Gueorgui Júkov

Gueorgui Júkov

Nom original	(ru) Георгий Жуков
Biografia
Naixement	19 novembre 1896 (Julià) Strelkovka (Rússia) (en)
Mort	18 juny 1974 (77 anys) Moscou (Rússia)
Causa de mort	accident vascular cerebral
Sepultura	Necròpolis de la Muralla del Kremlin
Ministre de Defensa de la Unió Soviètica
9 febrer 1955 – 26 octubre 1957 ← Nikolai Bulganin – Rodion Malinovski →
Membre del Soviet Suprem de la Unió Soviètica
Dades personals
Formació	Acadèmia Militar M. V. Frunze
Activitat
Ocupació	oficial, polític
Activitat	1915 - 1957
Ocupador	Universitat Estatal de Belarús
Partit	Partit Comunista de la Unió Soviètica (1919–1974)
Membre de	Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica Buró Polític del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica
Carrera militar
Lleialtat	Unió Soviètica
Branca militar	Cavalleria i exèrcit de terra
Rang militar	Mariscal de la Unió Soviètica (1943–) general
Comandant de (OBSOLET)	Forces Armades de la Unió Soviètica
Conflicte	Primera Guerra Mundial Segona Guerra Mundial batalla de Moscou batalla de Berlín Rebel·lió de Tambov Guerra Civil Russa batalla de Khalkhin Gol Operació Mart Ofensiva del Vístula-Oder ocupació soviètica de Bessaràbia i del nord de Bucovina Guerres Frontereres Soviètico-Japoneses Front oriental de la Segona Guerra Mundial Revolució hongaresa de 1956
Participà en
14 febrer 1956	XX Congrés del PCUS
5 octubre 1952	19è Congrés del Partit Comunista de la Unió Soviètica
Família
Cònjuge	Alexandra Dievna Júkova (1965–1973) Galina Alexàndrovna Júkova (1920–1965)
Fills	Margarita Zhukova  ()
Premis
(1r desembre 1971)  Orde de Sükhbaatar../... 68+
Signatura

Gueorgui Júkov (rus: Георгий Жуков) (Strelkovka, 19 de novembre de 1896 ^(Julià) - Moscou, 18 de juny de 1974), nom complet amb patronímic Gueorgui Konstantínovitx Júkov, rus: Гео́ргий Константи́нович Жу́ков, fou un polític i militar soviètic, considerat per molts com un dels comandants de major èxit de la Segona Guerra Mundial.

Biografia

Carrera preguerra

Nascut en una família de camperols a Strelkovka, raion de Maloiaroslavets, Gubèrnia de Kaluga (actualment, raion de Júkovo, óblast de Kaluga), Júkov anà Moscou a fer d'aprenent i el 1915 entrà a l'acadèmia d'oficials de cavalleria pels seus mèrits en no ser fill d'aristòcrates. Mentre hi era fou cridat a files quan va esclatar la Gran Guerra, on va servir en un regiment de dragons com a soldat. Durant la Primera Guerra Mundial, Júkov fou condecorat dues vegades amb la Creu de Sant Jordi i ascendit al rang d'oficial pel seu valor a la batalla. Es va unir al Partit Bolxevic després de la Revolució d'Octubre, avalat pels seus orígens humils. Després de recuperar-se del tifus, va lluitar a la Guerra Civil Russa del 1918 al 1920, rebent-hi l'Orde de la Bandera Roja per haver esclafat la Rebel·lió de Tambov incitada per camperols.

Pel 1923, Júkov fou nomenat comandant de regiment i, el 1930, de brigada. Fou un entusiasta postulador de la nova teoria de la guerra blindada i conegut per la seva detallada planificació, ruda disciplina i rigor. Va sobreviure a la Gran Purga de l'Exèrcit Roig de Stalin el 1937-39.

El 1938, Júkov comandà el Primer Grup de l'Exèrcit Soviètic Mongol i entrà en acció contra l'exèrcit de Kwantung del Japó a la frontera entre Mongòlia i el territori de Manxukuo, controlat pels japonesos, en una guerra no declarada que va durar des del 1938 fins al 1939. El que va començar com un incident fronterer rutinari —els japonesos van posar a prova la resolució soviètica a defensar el seu territori- va transformar-se ràpidament en una guerra a gran escala: els japonesos van fer pressió amb 80.000 homes, 180 tancs i 450 avions. Això va portar a la decisiva batalla de Khalkhin Gol. Júkov va sol·licitar reforços i el 15 d'agost del 1939, va ordenar el que semblava un atac convencional frontal. Pel sorpresa, Júkov va fer avançar dues brigades que tenia en reserva i que, en una maniobra agosarada i reeixida, va atacar l'enemic pels flancs. Amb el suport de l'artilleria motoritzada i la infanteria, els dos grups mòbils de batalla van envoltar el 6è exèrcit japonès i capturaren les seves vulnerables àrees de subministrament. En pocs dies, les tropes japoneses foren derrotades.

Per aquesta operació, Júkov va rebre el títol d'Heroi de la Unió Soviètica. Fora de la Unió Soviètica, tot i això, aquesta batalla segueix sent poc coneguda, ja que en aquella època havia començat la Segona Guerra Mundial. L'ús pioner de Júkov de l'element blindat mòbil fou ignorat per Occident i, en conseqüència, la Blitzkrieg alemanya contra França el 1940 constituí una gran sorpresa als qui la patiren.

Ascendit a general el 1940, Júkov fou per poc temps (de gener a juliol del 1941) cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Roig. Degut a desacords amb Stalin fou rellevat pel mariscal Borís Xàpoixnikov (que fou substituït al seu torn per Aleksandr Vassilevski el 1942).

Segona Guerra Mundial

Després de la invasió alemanya de la Unió Soviètica el juny del 1941, (Gran Guerra Patriòtica), Júkov fou temerari en les seves crítiques directes a Stalin i altres comandants. Com a resultat, fou retirat del personal de comandament i enviat al districte militar de Leningrad per organitzar la defensa de la ciutat. Va frenar l'avenç alemany als afores del sud de Leningrad la tardor del 1941.

L'octubre del 1941, quan els alemanys s'acostaven a Moscou, Júkov va substituir Semion Timoixenko al cap del front central i fou assignat a dirigir la defensa de la ciutat (Batalla de Moscou). Dirigí també la transferència de tropes de l'Orient Llunyà, on una gran part de les forces terrestres soviètiques s'havien estacionat el dia de la invasió de Hitler. Una reeixida contraofensiva soviètica el desembre del 1941 va fer retrocedir als alemanys, fora dels voltants de la capital soviètica. La proesa logística de Júkov és considerada per alguns el seu més gran mèrit.

Per ara, Júkov novament tenia una ferma acceptació i Stalin ho va valorar precisament per la seva franquesa. La bona voluntat de Stalin per resignar-se a la crítica i a escoltar als seus generals va contribuir finalment al seu èxit com a comandant -contrastant amb Hitler, que destituïa a qualsevol general que estigués en desacord amb ell.

El 1942, Júkov fou ascendit a Comandant en cap assistent i enviat al front del sud-oest per a estar al càrrec de la defensa de Stalingrad. Sota el comandament total de Vassilievsky, va fiscalitazar a la distància l'encerclament i la captura del Sisè Exèrcit Alemany a càrrec de Txuikov el 1943 amb el cost de potser un milió de morts. Durant l'operació Stalingrad, Júkov va passar la major part del temps als infructuosos atacs en les direccions de Rjev, Sitxovka i Viazma, conegut com "El trinxador de carn de Rjev" ("Ржевская мясорубка"); això no obstant, va reclamar l'èxit a Stalingrad com seu, cosa que no li corresponia, ja que el mèrit fou del seu subordinat Vassili Txuikov, provocant que Stalin firmés l'ordre sobre el comportament impropi de Júkov:

«

Contrari als reclams de Júkov, no té cap relació amb els plans per eliminar el grup de tropes alemanyes de Stalingrad; se sap que el pla es va pensar i iniciar per a ser implementat l'hivern del 1942, quan Júkov estava en un altre front, lluny de Stalingrad.

»

El gener del 1943, va orquestrar la primera ruptura del bloqueig alemany de Leningrad. Fou coordinador de la Stavka a la batalla de Kursk el juliol del 1943, jugant un paper central en la planificació de la batalla defensiva soviètica i les enormement exitoses operacions ofensives que seguiren. Kursk va representar la primera gran derrota de la blitzkrieg alemanya en temps d'estiu, de prou abast com per ser considerada una batalla almenys igual de decisiva que la de Stalingrad.

Després del fracàs del mariscal Kliment Voroixílov, va aixecar amb èxit el setge de Leningrad el gener del 1944. Júkov va liderar la Contraofensiva soviètica del 1944 i l'assalt final sobre Alemanya el 1945, capturant Berlín (Batalla de Berlín) l'abril i arribant a ser primer comandant de la zona d'ocupació soviètica a Alemanya. Com el comandant militar soviètic més prominent de la Gran Guerra Patriòtica, Júkov va comandar la Victòria a la Plaça Roja de Moscou el 1945. Es va dir que Stalin, el comandant suprem, tenia por de caure del seu cavall sobre les humides pedres de la Plaça.

El general Dwight Eisenhower, suprem comandant Aliat a l'Oest, fou un gran admirador de Júkov tots dos van viatjar per la Unió Soviètica junts al concloure la victòria sobre Alemanya.

Després de la Segona Guerra Mundial

Immediatament després de la guerra, Júkov va ser nomenat Comandant Militar de les zona soviètica d'ocupació a Alemanya, i el 10 de juny de 1945 va ser nomenat Governador Militar. Heroi militar i un líder molt popular entre els militars, Júkov constituïa una amenaça potencial molt seriosa per a la dictadura de Stalin, i per tant, el 10 d'abril de 1946 va ser rellevat pel Mariscal Sokolovski. Després d'una agra sessió al Consell Militar Principal, en la qual va ser atacat i acusat de no poder-se confiar políticament en ell, així com de ser hostil al Comitè Central del Partit, sent retirat de la seva posició com a Comandant en Cap de les Forces de Terra. Va ser destinat a comandar el Districte Militar d'Odessa, lluny de Moscou i mancat de tota significació estratègica, on arribà el 13 de juny de 1946. El gener de 1948 patí un atac de cor, sent hospitalitzat durant un mes. Un cop recuperat va ser destinat a un altre càrrec secundari, el Districte Militar dels Urals, al febrer de 1948. Després de la mort de Stalin, això no obstant, Júkov recuperà el favor perdut i va ser nomenat Adjunt al Ministre de Defensa (1953).

També el 1953, Júkov va ser membre del tribunal, encapçalat per Kóniev, que va detenir, condemnar i fer executar a Lavrenti Béria, que havia estat el Primer Adjunt del Primer Ministre i cap del MVD.

Com a Ministre de Defensa soviètic va ser responsable de la invasió d'Hongria posterior a la revolució d'octubre de 1956. Juntament amb la majoria dels membres del Presídium, demanà a Khrusxov que enviés tropes per recolzar les autoritats hongareses, així com per assegurar la frontera amb Àustria. Això no obstant, Júkov no volia una intervenció a gran escala, i arribà a recomanar la retirada de les tropes soviètiques quan semblava que haurien de prendre mesures extremes per suprimir la revolució. Les intencions del Pressídium tornaren a canviar quan el nou Primer Ministre hongarès, Imre Nagy, començà a parlar sobre la possibilitat de retirar a Hongria del Pacte de Varsòvia, i els líders soviètics pressionaren per derrotar els revolucionaris i posar a János Kádár al lloc de Nagy.

El 1957, Júkov recolzà a Khrusxov contra els seus enemics conservadors, l'anomenat Grup Antipartit, encapçalat per Viatxeslav Mólotov. El discurs de Júkov al Plenari del Comitè Central de Partit Comunista va ser la denúncia més directa i poderosa contra els neo-estalinistes per la seva complicitat en els crims de Stalin, tot i que també portava l'amenaça de la força: el crim real del qual els acusava.

Al juny d'aquell any va ser fet membre de ple dret del Presídium del Comitè Central. Això no obstant, va tenir desacords polítics significatius amb Khrusxov en matèria de política militat. Khrusxov rebaixava les forces convencionals de terra i la marina, mentre desenvolupava unes forces nuclears estratègiques com a força dissuasiva primària, tot i els perjudicis que això ocasionava a la força laboral i als recursos de l'economia civil.

A bord del creuer Kuibixev, Júkov visità Iugoslàvia i Albània a l'octubre de 1957, per tal de reparar la topada entre Tito i Stalin de 1948. Durant el viatge, es trobà amb unitats de la Sisena Flota dels Estats Units, que li van rendir honors.

Júkov recolzava els interessos dels militars, i es mostrava en desacord amb la política de Khrusxov. L'exemplar del 27 d'octubre de 1957 del Kràsnaia zvezdà anunciava tant el retorn de Júkov a Moscou com que havia estat rellevat dels seus deures. Així, Khrusxov demostrava el domini del Partit sobre l'Exèrcit, rellevant a Júkov del seu ministeri i expulsant-lo del Comitè Central. A les seves memòries, Khrusxov afirmava que creia que Júkov estava preparant un cop contra ell.

Després de la deposició de Khrusxov a l'octubre de 1964, el nou lideratge de Leonid Bréjnev i d'Aleksei Kossiguin restaurà a Júkov, però no tornà a ocupar posicions de poder. Es diu que a Bréjnev no li va sentar gaire bé quan, enmig d'una celebració en honor del 20è aniversari de la victòria a la Gran Guerra Patriòtica, Júkov va ser molt més aclamant que ell mateix.

Júkov va seguir sent una figura molt popular a la Unió Soviètica fins a la seva mort el 1974, tot i que ell mateix admetia que era molt millor en afers militars que polítics. Va ser enterrat a la Muralla del Kremlin de Moscou amb tots els honors militars.

Condecoracions

Bust del Mariscal Júkov a l'estació Mariscal Júkov del metro de Khàrkov.

• Heroi de la Unió Soviètica (4)
• Orde de la Victòria (2)
• Orde de Lenin (6)
• Orde de la Revolució d'Octubre
• Orde de la Bandera Roja (3)
• Orde de Suvorov (2)
• Medalla del Centenari de Lenin
• Medalla de la defensa de Leningrad
• Medalla de la defensa de Moscou
• Medalla de la defensa de Stalingrad
• Medalla de la defensa del Caucas
• Medalla de la victòria sobre Alemanya en la Gran Guerra Patriòtica 1941-1945
• Medalla per la victòria sobre el Japó
• Medalla del 20è Aniversari de la Victòria en la Gran Guerra Patriòtica
• Medalla per la Conquesta de Berlín
• Medalla per l'Alliberament de Varsòvia
• Medalla del 800è Aniversari de Moscou
• Medalla del 250è Aniversari de Leningrad
• Medalla del 20è Aniversari de l'Exèrcit Roig
• Medalla del 30è Aniversari de l'Exèrcit i l'Armada Soviètics
• Medalla del 40è Aniversari de les Forces Armades Soviètiques
• Medalla del 50è Aniversari de les Forces Armades Soviètiques
• Creu de Sant Jordi (2)
• Estrella de Mariscal de la Unió Soviètica
• Medalla de l'Amistat Soviètico-Xinesa
• Gran Creu de l'Orde del Bany (Regne Unit)
• Gran Creu de la Legió d'Honor (França)
• Creu de Guerra 1939-1945 (França)
• Gran Creu de l'orde Virtuti Militari (Polònia)
• Gran Creu de l'orde Polònia Restituta (Polònia)
• Medalla de Varsòvia 1939-1945 (Polònia)
• Medalla Per l'Òder, Nisa i el Bèltic (Polònia)
• Orde del Lleó Blanc (Txecoslovàquia)
• Creu de Guerra (Txecoslovàquia)
• Orde de la Llibertat (Iugoslàvia)
• Comandant en Cap de la Legió del Mèrit (EUA)
• Medalla Partisana de Garibaldi (Itàlia)
• Heroi de Mongòlia
• Medalla del 25è aniversari de l'Exèrcit Popular (Bulgària)
• Medalla del 90è aniversari de Georgia Dimitrov (Bulgària)
• Orde de Sukhbaatar (3)
• Orde de la Bandera Roja (Mongòlia) (2)
• Medalla de la Victòria sobre Japó (Mongòlia)
• Medalla del 50è aniversari de la República Popular Mongol
• Medalla del 50è aniversari de l'Exèrcit Popular Mongol
• Orde de la Bandera Roja de la República Popular de Tuva