiquen, però poden rebre terminacions de cas quan estan sols, sense substantiu. Els adjectius antecedeixen els substantius.

El comparatiu es fa amb el sufix -rAh: pısăk («gran») › pısăkrah («més gran»); pěçěk («petit») › pěçěkreh («més petit»). En els mots terminats en r, el sufix esdevé -tArAh: yıvăr («pesant, difícil, dolorós») › yıvărtarah («més pesant, difícil, dolorós»); çiper («bonic») › çipertereh («més bonic»). Els mots acabat en l, n o y admeten tant -rAh com -tArAh.

El superlatiu relatiu s'acostuma a fer amb els adverbis çi o çăn: hitre («bonic») › çi hitre, çăn hitre («el més bonic»). Una segona forma consisteix a duplicar l'adjectiu, posant el primer en ablatiu: hitreren hitre («bonic entre els bonics, el més bonic»); ăslă («intel·ligent») › ăslăran ăslă («intel·ligent entre els intel·ligents, el més intel·ligent»). Una tercera forma és usant una forma del pronom purte («tot»): purinçen te ăslă («el més intel·ligent (de tots)»).

El superlatiu absolut s'acostuma a fer amb adverbis com pitĕ: pitĕ hitre («molt bonic»). També es fan servir duplicacions: şură-şură («molt blanc», literalment «blanc-blanc»). A vegades, aquestes duplicacions no són plenes i la forma prefixada pot patir alguns canvis: hĕr-hĕrle («del tot vermell»), yĕp-yĕpe («del tot moll»), tak-takăr («del tot pla»), hup-hura («del tot negre»), şap-şură («del tot blanc»).

Els adjectius admeten també el morfema de reforç Ah: hitre («bonic») › hitreh («força bonic»); vĕri («calent») › vĕriyeh mar («no gaire calent»).

Els adjectius admeten també el morfema de passat ççĕ: văl ilemlĕççĕ («ell(a) era bonic(a)») – a partir d' ilemlĕ («bonic»).

Els numerals

Els numerals en txuvaix són molt clarament turquesos. Tenen, però, una distinció entre formes plenes i curtes que és molt infreqüent en les llengües turqueses, però que es troba en mari, per la qual cosa és possible que hagi aparegut en contacte amb aquest. Les formes curtes s'empren com a determinants (ikĕ śurt, «dues cases»), mentre que les formes plenes, en els altres casos (manăn ikkĕ, «en tinc dos/dues»).

	Forma plena	Forma curta		Forma plena	Forma curta
1	pĕrre	pĕr
2	ikkĕ	ikĕ, ik	20	śirĕm
3	viśśĕ	viśĕ, viś	30	vătăr
4	tăvattă	tăvată, tăvat	40	hĕrĕh
5	pillĕk	pilĕk	50	allă	ală, al
6	ulttă	ultă, ult	60	utmăl
7	śiççĕ	śiçĕ, śiç	70	śitmĕl
8	sakkăr	sakăr	80	sakăr vunnă	sakăr vun
9	tăhhăr	tăhăr	90	tăhăr vunnă	tăhăr vun
10	vunnă	vună, vun	100	śĕr
11	vun pĕr		1000	pin
12	vun ikkĕ	vun ikĕ, vun ik
13	vun viśśĕ	vun viśĕ, vun viś

Les formes plenes poden declinar-se: tăvattăra, «a les quatre». També admeten sufixos possessius: iksĕmĕr («nosaltres dos»), iksĕr («vosaltres dos»), ikkĕşşĕ («ells dos»).

Darrere un numeral, el nom no es posa en plural: ikĕ śurt, «dues cases».

Els ordinals es construeixen a partir de les formes plenes amb el sufix -mĕş: pĕrremĕş, ikkĕmĕş, viśśĕmĕş, tăvattămĕş... (primer, segon, tercer, quart).

Els pronoms

Pronoms personals

Com que no té gènere, el txuvaix no el distingeix en els pronoms de tercera persona: văl equival tant a «ell» com a «ella», així com vĕsem s'empra tant per a «ells» com per a «elles».

Per influència del rus, els pronoms de segona persona del plural s'utilitzen tant per a «vosaltres» com per a «vós».

Els pronoms personals tenen, bàsicament, dues arrels diferents en el cas absolutiu i en els oblics. Només la tercera persona del plural gairebé manté l'arrel, potser perquè aquesta deriva de la tercera persona del singular (văl + sem › vĕsem).

	1a sg	2a sg	3a sg	1a pl	2a pl	3a pl
Absolutiu	epĕ ep	esĕ es	văl	epir epĕr	esir esĕr	vĕsem
Genitiu	man·ăn man	san·ăn san	un·ăn un	pir·ĕn	sir·ĕn	vĕsen·ĕn vĕsen
Datiu	man·a	san·a	ăn·a	pir·e	sir·e	vĕsen·e
Locatiu	man·ra	san·ra	un·ra un·ta	pir·te pir·ĕn·te	sir·te sir·ĕn·te	vĕsen·çe
Ablatiu	man·ran	san·ran	un·ran un·tan	pir·ten pir·ĕn·ten	sir·ten sir·ĕn·ten	vĕsen·çen
Instrumental comitatiu	man·pa	san·pa	un·pa	pir·pe	sir·pe	vĕsen·pe
Abessiu	man·săr	san·săr	un·săr	pir·sĕr	sir·sĕr	vĕsen·sĕr
Causal final	man·şăn	san·şăn	un·şăn	pir·şĕn	sir·şĕn	vĕsen·şĕn

Com es pot veure, sobretot en l'absolutiu i genitiu hi ha formes escurçades. Les formes obliqües són regulars, a partir de l'arrel secundària, excepte per al datiu de la tercera persona del singular i el locatiu i l'ablatiu de la tercera del plural.

Les formes de genitiu s'empren habitualment per expressar la possessió quan el possessor és una persona. En general, això es fa en comptes de l'afix possessiu: manăn laşa, sanăn laşa, unăn laşa... («el meu cavall», «el teu cavall», «el seu cavall»). Tanmateix, a vegades es manté l'afix: manăn ıvălăm. sanăn ıvălu, unăn ıvălě... («el meu fill», «el teu fill», «el seu fill»).

Pronoms reflexius

El txuvaix disposa de pronoms reflexius específics per a cada persona:

	1a sg	2a sg	3a sg	1a pl	2a pl	3a pl
Absolutiu	ham	hăv hu	hay	hamăr	hăvăr	hăysem

Es pot veure que, bàsicament, és com si estiguessin construïts a partir d'una forma inexistent *hă amb els morfemes de possessiu. La forma de tercera persona del singular, hay, sembla provenir de hayě, amb una y epentètica, segons les regles fonètiques habituals del txuvaix. La ě final del possessiu ha caigut, però l'efecte es nota perquè les formes obliqües es formen amb vocals anteriors: hayěn, haye, etc. La tercera persona del plural, haysem, està formada a partir de la tercera del singular amb el sufix del plural sem.

Els casos oblics són regulars. Només els de la segona persona del singular presenten formes, provinents de hăv o hu, que les diferents gramàtiques txuvaixes no sempre s'acorden en considerar normatives.

Els pronoms reflexius es poden utilitzar com a formes emfàtiques del pronom personal, per exemple com a subjecte: hăm ayăplă («soc culpable», «la culpa és meva», literalment «jo-reflexiu culpable»). Es poden utilitzar en combinació amb els pronoms personals: epě ham ta ănlanaymarăm («jo mateix no ho puc entendre», literalment «jo jo-reflexiu també/tampoc puc-entendre»).

Els verbs

Els verbs funcionen també de manera molt diferent de les llengües indoeuropees. En particular, el verb txuvaix disposa d'una gran varietat de participis i gerundis, cosa comuna en les llengües de la seva família. El gran nombre de formes verbals de la llengua fa que el verb txuvaix es tracta en un article separat.

Les postposicions

El txuvaix no té preposicions, sinó, com és molt àmpliament habitual en les llengües turqueses, utilitza postposicions. Com el seu nom indica, es tracta de mots independents que s'afegeixen darrere, i no al davant, d'un sintagma, per exemple:

txuvaix	kěneke ayne tetrad' hur	kěneke śine tetrad' hur	kěneke hıśne tetrad' hur
glossa	llibre sota quadern posa	llibre sobre quadern posa	llibre darrere quadern posa
català	posa un quadern sota el llibre	posa un quadern sobre el llibre	posa un quadern darrere el llibre

Cal tenir en compte que el límit entre cas i postposició és, a vegades, discutible. Per exemple, com s'ha dit més amunt, els morfemes sǍr i şǍn que les gramàtiques txuvaixes consideren casos (l'abessiu i el causal final, respectivament), les gramàtiques del txuvaix en anglès consideren postposicions. En particular, el morfema ççen va ser considerat per Aixmarin com «proper a una postposició», mentre que Serguéiev el considera una «forma propera a un cas» i Benzing, que comptava deu casos en txuvaix, com un cas. El seu sentit és el de «fins a». Si es considerés un cas, se l'anomenaria terminatiu, cas que es troba en diferents llengües, com en hongarès. Exemples: pürtçen («fins a casa»), payanççen («fins avui»), narăs uyăhĕççen («fins al mes de gener»). S'utilitza sovint en comiats: Iranççen! («Fins demà!»), Tepreççen! («Fins la propera!»), Tepre kuriççen! («A reveure!» – a partir de kur, «veure», nominalitzat amb el morfema i).

A banda d'aquests casos dubtosos en què, ortogràficament, la possible postposició s'escriu com un sufix d'un altre mot, hi ha dues menes de postposicions.

Per una banda, hi ha postposicions «pures», que són invariables, per exemple valli («per a»). Aquestes postposicions poden exigir l'ús de casos com el genitiu, el datiu, l'ablatiu o, en el cas de pěrle («juntament amb»), l'instrumental comitatiu:

txuvaix	san valli kěneke iltem
glossa	tu.GEN per-a llibre.ABS portar.PASS-SIMP-1sg
	tu-genitiu per-a llibre he-portat
català	he portat un llibre per a tu

Per altra banda, un segon conjunt de mots sovint considerats postposicions són, de fet, substantius que, en certa manera, recorden les locucions prepositives en altres llengües, com ara «a sota de», «a sobre de», etc.. Típicament, es tracta de noms amb un significat relacionat amb l'espai, com per exemple: ay («fons, part inferior»), śi («superfície»), hıś («darrere, part posterior») (veure els exemples més amunt). Aquest tipus de «mots postpositius» accepten possessius de tercera persona i els casos datiu, locatiu o ablatiu. Els nuclis dels sintagmes nominals que acompanyen van en absolutiu, si són substantius, o en genitiu, si són pronoms:

txuvaix	kěneke ayne tetrad' hur	Ioanna Petěrěn ayne hur	Ioanna un ayne hur
glossa	llibre.ABS fons.POSS-3sgpl.DAT quadern.ABS posar.IMPER.2sg	Joan.DAT Pere.GEN fons.POSS-3sgpl.DAT posar.IMPER.2sg	Joan.DAT ell.GEN fons.POSS-3sgpl.DAT posar.IMPER.2sg
	llibre al-seu-fons quadern posa	a-Joan de-Pere al-seu-fons posa	a-Joan seu/d'ell al-seu-fons posa
català	posa el quadern sota el llibre	posa en Joan sota en Pere	posa en Joan sota seu

Es pot notar que, en aquest segon cas, es tracta d'un ús extremadament semblant al de la composició de mots (veure més avall). Per un costat, el nom principal se situa en posició final, porta la marca del possessiu de tercera persona i es declina segons la seva funció en l'oració: en l'exemple, ay («fons») › ay·n·e («al seu fons», amb possessiu i datiu). Per l'altre, el nom o pronom secundari se situa al davant i normalment va en cas absolutiu, però, si es tracta d'un pronom personal, es posa en genitiu. En el cas que el nom secundari sigui el d'una persona, la llengua oral sembla usar més i més l'absolutiu en comptes del genitiu tradicional. D'aquesta manera, kěneke («llibre») en «kěneke ayne» està en absolutiu, però un en «un ayne» és el genitiu del pronom personal «văl» («ell»). En canvi, per a «sota en Pere», en la llengua formal es diu «Petěrěn ayne» (en genitiu), però col·loquialment s'escolta sovint «Petěr ayne» (sense genitiu).

Les postposicions accepten un cert nombre de morfemes, com ara el de reforç Ah:

txuvaix	văl ěś śinçen kalaśat'	văl ěś śinçeneh kalaśat'
català	parla sobre treball	parla precisament sobre treball

Sintaxi

Ordre en l'oració

Com en la resta de llengües turqueses, l'ordre de les oracions habitual en txuvaix en txuvaix és Subjecte-Objecte-Verb (SOV): Petĕr panulmi çiet, «Pere menja una poma» (literalment «Pere poma menja»).

Seguint la tendència general de les llengües SOV, el txuvaix empra postposicions en comptes de preposicions, posa els verbs auxiliars després del verb principal, col·loca el posseïdor abans de la possessió, situa els complementadors al final de l'oració subordinada i disposa els títols personals en l'ordre nom-títol (per exemple: Petrov yultaş, «camarada Petrov»; Andriyan Nikolayev kosmonavt, «l'astronauta Andriyan Nikolayev»).

Tot això es pot veure com part d'una regla general de la llengua en què, fins i tot en presència d'indicadors formals de connexió, el membre dependent es troba davant del principal:

txuvaix	çul śurt	pısăk çul śurt	tăhăr hutlă pısăk çul śurt
glossa	pedra casa	gran pedra casa	nou pis gran pedra casa
català	casa de pedra	casa gran de pedra	casa gran de pedra de nou pisos

Còpula

El txuvaix no utilitza còpula quan l'oració és en present:

txuvaix	ku śurt	văl sırăvśa	văl śüllĕ
glossa	això casa	ell(a) escriptor	ell(a) alt(a)
català	això és una casa	és escriptor(a)	és alt(a)

La forma negativa, en present, es fa afegint la «partícula» mar:

txuvaix	ku śurt mar	văl sırăvśa mar	văl śüllĕ mar
glossa	això casa no	ell(a) escriptor no	ell(a) alt(a) no
català	això no és una casa	no és escriptor(a)	no és alt(a)

En altres temps verbals s'utilitza, en general, el verb pur («ser») o el morfema ççě de passat:

txuvaix	ku śurt pulnă	ku śurt pulnam	ku śurt pulat'	văl śüllĕççĕ	văl śüllĕ marççĕ
glossa	això casa era	això casa no-era	això casa serà	ell(a) alt(a)-passat	ell(a) alt(a) no-passat
català	això era una casa	això no era una casa	això serà una casa	era alt(a)	no era alt(a)

Possessió

El txuvaix, com altres llengües turqueses, no té un verb equivalent a «tenir». Per a aquest fi utilitzar el verb pur («ser, existir, haber-hi») i un pronom personal en genitiu. La forma negativa es fa amb śuk:

txuvaix	manăn kěneke pur	manăn kěneke śuk
glossa	jo.GEN libre.ABS ser	jo.GEN libre.ABS no-ser
	de-mi llibre ser	de-mi llibre no-ser
català	tinc un llibre	no tinc un llibre

Pur i śuk admeten el morfema de passat ççě: manăn kěneke purççě («(jo) he tingut un llibre»), manăn kěneke śukçě («(jo) no he tingut un llibre»).

Marca del cas

En una oració, la marca de cas que indica la funció del sintagma a la frase es posa només en el nom que n'és el nucli:

txuvaix	epě viśě kăvak śurta kuratăp	epě atte-annepe purănnă	epě Piçet śurçěnçe ěśletěp
glossa	jo.ABS tres blau casa.DAT veure.PRES.1sg	jo.ABS pare-mare.COMIT viure.PAS-INDEF	jo.ABS Premsa.ABS casa.POSS-3sgpl.LOC treballar.PRES.1sg
	jo tres blau casa-a veig	jo pare-mare-amb vivia	jo Premsa casa-seu-en treballo
català	veig les tres cases blaves	viva amb els pares	treballo a la Casa de la premsa

Composició de mots

Com en moltes llengües, en txuvaix dos mots es poden juxtaposar posant en segon lloc el principal:

	txuvaix	anglès	alemany	mari
llengua original	çul śurt	stone house	Steinhaus	kü pört
glossa	pedra casa
traducció catalana	casa de pedra

En txuvaix, però, com en la resta de llengües turqueses, el mot principal, situat en segon lloc, porta en general un marcador que és el possessiu de tercera persona:

txuvaix	kany śurçě	atte-annen śurçě	Petěrěn pürçě
glossa	repòs.ABS casa.POSS-3sgpl.ABS	pares.GEN casa.POSS-3sgpl.ABS	Pere.GEN casa.POSS-3sgpl.ABS
	repòs casa-seu	pares-de casa-seu	Pere-de casa-seu
català	casa de repòs	casa dels pares	casa d'en Pere

L'excepció principal a l'ús del marcador de tercera persona són els mots de material: çul śurt («casa de pedra», sense possessiu) en contraposició a kanu śurçě («casa de repòs», amb possessiu).

La paraula secundària, en primera posició, va, en general, en cas absolutiu. Si es tracta d'una persona, en la llengua formal s'utilitza el genitiu (la qual cosa pot recordar l'ús del genitiu saxó de l'anglès). Col·loquialment, però, l'ús de l'absolutiu és extès («atte-anne śurçě» en comptes d'«atte-annen śurçě», «Petěr pürçě» en comptes de «Petěrěn pürçě»). L'ús del genitiu en la paraula secundària, però, no està restringit a les persones:

txuvaix	respublikăn aça-păça bol'nitsi
glossa	república.GEN infants.ABS hospital.POSS-3sgpl.ABS
	república-de infants hospital-seu
català	hospital infantil de la república

En primera posició pot haver-hi tot un sintagma:

txuvaix	operăpa balet teatrĕ
glossa	òpera.COMIT ballet.ABS teatre.POSS-3sgpl.ABS
	òpera-amb ballet teatre-seu
català	teatre de l'òpera i el ballet

Bibliografia

• Andreev, Ivan Andreevič. Učebnik čuvašskogo jazyka dlja russkih (en rus). Xupaixkar: Čuvašskoe knižnoe izdatelʹstvo, 1992. ISBN 5-7670-0626-1. 
• Ašmarin, Nikolaj Ivanovič. «Zametki po grammatike čuvašskogo jazyka». A: Trudy (en rus). Vol. 66. Xupaixkar: Čuvašskij naučno-issledovatel'skij institut, 1976, p. 3-86. 
• Benzing, Johannes «Tschuwaschische Forschungen. Die Kasus» (en alemany). Zeitschrift der Deutschen Morgenländischen Gesellschaft, 1942, pàg. 421-471.
• Clark, Larry. «Chuvash». A: The Turkic Languages (en anglès). Oxon: Routledge, 2006, p. 434-452. ISBN 978-0-415-41261-2. 
• Jakovlev, Petr Jakovlevič. Dvujazyčie i čuvašskaja fonetika: puti rešenija teoretičeskih i praktičeskih problem (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2021 (Naučnye doklady). 
• Krueger, John R. The structure of the Turkic languages (en anglès). Reimpr. Londres: RoutledgeCurzon, 2003 (Uralic and Altaic Series). ISBN 978-0-7007-0380-7. 
• Luutonen, Jorma. Chuvash syntactic nominalizers: on *-ki and its counterparts in Ural-Altaic languages (en anglès). Wiesbaden: Harrassowitz, 2011 (Turcologica. Band 88). ISBN 978-3-447-06581-8. 
• Pavlov, Ivan Pavlovič. Sovremennyj čuvašskij jazyk (en rus). Tom 2. Morfologija. Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2017. ISBN 978-5-87677-214-5. 
• Riese, Timothy; Bradley, Jeremy; Yefremova, Tatiana. Mari. An Essential Grammar for International Learners (en anglès). Viena: Koneen Säätiö, 2022 [Consulta: 4 desembre 2024]. 
• Róna-Tas, András. Nutshell Chuvash (en anglès). Erasmus Mundus Intensive Program Turkic languages and cultures in Europe (TLCE), 2007 [Consulta: 17 novembre 2024]. 
• Savelyev, Alexander. «Chuvash and the Bulgharic Languages». A: The Oxford Guide to the Transeurasian Languages (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 2020, p. 446-464. ISBN 978-0-19-880462-8. 
• Sergeev, Leonid Ivanovič; Andreeva, Evlokija Aleksandrovna; Kotleev, Vitalij Ivanovič. Çăvaş çĕlhi (en txuvaix). Xupaixkar: Çăvaş kĕneke izdatel'stvi, 2012. ISBN 978-5-7670-1930-4. 
• Sergeev, Vitalij Ivanovič. Morfologija čuvašskogo jayzka: slovoizmenenie, formoizmenenie i formoobrazovanie (en rus). Xupaixkar: Čuvašskij gosudarstvennyj institut gumanitarnyh nauk, 2017. ISBN 978-5-87677-229-9. 
• Vinogradov, Jurij Mihajlovič; Vinogradova, Galina Maksimovna. Orfografi slovarĕ (en txuvaix). Xupaixkar: Çăvaş Respublikin vĕrentü instituçĕn redaktsipe izdatelʹstvo payĕ, 2002.