Vés al contingut

Il cammino della speranza

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula de pel·lículaIl cammino della speranza

Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
DireccióPietro Germi Modifica el valor a Wikidata
Protagonistes
Raf Vallone
Elena Varzi
Saro Urzì
Saro Arcidiacono
Renato Terra
Carlo Rustichelli Modifica el valor a Wikidata
ProduccióLuigi Rovere Modifica el valor a Wikidata
Dissenyador de produccióLuigi Ricci Modifica el valor a Wikidata
GuióFederico Fellini i Tullio Pinelli Modifica el valor a Wikidata
MúsicaCarlo Rustichelli Modifica el valor a Wikidata
FotografiaLeonida Barboni Modifica el valor a Wikidata
ProductoraLux Film Modifica el valor a Wikidata
DistribuïdorLux Film Modifica el valor a Wikidata
Dades i xifres
País d'origenItàlia Modifica el valor a Wikidata
Estrena22 novembre 1950 Modifica el valor a Wikidata
Durada100 min Modifica el valor a Wikidata
Idioma originalitalià Modifica el valor a Wikidata
Coloren blanc i negre Modifica el valor a Wikidata
Descripció
Gèneredrama Modifica el valor a Wikidata
Lloc de la narracióItàlia Modifica el valor a Wikidata
Premis i nominacions
Premis
IMDB: tt0042301 FilmAffinity: 197403 Allocine: 34090 Letterboxd: the-path-of-hope Allmovie: v128114 TMDB.org: 57628 Modifica el valor a Wikidata

Il cammino della speranza és una pel·lícula dramàtica d'Itàlia del 1950 dirigida per Pietro Germi que pertany al moviment cinematogràfic italià de neorealisme. Es basa en la novel·la de Nino Di Maria Cuori negli abissi. Federico Fellini va coescriure el guió. Es va presentar a concurs al 4t Festival Internacional de Cinema de Canes[1] i va guanyar l'Os de Plata al millor drama al 1r Festival Internacional de Cinema de Berlín.[2] També va tenir una menció especial al Festival Internacional de Cinema de Karlovy Vary de 1951.[3]

Sinopsi

[modifica]

La pel·lícula presenta el viatge d'un grup de pobres sicilians a França en els seus somnis d'una vida millor.

Les dones esperen ansioses a un cap de mines a Capodarso, Sicília. Els seus homes estan sota terra. La mina es tanca i els miners es neguen a pujar a menys que el propietari cedeixi. Al cap de tres dies, renuncien per desesperació ... En un bar de la ciutat, Ciccio recluta treballadors per treballar a França. Pot fer passar la gent a la frontera per 20.000 lires per cap. Hi ha prou gent per omplir un autobús, després d’haver venut les seves pertinences per pagar la taxa, inclosos Saro i els seus tres fills petits, i Barbara i el seu home Vanni, que té problemes amb la llei i desespera per fugir d’Itàlia.

Després d’arribar a Nàpols amb tren, Ciccio intenta escapar-se però és agafat per Vanni. Vanni li diu a Bàrbara on trobar-se a la frontera si alguna cosa surt malament. A Roma, Ciccio assenyala Vanni a la policia. Al tiroteig, tant Vanni com Ciccio escapen. Els altres són arrestats. Els ordena la policia que tornin a Sicília o se’ls acusarà d’expatriació il·legal.

Amb Saro com a líder i gairebé sense diners, es dirigeixen cap al nord. La duresa acosta més Saro i Barbara.

Repartiment

[modifica]

Producció

[modifica]

La pel·lícula també és coneguda per haver difós, per primera vegada, la cançó Vitti na crozza la música de la qual, escrita pel mestre Franco Li Causi, acompanya un text que el mateix Li Causi havia sentit recitar per un miner d'edat avançada, Giuseppe Cibardo Bisaccia. Per aquest motiu, l’autoria de la peça havia estat objecte de discussió fins que va ser assignada al mateix Li Causi el 1979.

Per tal de trobar alguns actors, també es van publicar anuncis als diaris.[4]

Quan va sortir, l'obra era al centre d'un "cas", ja que un "comitè tècnic" ministerial li va negar les concessions fiscals previstes per al cinema nacional. El motiu de la negativa va ser degut a la imatge negativa que es va donar d'Itàlia, representada com un país d'emigrants pobres. Després de la controvèrsia provocada per aquesta decisió, el descompte fiscal es va restablir posteriorment.[5]

La pel·lícula va recaptar 367 milions de lires en aquell moment.[3]

Crítica i premis

[modifica]

Segons el Diccionari Morandini «podria haver estat, però no ho és, el Paisà de l’atur de postguerra perquè és un compendi de temes melodramàtics més que neorealistes. Massa color i folklore i redundància, però també vigor, una visió dolorosa del patiment humà, sinceritat en la representació d’una pobresa rabiosa».[6]

Més positiu és el parer de M.G. a "La Stampa": "treball aspre i desigual, potent i incert, ben digne del director d'«In nome della legge», encara que estiguem lluny d'aquesta sobrietat compacta i robusta ... pel·lícula qüestionable i molt noble, absolutament lluny de la producció corrent"[5]

La pel·lícula fou seleccionada entre els 100 film italiani da salvare.[7]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Error: hi ha arxiuurl o arxiudata, però calen tots dos paràmetres.«Official Selection 1951». festival-cannes.fr.
  2. ↑ «PRIZES & HONOURS 1951». berlinale.de. Arxivat de l'original el 15 octubre 2013. [Consulta: 6 juny 2014].
  3. ↑ 3,0 3,1 tratto da: Roberto Chiti e Roberto Poppi "Dizionario del Cinema Italiano - vol. II (1945-1959") Gremese edit. Roma
  4. ↑ Pubblicità Arxivat 2014-01-06 a Wayback Machine. a pagina 3 del Corriere dello Sport dell'11 luglio 1949
  5. ↑ 5,0 5,1 articolo di G.M. su "La (nuova) Stampa", n° 278 del 23 novembre 1950, consultato presso l'archivio on line del quotidiano
  6. ↑ Il Morandini - Dizionario dei Film 2000. Bologna, Zanichelli editore, 1999. ISBN 8808021890 p. 205
  7. ↑ Rete degli Spettatori.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Il_cammino_della_speranza&oldid=34426174»