Vés al contingut

Indologia

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Il·lustració del segle XIX d'un capítol del BhagavadGita, en sànscrit.

La indologia és l'estudi de la història, la cultura, les llengües i la literatura del subcontinent indi. Com a disciplina acadèmica, la indologia forma part dels Estudis Orientals.[1]

El terme indologia (en alemany, Indologie) s'utilitza més freqüentment a les universitats alemanyes i europees continentals que als països anglòfons, on és més habitual el terme Estudis Sud-asiàtics (South Asian studies). Als Països Baixos, el terme Indologie es referia a l'estudi de la cultura índia dirigit al servei colonial a les Índies Orientals Holandeses.

La indologia clàssica inclou els estudis sobre la literatura sànscrita, la literatura pali i tàmil, així com l'estudi de les religions dharmiques, com ara l'hinduisme, el budisme o el sikhisme. Altrament, la indologia inclou àmbits d'estudi relacionats amb particularitats regionals de l'Àsia del Sud, entre els quals hi destaquen:

Alguns acadèmics distingeixen la indologia clàssica de la indologia moderna. La primera està centrada en l'estudi del sànscrit, el tàmil i altres llengües antigues; i la segona, en la política i la sociologia de l'Índia contemporània.

Història

[modifica]

Precursors

[modifica]

A occident, els primers estudis sobre l'Índia van aparèixer gràcies als viatgers que arribaren de fora del subcontinent i començaren escriure sobre les seves experiències. Un dels pioners va ser Megàstenes ( 350-290 aC), qui fou l'ambaixador grec dels selèucides a la cort de Chandragupta, fundador de l'Imperi Mauryan.[2] A conseqüència de les seves vivències a l'Índia, Megàstenes va escriure les anomenades Índiques, en les quals descriu l'estructura social i política de l'Índia i fa un recull de diverses llegendes i faules tradicionals. Amb el temps, aquesta obra tingué una influència cabdal en els geògrafs clàssics Arrià, Diodor i Estrabó.[2]

Des del món islàmic, l'erudit de l'edat d'or Muḥammad ibn Aḥmad Al-Biruní (973–1048) va escriure Estudi sobre l'Índia, en el qual enregistrà fets de la història política i militar de l'Índia, a més d'aspectes de la vida i la història cultural, científica, social i religiosa.[3] També s'interessà per l'antropologia de l'Índia, realitzant una àmplia observació participant amb grups de nadius. Al-Biruní va aprendre'n les llengües locals a través de l'estudi dels textos primaris i va presentar-ne les troballes amb objectivitat i neutralitat, mitjançant comparacions interculturals.[4]

Disciplina acadèmica

[modifica]

Des del punt de vista acadèmic, la indologia [5] encetà el seu camí a les acaballes de l'edat moderna, incorporant-hi els trets essencials de l'època, com ara l'autoreflexivitat crítica, els mecanismes de desintegració i globalització, i l'apropiació reflexiva del coneixement.[6] Una característica important de la indologia, des de finals del segle XVIII, ha estat el desenvolupament de xarxes acadèmiques [7] a través de la creació de diverses institucions, com ara la Societat Asiàtica de Bengala, i la creació de revistes especialitzades com el Journal of the Royal Asiatic Society i Annals of the Bhandarkar Oriental Research Institute.

Una de les característiques de la indologia és l'aplicació de la metodologia acadèmica dels estudis clàssics europeus a les llengües, literatures i cultures del sud d'Àsia.

Diversos estudiosos del segle XVIII es van interessar pel coneixement del món oriental, com per exemple William Jones, Henry Thomas Colebrooke, Gerasim Lebedev o August Wilhelm Schlegel. Al segle XIX, producte d'aquest interès intel·lectual, la indologia va néixer com a disciplina acadèmica en el context de l'Índia britànica, juntament amb el conjunt d'estudis asiàtics, impulsats pel corrent orientalista de l'època. Així, el 1784 es fundà The Asiatic Society a Calcuta, la Société Asiatique el 1822, la Royal Asiatic Society el 1824, l'American Oriental Society el 1842, la German Oriental Society (Deutsche Morgenländische Gesellschaft) el 1845 i l'Associació Japonesa d'estudis indis i budistes el 1949.[8]

Abans del segle XIX, la literatura sànscrita ja comptava amb diversos diccionaris premoderns, entre els quals hi destacava el Nāmaliṅgānuśāsana d' Amarasiṃha. Tanmateix, la fita cabdal en l'estudi indològic va ser la publicació del Sanskrit-Wörterbuch (diccionari sànscrit) en la dècada de 1850. Va ser a partir d'aquest moment quan començaren les traduccions dels principals textos hindús, que finalment es van publicar amb el títol Llibres Sagrats d'Orient, en diferents volums a partir de 1879. El 1887 va aparèixer l'edició d' Otto von Böhtlingk de la gramàtica de Pāṇini i, el 1849, l'edició de Max Müller del Rigveda. Aquest darrer any, Albrecht Weber publicà la revista Indologische Studien. A les acaballes del segle XIX, el 1897, Sergey Oldenburg edità una col·lecció dels principals textos en sànscrit anomenada Bibliotheca Buddhica.

Publicacions i associacions

[modifica]

Existeixen diferents conferències sobre indologia arreu del món, com ara la conferència de l'Associació Americana d'Estudis Asiàtics, la conferència anual de la Societat Oriental Americana o la Conferència Mundial de Sànscrit, així com diferents trobades periòdiques al Regne Unit, Alemanya, Índia, Japó, França, entre d'altres països.

Les principals publicacions en l'ambit de la indologia són: l'Indo-Iranian Journal, [9] Journal of the Royal Asiatic Society, [10] Journal of the American Oriental Society, [11] Journal asiatique, Journal of the German Oriental. Society (ZDMG), [12] Wiener Zeitschrift für die Kunde Südasiens, [13] Journal of Indian Philosophy, [14] Bhandarkar Oriental Research Institute, Journal of Indian and Buddhist Studies (Indogaku Bukkyogaku Kenkyu) i Bulletin de l'École française d 'Extrem Orient, [15] entre d'altres.

També existeixen diverses associacions professionals, com ara l'American Oriental Society, la Royal Asiatic Society de Gran Bretanya i Irlanda, la Société Asiatique o la Deutsche Morgenlāndische Gesellschaft.

Indòlegs destacats

[modifica]

Investigadors i acadèmics històrics

[modifica]

Investigadors i acadèmics contemporanis

[modifica]

Altres indòlegs

[modifica]
  • Michel Danino, autor d'origen franco-indi, i negacionista històric [22][23][24][25]
  • Georg Feuerstein
  • Hans T. Bakker

Organitzacions i institucions sobre Indologia

[modifica]

Vegeu també

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ «Indology | Definition of Indology by Lexico». Lexico Dictionaries | English. Arxivat de l'original el 30 August 2019.
  2. ↑ 2,0 2,1 Bosworth, A. B. Classical Philology, 91, 2, 4-1996, pàg. 113–127. DOI: 10.1086/367502. JSTOR: 270500.
  3. ↑ Khan, M. S. Oriens, 25/26, 1976, pàg. 86–115. DOI: 10.2307/1580658. JSTOR: 1580658.
  4. ↑ Ahmed, Akbar S. RAIN, 60, 60, 2-1984, pàg. 9–10. DOI: 10.2307/3033407. JSTOR: 3033407.
  5. ↑ Bechert, Heinz. Einführung in die Indologie: Stand, Methoden, Aufgaben (en alemany). Darmstadt: Wissenschaftliche Buchgesellschaft, 1993. ISBN 3534054660. OCLC 33429713. 
  6. ↑ Giddens, Anthony. The consequences of modernity (en anglès). Cambridge, U.K.: Polity Press, 1991. OCLC 874200328. 
  7. ↑ Polanyi, Michael. Personal knowledge: towards a post-critical philosophy (en anglès). University of Chicago Press, 2015. ISBN 9780226232621. OCLC 880960082. 
  8. ↑ «The Japanese Association of Indian and Buddhist Studies». Jaibs.jp. Arxivat de l'original el 15 September 2009. [Consulta: 20 novembre 2011].
  9. ↑ description&changeHeader=true&SHORTCUT=www.springer.com/journal/10783/about International Publisher Science, Technology, Medicine. Springer. Retrieved on 20 November 2011.
  10. ↑ R A S – Royal Asiatic Society of Great Britain and Ireland Arxivat 22 October 2007 a Wayback Machine.. Royalasiaticsociety.org. Retrieved on 20 November 2011.
  11. ↑ JAOS Front Matter Arxivat 7 February 2007 a Wayback Machine.. Umich.edu. Retrieved on 20 November 2011.
  12. ↑ «Zeitschrift der Deutschen Morgenländischen Gesellschaft (ZDMG)». Deutsche Morgenländische Gesellschaft (DMG).
  13. ↑ Wiener Zeitschrift für die Kunde Südasiens (WZKS) Vienna Journal for Indian Studies. Epub.oeaw.ac.at. Retrieved on 20 November 2011.
  14. ↑ Journal of Indian Philosophy Arxivat 25 October 2007 a Wayback Machine.. Springer.com. Retrieved on 20 November 2011.
  15. ↑ Bulletin de l'EFEO. Maisonneuve-adrien.com. Retrieved on 20 November 2011.
  16. ↑ «Patrick Olivelle». Encyclopædia Britannica.
  17. ↑ «Ronald Inden». Department of History: University of Chicago.
  18. ↑ Karnam, Mayukha. «Redefining the Classics at Harvard». The Harvard Crimson, 2016.
  19. ↑ «Professor Stephanie Jamison FBA». British Academy.
  20. ↑ «Professor Alexis Sanderson». All Souls College, University of Oxford.
  21. ↑ [Indologia a Google Books The Divine Consort: Rādhā and the Goddesses of India]. Berkeley, Ca: Graduate Theological Union, 1982, p. 406 (Berkeley religious studies series, 3). ISBN 0-89581-102-2. 
  22. ↑ Pande Daniel, Vaihayasi. «The Sarasvati was more sacred than Ganga». Rediff.com. [Consulta: 8 agost 2011].
  23. ↑ Guha, Sudeshna Modern Asian Studies, 39, 2, 2005, pàg. 399–426. DOI: 10.1017/S0026749X04001611. ISSN: 0026-749X. JSTOR: 3876625.
  24. ↑ Chadha, Ashish (en anglès) Contributions to Indian Sociology, 45, 1, 01-02-2011, pàg. 55–83. DOI: 10.1177/006996671004500103. ISSN: 0069-9667.
  25. ↑ Bhatt, Chetan Ethnic and Racial Studies, 23, 3, 01-01-2000, pàg. 559–593. DOI: 10.1080/014198700328999. ISSN: 0141-9870.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Indologia&oldid=34226762»