Vés al contingut

Granja Vella de Martí-Codolar

(S'ha redirigit des de: Granja Vella)
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Granja Vella de Martí-Codolar
Imatge
Dades
TipusEdifici residencial Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteJaume Brossa i Mascaró Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicarquitectura eclèctica
historicisme arquitectònic Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativala Vall d'Hebron (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióCardenal Barraquer, 1-15, Camí de Sant Genís a Horta, 49-59 i Av. Martí Codolar, 12-18 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 25′ 41″ N, 2° 08′ 58″ E / 41.42795°N,2.14958°E / 41.42795; 2.14958
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC30258 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona2731 Modifica el valor a Wikidata
Els jardins l'any 1914
Vista dels jardins
Visita de Joan Bosco l'any 1886

La Granja Vella de Martí-Codolar és una finca residencial i agrícola situada entre els carrers del Cardenal Vidal i Barraquer i de la Granja Vella, l'Avinguda de Martí i Codolar i el Camí de Sant Genís a Horta de Barcelona.[1] Està catalogada com a bé cultural d'interès local.[1][2]

Història

[modifica]

La finca té l'origen en una masia del segle xvii anomenada Can Gausachs, venuda el 1722 als monjos del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, que van convertir-la en la Granja de Sant Jeroni.[3][4] Quan aquests van comprar una altra casa on avui hi ha l'Hospital de la Vall d'Hebron, van anomenar-la la Granja Nova, mentre que l'altra va passar a ser la Granja Vella. El 1798, van vendre aquesta a la família Milà de la Roca, que van transformar l'antiga casa rural en una casa neoclàssica senyorial.[3]

L'any 1828 passà a mans del comerciant de Vilanova i la Geltrú Isidre Inglada i Marquès, que portà la finca a la seva esplendor i la transformà en un lloc aristocràtic.[1] A la mort d'aquest el 1852, fou heretada per Joaquim Martí i Codolar,[5] que va construir-hi els jardins i la gran bassa quadrada.[3] Mort el 1865, la seva vídua Àngela Gelabert i el seu fill Lluís Martí-Codolar i Gelabert hi construïren pavellons i jardins i crearen el primer zoo de Barcelona, amb un elefant, armadillos, estruços, nyandús, cangurs, llames, gaceles i molts altres animals, que el 1892 van vendre a l'Ajuntament de Barcelona.[6][1] La casa fou reconstruïda pel mestre d'obres Jaume Brossa i Mascaró.[7]

En foren visitants de la finca el rei Ferran VII i el rei Alfons XIII, encara infant. El 3 de maig del 1886 s'hi va produir la coneguda visita del fundador dels salesians, Joan Bosco, que havia arribat a Barcelona el 8 d'abril per a recaptar fons per a l'apostolat i les missions, i Lluís Martí-Codolar hi va fer bona amistat.[3] L'any següent, la familia Martí-Codolar va visitar-lo a Torí.[8]

A principis del segle xx, la casa es va utilitzar com a estudi cinematogràfic. S'hi van filmar les pel·lícules Amor que mata (1908), Guzmán el Bueno (1909), El Nocturno de Chopin (protagonitzada per Margarita Xirgu), i adaptacions teatrals com Terra Baixa d'Àngel Guimerà i La Dolores, de Feliu i Codina. Oberta al món de la cultura i l'art, va ser lloc d'inspiració de figures com Eduardo Marquina, Santiago Rusiñol, Margarita Xirgu, Josep Maria de Segarra, Amadeu Vives, etc.[9]

L'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, la finca fou incautada per milicians i després per la Generalitat.[1] Joan Puig i Elias, conseller de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, i fundador del Consell de l'Escola Nova Unificada de Catalunya (CENU), hi va acollir els nens orfes provinents del front d'Aragó, especialment de les poblacions de Pina de Ebro i Gelsa el setembre del 1936, que a més d'hostalatge van rebre educació, fins al final de la guerra, que van ser traslladats a La Bastide Rouge de Lagnes (França), fins que el govern franquista els va repatriar.[9]

L'amistat i la bona relació dels Martí-Codolar amb la congregació dels salesians de Sarrià van fer que el 1946 els cedissin la finca.[10] El 1949 hi van inaugurar el seminari,[3] i posteriorment, hi construirin edificis annexos: un nou oratori (1954), l'església (1959), el pavelló acadèmic (1963), i el pavelló residencial (1969).[1]

De cara als Jocs Olímpics del 1992, l'Ajuntament de Barcelona va comprar als salesians una gran extensió de la finca per a la construcció del Parc de la Vall d'Hebron, amb tot d'instal·lacions esportives.[1]

Arquitectura

[modifica]

Situada al bell mig d'un jardí envoltat de construccions annexes, la Granja Vella és un edifici singular d'un estil a mig camí entre l'eclecticisme i l'historicisme d'arrel francesa.[1]

Es tracta d'una edificació de planta quadrada que comprèn planta baixa, planta noble i golfes sota coberta a doble vessant. La façana principal, ricament treballada, presenta la planta baixa acabada amb estucs bicolors en franges horitzontals Al bell mig s'hi obre el portal principal, emmarcat per dues pilastres faixades de pedra de Montjuïc que sostenen una llinda esculpida amb un atlant que sosté la volada del balcó de la planta noble. A banda i banda del portal s'hi obren dues finestres tancades amb una complexa gelosia de ferro forjat de perfil bombat a joc amb les baranes dels balcons de la planta noble. Les portes de dits balcons estan flanquejades amb pilastres que sostenen entaulaments i frontons de gust clàssic i de gran volumetria. El frontó central, que presideix el balcó, conté un medalló en forma de petxina que presenta el bust de Consol Pasqual, esposa de Lluís Martí-Codolar i Gelabert. Les golfes s'obren al carrer per mitjà de tres ulls-de bou parcialment inserits en un potent cornisament escultòric. Al bell mig de la façana, un frontó circular trencat conté les inicials MC (Martí-Codolar) coronades per una pell de lleó. La façana queda rematada per una balustrada ornada amb borles i hídries i un grup escultòric que representa tres amorets jugant amb garlandes florals. L'angle meridional de la façana ressalta per la presència d'una galeria de pedra sostinguda per tres columnes corínties que sostenen un entaulament circular amb decoracions en relleu. Sobre la tribuna s'alça una torre vuitavada amb pilastres cantoneres entre les que s'obren tot d'arcs de mig punt. Sobre el cornisament d'aquesta torre, quatre llucanes (una de les quals conté un rellotge i un petit carilló) s'insereixen a una cuculla de pissarra i zenc.[1]

L'interior de la torre destaca per haver conservat les fusteries i vitralls originals, així com llurs terres i arrambadors de marbre i una magnífica xemeneia neogòtica de pedra i fustes nobles.[1]

Els jardins es presenten densament poblats per tota mena de vegetació com pins, palmeres, avets i acàcies al voltant d'avingudes ombrívoles ornades amb escultures i templets clàssics de pedra. Entre aquestes escultures cal ressaltar un grup de amorets que representen els dotze treballs d'Hèrcules i dues esfinxs.[1]

Al bell mig d'un estany ovalat es troba un monument que commemora les visites de Ferran VII i d'Alfons XIII, consistent en un bust apol·lini damunt d'una columna toscana al fust de la qual s'hi llegeix la inscripció «El rey Nuestro Señor D. Fernando VII y su augusta esposa la reyna dña. María Josefa Amalia Q.D.G. el 17 de Marzo de 1828 honraron con su r. Presencia esta casa de campo: y sus propietarios D. Ysidro Ynglada y D. Teresa Ynglada y Codolar, que tuvieron la satisfacción de acompañarles, han hecho erigir este monumento, agradecidos». Als peus de la columna hi reposa un lleó que sosté una cartel·la amb la corona reial i la inscripció «60 años después, en 1 de junio de 1888 los propietarios de esta casa de campo Sres. Martí-Codolar la vieron favorecida con la real presencia de S.M. el rey Don Alfonso XIII Q.D.G. y lo consignan en memoria perenne de distinción tan señalada». També als jardins hi ha la recreació d'un dolmen en record de la visita que feu Joan Bosco amb la inscripció «El Rvmo. Don Juan Bosco, insigne fundador de los Talleres Salesianos, acompañado de los huérfanos acogidos en el Oratorio de Sarrià, honró con su presencia y bendijo esta casa el día 3 de mayo de 1886. Para perpetuar el recuerdo de tan grata visita se levantó este monumento».[1]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 «Granja Vella de Martí-Codolar». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. Direcció General del Patrimoni Cultural.
  2. «Granja Vella Martí-Codolar». Catàleg de Patrimoni. Ajuntament de Barcelona.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «Seminari de Martí-Codolar (Granja Vella) i la Granja Nova». Rutes històriques pel Districte d'Horta-Guinardó. Arxivat de l'original el 10-04-2014.
  4. Tribó i Traveria, Gemma. El Campus Mundet. Un entorn per descobrir. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2008. ISBN 978-84-475-3254-4. 
  5. AHPB, notari Constantí Gibert, manual 1.261/23, f. 393v-397v, 17-05-1852. Repartiment de l'gerència d'Isidre Inglada i Marquès.
  6. «Don Bosco i Martí-Codolar». Salesians Martí-Codolar.
  7. Corbera et al., 2014, p. 53.
  8. «Don Luís Martí-Codolar y Gelabert». Salesians.
  9. 9,0 9,1 Campoy, 2022.
  10. «Burgués comprometido». La Vanguardia, 16-09-2001, pàg. 56.

Bibliografia

[modifica]
  • Alberdi, Ramon; Casasnovas, Rafael. Els jardins de Martí-Codolar. Ajuntament de Barcelona, p. 162. 
  • Bou i Roura, Lluís. Itineraris Horta-Guinardó. Ajuntament de Barcelona, 2002. Dipòsit legal B.22.877-2002. ISBN 84-7609-991-6. 
  • Campoy, Glòria «Una institució educativa a Horta durant la guerra». El Pou, Publicació del Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada, 12, 2022, pàg. 62-69.
  • Corbera Palau, Joan; Giménez; Carlota Fernández, Juanjo; Villoro, Marc «Carrers, arquitectura i paissatge». El Pou, Publicació del Grup d'Estudis de la Vall d'Horta i la Muntanya Pelada, 4, 2014, pàg. 44-54.
  • Giménez i Compte, Carlota. Montbau. Un barri de Collserola. Ajuntament de Barcelona. Districte d'Horta-Guinardó, 2011. ISBN 978-84-9850-287-9. 
  • Martín, Carme «Els Milà de la Roca i el seu palau d’Horta». El Pou, publicació del Grup d’Estudis de la Vall d’Horta i la Muntanya Pelada, 10, 2020, pàg. 82-85.

Enllaços externs

[modifica]