Gran nu drapejat (Pablo Picasso)
| Tipus | pintura  |
|---|---|
| Creador | Pablo Picasso |
| Creació | 1923 |
| Gènere | nu |
| Material | pintura a l'oli llenç (suport pictòric) |
| Mida | 160 ( ) × 95 ( ) cm |
| Col·lecció | Col·lecció Jean Walter i Paul Guillaume (París) |
| Catalogació | |
| Número d'inventari | RF 1960-33 |
Gran nu drapejat (Grand nu à la draperie) és un oli sobre tela de 160 × 95 cm pintat per Pablo Picasso els anys 1921-1923 i dipositat al Museu de l'Orangerie de París.[1]
Context històric i artístic
[modifica]Aquest nu colossal, com el de la Gran Banyista, pertany a l'època neoclàssica de Picasso, que es correspon amb el moviment de "retorn a l'ordre". D'ençà de l'acabament de la Primera Guerra Mundial, la principal preocupació del món de l'art francès, conreada fins a l'obsessió, és la idea d'un renaixement clàssic i francès: ordre, tradició i recerca de la forma.[1] Però, les obres "clàssiques" de Picasso són ambigües:
| « |
|
» |
Paul Guillaume va adquirir aquesta pintura el 1927.[3]
Descripció
[modifica]Massives i poderosament modelades, les característiques sòlides de les figures escultòriques d'aquest període foren descrites per Cocteau com Junos amb grans ulls de vaca i enormes mans quadrades que sostenen un full de pedra.[3] En aquest quadre, les proporcions de la geganta són encara més monumentals que les de la Gran Banyista, i el seu caràcter escultural més afirmat. Asseguda, s'eixuga l'espatlla dreta amb la roba que sosté amb la mà esquerra, una mà immensa. Té el cap inclinat cap a terra, les parpelles mig closes, en una actitud de recolliment. Si bé els contorns del cos encara estan nítidament dibuixats, els modelats són rudimentaris, més arcaics.[1] Grisos i roses dominen aquesta composició com en moltes altres obres del retorn a l'ordre de Picasso, mentre que els tocs de blanc del drapejat atorguen una resplendor força sorprenent.[3]
A més de la influència de l'antiguitat, hi ha indicis que Picasso va mirar cap a la pintura renaixentista a la recerca d'inspiració, ja que la composició evoca La Fornarina de Raffaello Sanzio dipositat al Palau Barberini de Roma.[3] No obstant això, hom pensa que altres artistes com Ingres i Renoir també van tenir un paper decisiu en el seu disseny.[3]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 Pierre Georgel, José Francisco Yvars, Jean-Pierre Labiau, 2002. De Renoir a Picasso: obres mestres del Musée de l'Orangerie, París. Barcelona: Fundació "la Caixa". ISBN 8476647808. Pàgs. 242-243.
- ↑ André Fermigier, Picasso, París, Le Livre de Poche, 1969, pàg. 159.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Museu de l'Orangerie (francès) i (anglès)