Hans von Ohain
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 14 desembre 1911  Dessau (Alemanya) | ||
| Mort | 13 març 1998 (86 anys) Melbourne (Florida) | ||
| Causa de mort | tiroïditis | ||
| Sepultura | Davids Cemetery (en)  | ||
| Formació | Universitat de Göttingen | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Física | ||
| Ocupació | físic, Enginyer d'aviació, inventor | ||
| Ocupador | Heinkel | ||
| Premis | |||
 | |||
Hans Joachim Pabst von Ohain (14 de desembre de 1911 - 13 de març de 1998) va ser un físic i inventor alemany. És l'inventor del motor de reacció utilitzat en els primers avions amb motor de reacció del món.
Biografia
[modifica]Va néixer a Dessau el 1911 i posteriorment la seva família es va traslladar a Berlín.
Estudis
[modifica]Després d'obtenir el batxillerat al Arndt-Gymnasium Dahlem el 1930, von Ohain va estudiar física a Göttingen, Rostock i Berlín. El 1935 es va doctorar a la Universitat de Göttingen amb Robert Wichard Pohl en física amb una tesi sobre la teoria de les ones de la llum i el so.[1] Això també va donar lloc al mètode i dispositiu patentat per convertir les vibracions en fluctuacions lleugeres.[1]
Desenvolupament de motors de reacció
[modifica]Ja el 1934, va començar a interessar-se en un nou sistema de propulsió sense hèlix per a aeronaus i va experimentar al seu càrrec. Hans von Ohain va rebre l'assistència tècnica del mecànic d'automòbils Max Hahn al taller on reparava el seu cotxe. Per obtenir un motor lleuger i compacte, va triar un compressor radial i una turbina radial. El 1936, va patentar el "Mètode i aparell per a produir corrents d'aire per impulsar aeronaus" on apareixen les idees bàsiques del motor amb compressor, cambra de combustió, turbina i propulsador[1]
Tot i que el seu model de demostració construït a Göttingen no havia funcionat satisfactòriament, el seu director de doctorat Robert Wichard Pohl va reconèixer el potencial de la idea i va establir un contacte entre von Ohain i el dissenyador d'avions i l'emprenedor Ernst Heinkel. Hans von Ohain va aconseguir convèncer-lo de la seva idea i fer-lo partidari del projecte perquè Heinkel era un amic entusiasta de les innovacions en la construcció d'avions. A més dels fons, Heinkel va proporcionar una àrea de treball estrictament protegida de la resta de la planta de Heinkel[2]
A partir de 1936, Hans Pabst von Ohain i el seu equip van desenvolupar un motor de reacció de combustible líquid, el Heinkel HeS 3, a Ernst Heinkel Flugzeugwerke, alhora que es va dissenyar i construir un avió precisament a mida, el Heinkel He 178. Les primeres proves de vol amb el motor van tenir lloc amb un Heinkel He 118, a la qual estava unit el motor. Després de diversos retards, el He 178 va volar per primera vegada el 27 d'agost de 1939 a Rostock.[2]
Les empreses Junkers i BMW havien estat desenvolupant els seus propis conceptes de motor de reacció des de 1936, que van portar als els motors Junkers Jumo 004 i BMW 003. Aquests es van utilitzar en els avions a reacció Messerschmitt Me 262 i Arado Ar 234. Hans von Ohain va desenvolupar el HeS 011 amb Heinkel, que tenia menys etapes de compressor que la competició i es suposava més potent, però no va arribar a la producció en sèrie.[2]
Postguerra
[modifica]El 1947, com a part de l'Operació Paperclip, Hans Pabst von Ohain va ser portat als Estats Units, com molts altres enginyers alemanys amb invencions rellevants per a la tecnologia militar. Primer va treballar per a la Força aèria i va col·laborar en el desenvolupament de l'avió a reacció. El 1956 Hans von Ohain es va convertir en director del Laboratori de Recerca Aeronàutica de la Força Aèria; El 1975 va ser ascendit a desenvolupador en cap del Laboratori d'Aeropropulsió. El 1979, Hans von Ohain va començar a exercir a l'Institut de Recerca de la Universitat de Dayton fins al 1992.[1] Va morir a Melbourne, Florida el 1998.
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Erfindergalerie des DPMA: Biografie von Ohain». [Consulta: 8 abril 2020].
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Kay, Antony L.. German jet engine and gas turbine development, 1930-1945. Shrewsbury: Airlife, 2002. ISBN 1-84037-294-X.