Iekaterina Breixko-Breixkóvskaia
| |||
| Nom original | (en) Catherine Breshkovsky (fr) Catherine Breshkovsky  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | (ru) Екатерина Константиновна Брешко-Брешковская 13 gener 1844 (Julià) Ivanovo (Rússia) (en)  | ||
| Mort | 12 setembre 1934 (90 anys) Horní Počernice (Txèquia) (en) | ||
| Sepultura | Cemetery in Chvaly (en) | ||
| Membre de l'Assemblea Constituent Russa | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | política, aristòcrata, revolucionària | ||
| Partit | Workers' Party for the Political Liberation of Russia (en) Partit Socialrevolucionari | ||
| Obra | |||
| Localització dels arxius | |||
| Família | |||
| Fills | Nikolay Breshko-Breshkowskiy | ||
Iekaterína Konstantínovna Breixko-Breixkóvskaia, rus: Екатери́на Константи́новна Бре́шко-Брешко́вская, nascuda Verigo, rus: Вериго, 25 de gener [C.J. 13 de gener] de 1844, Vítsiebsk, Imperi Rus-12 de setembre de 1934, Horní Počernice, prop de Praga, Txecoslovàquia, coneguda habitualment com a Catherine Breshkovsky, fou una revolucionària russa i una de les fundadores i dirigents del Partit Social-Revolucionari, així com de la seva organització de combat. És coneguda com l'«àvia de la Revolució russa».
Primers anys
[modifica]Breixkóvskaia, nascuda Verigo (el cognom pel qual se la coneix habitualment és per causa del seu matrimoni)[1] el 1844,[2] va créixer en el si d'una família de l'aristocràcia rural d'esperit liberal a la gubèrnia de Vítebsk.[2] Va tenir un tutor privat que l'ensenyava a casa seva i posteriorment va assistir a un gymnasium femení.
En els primers anys de la dècada de 1860 ja s'havia lliurat a treballar al costat dels camperols a les escoles rurals i en els zemstvos.[2] En la mateixa dècada va contreure matrimoni amb el terratinent N. P. Breixko-Breixkovski, però va abandonar el seu marit el 1873.[2] A causa de la seva activitat política va ser vigilada per la policia.[2]
El 1873, a Kíev, va ingressar a la comuna dels "joves intel·ligents", rus: интеллигентной молодёжи intel·liguentnoi molodoji.[2] Pàvel Akselrod va contribuir al seu acostament al Cercle Txaikovski de Kíev. A la tardor de 1873, es va traslladar a Sant Petersburg, on va establir contactes directes amb el Cercle Txaikovski i altres grups revolucionaris.
Convertida en bakuninista, va participar en la campanya dels naródniki de la primavera i l'estiu de 1874, en què intel·lectuals russos idealistes van marxar al camp per intentar transformar la pagesia.[2] Detinguda per les autoritats al setembre d'aquell any, va ser tancada a la fortalesa de Sant Pere i Sant Pau a Sant Petersburg.[2] Va ser jutjada quatre anys més tard i condemnada a treballar a les mines de Sibèria durant cinc anys, pena que va ser commutada a deu mesos d'exili a la mateixa regió.[2] Havent escapat el 1881, va ser arrestada de nou i condemnada a quatre anys de treballs forçats a les mines i l'exili interior, impedint-li tornar a la Rússia europea fins a 1896.[2]
Va ser una dels escassos membres del moviment populista que va mantenir la seva fe en la pagesia i la seva reforma després del fracàs de la campanya de 1874.[3]
Socialrevolucionària
[modifica]Al començament del segle xx, va reprendre l'agitació revolucionària, associant-se amb Grigori Gerxuni i més tard amb Víktor Txernov, amb els quals va fundar el nou Partit Social-Revolucionari el 1901.[2] Va recórrer el país, seguida de Gerxuni, per demanar el suport dels vells revolucionaris i aconseguir noves afiliacions al partit, i va utilitzar per a això el seu prestigi de veterana revolucionària.[4]
El 1903 va fugir del país, buscada per la policia tsarista; es va establir a Ginebra i va passar a formar part del comitè central del nou partit.[2] L'any següent va assistir al congrés socialista a Amsterdam i es va traslladar als Estats Units per recaptar fons per a l'agrupació política.[2]
Va tornar a Rússia durant la Revolució de 1905 i va assistir al segon congrés camperol a Nijni Nóvgorod, abans de ser novament detinguda el 1907 i retornada a la fortalesa de la capital, on ja havia estat tancada.[2] El 1909 va ser jutjada i condemnada a l'exili siberià; va tractar en va d'escapar el 1913 i se la va castigar amb l'aïllament carcerari.[2] En total va passar vint anys a Sibèria.[5]
Les revolucions del 1917
[modifica]
Va conèixer Aleksandr Kèrenski durant el seu segon exili a Sibèria, i es convertí en una de les seves defensores.[2] El mateix Kèrenski va organitzar el seu retorn a Europa després de la revolució de febrer.[6] Seguí llavors a Sibèria, juntament amb altres destacats membres del partit, com Avram Gots o Maria Spiridónova.[7]
En el període del Govern Provisional Rus, Breixko-Breixkóvskaia va destacar com una dels principals membres de l'ala més dretana del partit,[5] finançant el diari Naródnaia Vólia ('La voluntat del poble')[8] i donant suport fermament i activa al govern.[6] Com altres antics revolucionaris, Breixko-Breixkóvskaia va convertir el seu anterior suport a les idees populistes en nacionalisme i en un cert paneslavisme antialemany.[8] Va finançar el diari conservador del partit amb abundants fons recaptats per admiradors nord-americans i va donar suport a accions per mantenir l'esforç bèl·lic del país.[8]
Adversària ferotge dels bolxevics, als quals considerava agents alemanys, i de les postures de la fracció esquerra dels socialrevolucionaris, va anar quedant aïllada en la formació.[6] Va defensar amb vehemència el manteniment de l'aliança amb França i el Regne Unit i la continuació de la guerra fins a la victòria.[9] La seva influència real era escassa, malgrat el seu prestigi com a veterana revolucionària.[6]
A la primavera, se la va triar com a membre del comitè executiu central dels soviets de camperols, dominat pel corrent dretà del partit.[10]
Oposició als bolxevics i exili
[modifica]Després de la presa del poder per Lenin a la Revolució d'Octubre, es va embrancar en la preparació de l'Assemblea Constituent Russa i, després de la seva dissolució pels bolxevics, va donar suport al govern antibolxevic del Komutx; es va traslladar a la seva seu a Samara en l'estiu de 1918;[6] al setembre de 1918, va participar com a membre de la Unió per la Regeneració de Rússia en la conferència d'Ufà, que va reunir diverses autoritats antibolxevics i va portar a la formació de l'efímer Directori d'Omsk.[11] Va tornar als Estats Units per recaptar fons i va carregar al Senat el 1919 contra Lenin i els seus partidaris.[6]
Va romandre exiliada a Rutènia, llavors part de la nova República txecoslovaca, gestionant dues escoles.[6]
Va morir el 1934 a Txecoslovàquia. El president del país, Tomáš Garrigue Masaryk, va enviar una corona al funeral. Aleksandr Kerenski i Víktor Txernov van assistir al seu funeral.[12] El seu fill, Nikolai Breixko-Breixkovski, fou un popular escriptor a principis del segle xx.
Notes i referències
[modifica]- ↑ Boniece, 1995, p. 226.
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 Jackson i Devlin, 1989, p. 79.
- ↑ Radkey, 1958, p. 56.
- ↑ Radkey, 1958, p. 52.
- ↑ 5,0 5,1 Boniece, 1995, p. 227.
- ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 Jackson i Devlin, 1989, p. 80.
- ↑ Radkey, 1958, p. 138.
- ↑ 8,0 8,1 8,2 Radkey, 1958, p. 189.
- ↑ Radkey, 1958, p. 150.
- ↑ Boniece, 1995, p. 231.
- ↑ Smele, 1996, p. 45.
- ↑ Rússia prop dels Carpats. A. V. Gegalchi. «Paraula russa», 2-2007, Praga (rus)
Bibliografia
[modifica]- Boniece, Sally A. Maria Spiridonova, 1884-1918: Feminine Martyrdom and Revolutionary Mythmaking. Universitat d'Indiana, 1995.
- Jackson, George; Devlin, Robert. Dictionary of the Russian Revolution (en anglès). Greenwood Press, 1989. ISBN 9780313211317.
- Radkey, Oliver H. The Agrarian Foes of Bolshevism: Promise and Default of the Russian Socialist Revolutionaries February to October 1917 (en anglès). Columbia University Press, 1958. ISBN 9780231021708.
- Smele, Jonathan D. Civil war in Siberia: the anti-Bolshevik government of Admiral Kolchak, 1918-1920 (en anglès). Cambridge University Press, 1996. ISBN 9780521573351.[Enllaç no actiu]
