Vés al contingut

Indarctos

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula d'ésser viuIndarctos Modifica el valor a Wikidata

Modifica el valor a Wikidata
Període
Estat de conservació
Fòssil
Taxonomia
SuperregneHolozoa
RegneAnimalia
FílumChordata
ClasseMammalia
OrdreCarnivora
FamíliaUrsidae
SubfamíliaAgriotheriinae
GènereIndarctos Modifica el valor a Wikidata
Pilgrim, 1913
Espècies
  • I. anthracitis
  • I. arctoides
  • I. atticus
  • I. nevadensis
  • I. oregonensis
  • I. punjabiensis
  • I. salmontanus
  • I. vireti
  • I. zdanskyi

Indarctos és un gènere extint de mamífers carnívors de la família dels ossos (Ursidae) que tingueren una amplíssima distribució des del Miocè mitjà fins al Pliocè inferior, fa entre 4,9 i 13,8 milions d'anys enrere. Se n'han trobat restes fòssils a Algèria, Espanya (incloent-hi els jaciments de Can Llobateres, a Sabadell,[2] i Can Purull, a Viladecavalls[3]), els Estats Units, Grècia, el Kazakhstan, Moldàvia, el Pakistan, Turquia, la Xina[1] i, possiblement, Líbia.[4] Eren ossos de mida mitjana a grossa que presentaven dimorfisme sexual.[4] L'espècie I. vireti pesava uns 175 kg, mentre que I. vireti en pesava uns 350.[5] Presumiblement, eren omnívors amb una clara preferència per la matèria vegetal.[6]

Eren parents propers del panda gegant d'avui en dia.[7] El nom genèric Indarctos significa ‘os de l'Índia’ (quan aquest gènere fou descrit el 1913, el territori que avui en dia correspon al Pakistan formava part de l'Índia britànica).

Referències

[modifica]
  1. 1,0 1,1 Entrada «Indarctos» de la Paleobiology Database (en anglès). [Consulta: 15 febrer 2025].
  2. «Can Llobateres». Gran Enciclopèdia Catalana. Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 15 febrer 2025].
  3. «Jaciment paleontològic de can Purull. Viladecavalls». Mapes de Patrimoni Cultural. Oficina de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona. [Consulta: 27 agost 2023].
  4. 4,0 4,1 Werdelin i Sanders, 2010, «Carnivora» (L. Werdelin i S. Peigné).
  5. Agustí i Antón, 2002, p. 159 i 193.
  6. Agustí i Antón, 2002, p. 199.
  7. «Descobreixen que l'últim os panda d'Europa va viure a la península Ibèrica». Diari de Girona, 3 desembre 2019. [Consulta: 15 febrer 2025].

Bibliografia

[modifica]