Les immigracions al territori actual de l'Argentina van començar fa diversos mil·lennis a.C., amb l'arribada de les cultures d'origen asiàtic al continent americà per Beríngia, segons les teories més acceptades, i van anar poblant lentament el continent americà. A l'arribada dels espanyols, els habitants de l'actual territori argentí eren aproximadament 300.000 persones, pertanyents a nombroses civilitzacions, cultures i tribus diferents.[1] Després de la conquesta espanyola van arribar al territori argentí immigrants d'arreu del planeta.
El territori argentí ha experimentat diferents corrents migratoris:
La colonització hispànica entre els segles XVI i xviii, majoritàriament masculina, es va assimilar en gran part amb els nadius en un procés de mestissatge, encara que no tot l'actual territori va ser efectivament colonitzat pels espanyols.[2] La regió del Gran Chaco, la Patagònia oriental, l'actual província de la Pampa, la zona sud de Còrdova i de la major part de les actuals províncies de Buenos Aires, San Luis i Mendoza es van mantenir sota domini indígena —guaycurús i wichís a la regió chaqueña; huarpes a la cuyana i nord del Neuquén; ranquels a l'est del Cuyo i nord de la regió de La Pampa; tehueltxes i maputxes a les regions pampeana i patagona, i Selknam i yamanes a l'arxipèlag de Terra del Foc, que es van anar "maputxitzant", primer a l'est de la serralada dels Andes, "mixogenitzant" els pehuenches a mitjan segle XVIII i continuant cap al 1830 amb els aborígens de les pampes i nord de la Patagònia, sent conquerides per l'Estat argentí, després de la seva independència.
La població negra a Argentina introduïda de forma forçada des de l'Àfrica subsahariana, portada per treballar com a esclaus a la colònia entre els segles XVII i XIX en gran nombre i principalment d'origen Bantu.
La immigració principalment europea i en menor mesura de l'Orient Mitjà, incloent poblacions àrabs i jueves, produïda entre finals del segle xix i la primera meitat del XX (particularment italians[3] i espanyols, en aquest ordre quantitatiu), fomentada per la Constitució Argentina de 1853 sota la base del precepte alberdià, de governar és poblar, destinada a generar un teixit social rural i a finalitzar l'ocupació dels territoris pampeans que fins a la segona campanya militar de Julio A. Roca denominada Conquesta del Desert estaven sota control de les parcialitats de maputxes i de pehuenches i ranqueles araucanitzats, que tenien una aportació genètica europea, fruit de l'abundància de captives conseqüent als malons dels mateixos.[4]
La immigració de països veïns (Uruguai,[5] Xile,[6] Brasil,[7] Bolívia[8] i Paraguai)[9] més o menys continua al llarg dels segles XIX, xx i XXI. Aquests corrents immigratoris que es remunten a les primeres civilitzacions terrissaires aparegudes en territori argentí, a diferència de la immigració europea, ha estat considerada per alguns com «un problema», per no estar inclosos en la immigració fomentada per l'Estat en compliment de la Constitució.[10][11]
A partir de les dècades de 1980 i 1990 provenen especialment de Xile, Paraguai, Bolívia,[12] Perú, Àsia i Europa oriental.
Durant el XXI es produeix la tornada d'una part dels migrants argentins i els seus descendents des d'Europa i els Estats Units d'Amèrica. A més, segueixen arribant immigrants provinents de Bolívia, Paraguai i el Perú;[13] i ara també hi ha corrents migratoris provinents de la Xina,[14] Colòmbia,[15][16][17] Cuba,[18] Veneçuela,[19][20] Senegal,[21][22] Equador[16][23] i Haiti.
Segons l'últim informe del cens nacional de 2010, l'Argentina compta amb 1.900.000 immigrants. Es calcula que els immigrants superaven els 2.000.000 l'any 2015. Això col·loca a l'Argentina com el major receptor d'immigrants de tota Llatinoamèrica, i en termes absoluts a nivell mundial col·loca a Argentina en el 29è lloc.[24]
Segons un informe de l'ONU, a l'any 2015 el 4,6% de la població argentina són immigrants nascuts a un altre país, un percentatge molt petit en comparació d'altres països (129 en el rànquing). No obstant això, mesurat en termes absoluts l'Argentina té dos milions d'estrangers, el major nombre a Amèrica Llatina i 29è del rànquing mundial.[24]
↑Cal aclarir que la distinció entre turcs, palestins, sirians, libanesos, i àrabs només es va fer de forma oficial a partir de 1920. Fins llavors, tots emigraven amb passaport turc — cosa que va generalitzar l'ús del qualificatiu fins a l'actualitat— perquè jurídicament residien a l'Imperi Otomà. De fet, cadascun d'ells s'identificava amb el seu poble d'origen.
↑El Regne Unit fins al 1922 incloïa tota Irlanda, gran part dels immigrants britànics —que llavors se solien anomenar «anglesos»— foren de procedència irlandesa, sumats a la població d'origen gal·lès i escocès.
Font: «Resum Estadístic del Moviment Migratori a la República Argentina (1857-1924)», Ministeri d'Agricultura de la Nació, secció Propaganda i Informes, Bs. As.,1925. Posteriors (Adreça Estadística de la Direcció nacional de Migracions).
Taxa de migració neta (1869-2001)
Període
Migrants nets (mitjana anual)
Població total del país (mitjana anual en milers)
Taxa de migració neta (per cada mil habitants)
1870/1900
33.962
3.038
11,5
1900/10
108.416
5.702
18,4
1910/20
32.893
7.970
4,6
1920/30
83.991
10.349
8,2
1930/40
21.945
13.054
1,7
1940/50
47.752
15.491
3,1
1950/60
60.158
18.892
3,2
1960/70
32.969
22.277
1,5
1970/75
57.986
26.031
2,8
1975/90
-1388
29.245
-0,05
1990/2000
-2155
34.732
-0,01
Font: Solimano (2002b); Ferenczi and Willcox (1929) and Maddison (2001)
↑Ferrer, Aldo (1884) La economía argentina, XV ed. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica; p. 37.
↑Mörner, Magnus (1969). La mezcla de razas en la historia de América Latina. Buenos Aires: Paidós. jesus pulenta el pelao sostiene que en los primeros cincuenta años de la Conquista las mujeres eran el 6% de las expediciones españolas, aumentando progresivamente hasta ser algo menos de un tercio desde el primer siglo de la colonia. Mörner, Magnus (1969). La mezcla de razas en la historia de América Latina. Buenos Aires:Paidós
↑Foerster, Robert Franz; en "The Italian Emigration of Our Times" (pp. 223-278, en inglés)
↑Del Gesso, Ernesto; en «Pampas, araucanos y ranqueles: breve historia de estos pueblos y su final como nación indígena» (p. s/d, Ed. Ciudad Gótica, 145 págs., año 2003).
Paraguai
Bolívia
Xile
Perú
Itàlia
Uruguai
Espanya
Brasil
Estats Units
Colòmbia
Xina
Alemanya
Corea del Sud
França
Portugal
Polònia
Veneçuela
República Dominicana
Mèxic
Ucraïna
Itàlia
Espanya
França
Polònia[Nota 1]
Rússia[Nota 2]
Turquia[Nota 3]
Alemanya
.svg){kind=small}
Imperi Austrohongarès[Nota 4]
Regne Unit [Nota 5]
Portugal [Nota 6]
Iugoslàvia[Nota 7]
Suïssa
Bèlgica
Dinamarca
Estats Units
Països Baixos
Suècia