Vés al contingut

Guillaume Nicloux

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaGuillaume Nicloux
Imatge
(2014) Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 agost 1966 Modifica el valor a Wikidata (58 anys)
Melun (França) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióactor, escriptor, guionista, director de cinema, actor de cinema Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0630112 FilmAffinity: 202246065 Allocine: 26856 Allmovie: p192451 TMDB.org: 17623 Modifica el valor a Wikidata

Guillaume Nicloux ( Melun, Seine-et-Marne, 3 d'agost de 1966) és un director de cinema, guionista i novel·lista francès.[1]

Biografia

[modifica]

El 1986, Guillaume Nicloux es va convertir en becari del Centre Nacional de Lletres i va crear la seva empresa “La Troupe”. Va escriure diverses obres de teatre i va dirigir peces de Georges Arnaud, Maurice Pons i Copi.

El 1988, a l'edat de 22, va iniciar un cicle de cinema els guions del qual van ser escrits utilitzant un principi d'escriptura automàtica. El seu primer llargmetratge, "La Piste aux étoiles", rodat en 16 mm en blanc i negre, va ser il·luminat per Raoul Coutard, el director de fotografia de Jean-Luc Godard. L'any següent, va filmar al Teatre Goldoni de Venècia Le Cirque imaginaire de Jean-Baptiste Thierrée i Victoria Chaplin.

El 1990 va filmar Les Enfants volants (Michael Nyman va compondre la música), i va inaugurar la seva primera selecció al Fòrum del Festival Internacional de Cinema de Berlín i al Festival Internacional de Cinema de Toronto. El 1991, va completar el seu cicle experimental fent per a Arte una pel·lícula sense guió, escrita dia a dia, La Vie crevée amb Michel Piccoli. La pel·lícula va estar en competició al Festival Internacional de Cinema de Locarno.

El 1994, van dirigir Faut pas rire du bonheur, amb Bernard-Pierre Donnadieu i Laura Morante. La pel·lícula fou seleccionada a la Quinzena de Cineastes, al Festival Internacional de Cinema de Canes.

Durant dos anys, es va dedicar exclusivament a escriure novel·les que van ser publicades successivament per Climats, Flammarion i Jean-Jacques Pauvert. El 1997, va reprendre la seva activitat com a cineasta amb la comèdia molt poc convencional Le Poulpe interpretada per Jean-Pierre Darroussin i Clotilde Courau. Del 1998 al 2000, va escriure altres tres novel·les.

El 2001, Maurice Pialat es va plantejar adaptar Zoocity (republicada el 2003, per Folio). El mateix any, Guillaume Nicloux va començar una trilogia dedicada al cinema negre, la primera part de la qual va ser Une affaire privée amb Thierry Lhermitte i Marion Cotillard. Segona obra l'any 2003, Cette femme-là amb Josiane Balasko i Eric Caravaca.

L'any 2007, La Clef, amb Guillaume Canet i Vanessa Paradis, tanca el tríptic[2].

Mentrestant, el 2006, va dirigir per a UGC L'escollit (Stone Council), rodada a Mongòlia, amb Monica Bellucci i Catherine Deneuve.

L'any 2009, va rodar La Reine des connes, a la col·lecció Suite noire per a France 2/Arte, amb Clément Hervieu-Léger[3]. La pel·lícula per a televisió és una adaptació de la novel·la homònima de Laurent Martin[4], publicat el 2007.

El guionista/director al costat de l'actor Michel Houellebecq durant la promoció de El segrest de Michel Houellebecq

El 2010, Guillaume Nicloux es va reunir amb Jean-Pierre Darroussin i va dirigir Holiday, un drama a porta tancada basat en el principi de Whodunit.

El 2011, va dirigir L'Affaire Gordji : Histoire d'une cohabitation per Canal Plus, document-ficció on Michel Houellebecq interpreta el cap de la DST.

A partir del 2012, va tornar a projectes més introspectius. Va adaptar La Religieuse de Denis Diderot, amb Pauline Étienne i Isabelle Huppert, en competició oficial al Festival Internacional de Cinema de Berlín. L'any següent, va filmar El segrest de Michel Houellebecq, amb Michel Houellebecq, seleccionat al Fòrum del Festival de Berlín. La pel·lícula va rebre successivament el premi al millor guió i el premi especial del jurat al Festival de Cinema de Tribeca,.[5] així com el premi a la millor pel·lícula al Festival Internacional de Cinema de Montreal.

Valley of Love amb Gérard Depardieu i Isabelle Huppert, en competició oficial al 68è Festival Internacional de Cinema de Canes, suposa la primera col·laboració entre Nicloux i Depardieu.[6][7] L'any següent, van rodar junts The End, el primer llargmetratge francès dissenyat per a la distribució directa en VOD premium. Per tercera vegada, una de les seves pel·lícules ha estat seleccionada per al Fòrum del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

L'any 2017 va dirigir Les Confins du monde, rodada al Vietnam, amb Gaspard Ulliel i Gérard Depardieu, que narra la història de l'aterrat destí d'un jove soldat dividit entre el desig de venjança i l'amor apassionat.[8]

L'any 2018 va dirigir la seva primera minisèrie per a Arte, titulada Il était une seconde fois[9][10], en què es retroba amb l'actor Gaspard Ulliel.

Publicacions

[modifica]

Novel·les

[modifica]
  • Zoocity. Paris : Baleine, 1996, 302 p. (Instantanés de polar ; numéro 22). Rééd. Gallimard, 2003, 319 p. (Folio policier ; numéro 284).
  • Le Saint des seins (série Le Poulpe numéro 2). Paris : Baleine, 1996, 152 p. (Baleine ; numéro|21. Le Poulpe). Rééd. EJL, 1999, 94 p. (Librio noir ; numéro 304. Le Poulpe). In coffret Le Poulpe, une sélection de 5 enquêtes du Poulpe.
  • C’est juste une balade américaine. Castelnau-le-Lez : Climats, 1997, 201 p. (Sombres climats ; numéro 4).
  • Le Destin est une putain. Paris : Flammarion, 1998, 198 p.
  • Jack Mongoly. Paris : Flammarion, 1998, 255 p.
  • Monsieur Chance. Castelnau-le-Lez : Climats, 1998, 234 p. (Sombres climats ; numéro 6).
  • Le Poulpe, le film : pour l’attendrir, faut taper dessus (novélisation du film. Coauteurs : Jean-Bernard Pouy i Patrick Raynal). Paris : Baleine, 1998, 140 p. (Baleine ; numéro 145. Le Poulpe).
  • L'Honneur perdu de Georges Blesse. Paris : Baleine, 2000, 95 p. (Série grise ; Plantilla:Numéro).
  • Des brutes et des méchants, préface d'Alain Corneau. Paris : J.-J. Pauvert, 2001, 187 p. (Un cinéaste/un roman).

Notícies

[modifica]
  • « Famille Killer : la fille », a Libération numéro 5, 12-13 août 2000, Cahier d’été : "Un été 2000", p. VIII, ill. n/b de Loïc Faujour. « Cette semaine, la famille Serial Killer (Fin) ». Reprise in Les 7 familles du polar, anthologie dirigée par Jean-Bernard Pouy. Paris : Baleine, 2000, p. 110-113.
  • « Le terrain » collectif Flammarion, 1998.

Còmics

[modifica]
  • Le Saint des seins, guio i història d'Alain Garrigue. Montpellier : 6 pieds sous terre, 2000, [46] p. (Céphalopode ; numéro 2).

Article

[modifica]
  • 2016 : Les Inrockuptibles No. 1073 « 11 critiques de films pour Michel Houellebecq »

Filmografia

[modifica]

Com a director

[modifica]

Llargmetratges

[modifica]

Curtmetratges

[modifica]

Telefilms i sèries

[modifica]

Actor

[modifica]

Notes i referències

[modifica]
  1. «Guillaume Nicloux : Sa biographie» (en french). AlloCiné. [Consulta: 10 abril 2015].
  2. Cal destacar que cadascuna de les protagonistes d’Une affaire privée i de Cette femme-là es veuen embolicats a l'intriga de La Clef.
  3. Guillaume Nicloux; Yves Verhoeven; Pascal Bongard. «La reine des connes», 16-08-2009..
  4. 4,0 4,1 Notice BnF.
  5. «Best Screenplay Narrative Winner: The Kidnapping of Michel Houellebecq». tribecafilm.com. Tribeca Film Festival. Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 10 abril 2015].
  6. «Complement to the Official Selection». Cannes Film Festival, 23-04-2015. [Consulta: 23 abril 2015].
  7. «Screenings Guide». Festival de Cannes, 06-05-2015. [Consulta: 8 maig 2015].
  8. «« Les Confins du monde », un film de guerre au cœur des ténèbres». Le Monde, 04-12-2018..
  9. «Guillaume Nicloux tourne pour ARTE la mini-série « Il était une seconde fois » avec Gaspard Ulliel». Le Média Plus, 6 février 2018..
  10. «Il était une seconde fois, une mini-série d’Arte avec Gaspard Ulliel». cineserie.com..
  11. «Nicloux ni vices». Le Républicain lorrain, 16-08-2009..

Bibliografia crítica

[modifica]