Gregorio Parcero
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1563  Tui (Pontevedra) |
| Mort | 17 desembre 1663 (99/100 anys) Tortosa (Baix Ebre) |
| Bisbe de Tortosa | |
| 29 novembre 1655 – ← Giovanni Battista Veschi – Josep Fageda → Diòcesi: bisbat de Tortosa | |
 Bisbe de Girona | |
| 19 desembre 1633 – ← Garcia Gil de Manrique y Maldonado – Bernat de Cardona i de Raset → Diòcesi: bisbat de Girona | |
| Bisbe de Perpinyà-Elna | |
| 11 abril 1630 – ← Francisco López de Mendoza – Gaspar Prieto → Diòcesi: bisbat de Perpinyà i Elna | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | bisbe catòlic (1631–), sacerdot catòlic, prevere catòlic de ritu romà |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
Fra Gregorio Parcero o Gregorio Parcero de Castro (Tui (Galícia), ca. 1563 — Tortosa, 1663). Religiós benedictí, abat en diverses ocasions, i bisbe d'Elna, de Girona i de Tortosa.
Biografia
[modifica]Fill d'Esteban Parcero de Castro, empleat de la Inquisició, i de Teresa Estébez Bagarín, neix a Tui (Galícia) al voltant de 1563.[1]
Entra molt jove al monestir de San Martiño Pinario de Santiago de Compostel·la, després es trasllada al monestir de San Vicente d'Oviedo, ciutat on realitza els estudis de teologia i filosofia, i aconsegueix el mestratge en Arts i Teologia, en la seva universitat. Ascendeix en l'Orde de Sant Benet, i així fou abat de San Martiño Pinario (1621-1625), abat general de la congregació d'observança de San Benito el Real de Valladolid (1625-1629) i abat de l'església de San Martín de Madrid (1629-1630).[1] El 26 de desembre de 1627, fra Parcero, com a general de la congregació, visita l'Abadia de Montserrat i confirma les constitucions dels ermitans.[2]
És nomenat bisbe d'Elna el 12 d'agost de 1630 i pren possessió mitjançant procurador l'11 de març de 1631. L'endemà entra a Perpinyà, seu del bisbat des de 1601, amb tot el cerimonial.[3] Realitzà una completa visita per tota la diòcesi.[4]
Era un religiós eminentment pastoral i reformador, imbuït de l'esperit tredentí, i destacava per la caritat amb els pobres, la defensa dels seus fidels, el càstig de les immoralitats públiques i la immunitat eclesiàstica.[5]
Parcero fou un bisbe molt estimat a les diòcesis catalanes d'on fou titular successivament: Perpinyà (Elna), Girona i Tortosa. En donen testimoni les gestions dels estaments públics gironins per tal que no s'executés l'ordre [d'expulsió] contra el seu bisbe. Ell també sempre fou amic dels catalans i se sentia vinculat al país.
El 21 de juliol de 1633 el rei Felip IV el presenta per a bisbe de Girona, el papa Urbà VIII el nomena el 19 de desembre de 1633, pren possessió el 20 de febrer de 1634 amb procurador, i entra en el bisbat el 12 de març. En 1636 realitza un viatge a Roma.[3][7] Realitzà visites pastorals els anys 1634-1635, 1638-1639, 1640 i 1641. En plena revolta dels Segadors de 1640 defensà al poble enfront de les brutalitats dels terços espanyols, arribant a excomunicar-los, aconseguint la simpatia dels revoltats i les ires de la cort; però en 1643, ocupada Girona per les tropes franceses, les autoritats del Principat el desterren per mantenir-se fidel al seu rei i no voler jurar fidelitat al monarca francès Lluís XIII.[8] Sotmesa Catalunya a l'obediència del rei d'Espanya, torna fra Parcero a Girona a principis de 1653, però per poc de temps perquè estava dolgut per la seva expulsió i no volia continuar-hi.[9][10]
El 31 de març de 1653 Felip IV el promou per a bisbe de Tortosa, però fins a 1656 no arriba el nomenament de Roma, quan ja hi residia a Tortosa.[9] Sols arribar a la diòcesi inicia una visita pastoral.[11] En 1659 també era l'administrador apostòlic de les seus vacants d'Elna i Girona.[12]
Mor a Tortosa, quasi centenari, l'any 1663,[9] i fou soterrat a la nau central de la catedral.
Referències i notes
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 Busquets Dalmau 1994: pp. 544-545.
- ↑ Zaragoza i Pascual 1993: p. 45.
- ↑ 3,0 3,1 Capeille 1914: pp. 445-446.
- ↑ Busquets Dalmau 1994: p. 546.
- ↑ Busquets Dalmau 1994: pp. 545-546.
- ↑ Busquets Dalmau 1974: p. 358.
- ↑ Merino — Canal 182: pp. 147.
- ↑ Solà Colomer 2006: pp. 112-113.
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Busquets Dalmau 1994: p. 556.
- ↑ Busquets Dalmau 1974.
- ↑ Pitarch i Almela 2001: p. 148.
- ↑ Costa y Barrás 1866: p. 95.
Bibliografia
[modifica]- Busquets Dalmau, Joan «Dues cartes del bisbe de Girona, Gregorio Parcero, des de l'exili (1643)». Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, núm. 22, 1974, pp. 351-363. ISSN: 0213-6228 [Consulta: 8 octubre 2014].
- Busquets Dalmau, Joan. La Catalunya del barroc vista des de Girona: La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). vol. I. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1994. ISBN 84-7826-513-9 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Capeille, J. Dictionnaire de biographies roussillonnaises (en francès). Perpinyà: Joaquim Cornet, 1914 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Costa y Borrás, José Domingo. Concilios tarraconses (en castellà i llatí). vol. II. Barcelona: Imprenta del heredero de D. Pablo Riera, 1866 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Merino, Antolín; Canal, José de la. España Sagrada. Theatro geográfico-histórico de la Iglesia de España. Origenes, divisiones y límites de todas sus provincias. Antigüedad, traslaciones, y estado antiguo y presente de sus sillas, con varias disertaciones críticas (en castellà). vol. XLIV. Madrid: En la imprenta de Don José del Collado, 1826 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Pitarch i Almela, Vicent. Llengua i església durant el barroc valencià. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001. ISBN 84-8415-302-9 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Solà Colomer, Xavier. La Reforma Catòlica a la muntanya catalana a través de les visites pastorals: els bisbats de Girona i Vic (1587-1800). [Tesi doctoral]. Girona: Universitat de Girona. Departament de Geografia, Història i Història de l'Art, 2006. ISBN 84-689-8280-6 [Consulta: 9 octubre 2014].
- Zaragoza i Pascual, Ernest. Els ermitans de Montserrat : Història d'una institució benedictina singular. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1993. ISBN 84-7826-398-5 [Consulta: 9 octubre 2014].