Institut d'Estudis Valencians
 Palau de Cerveró (València). Seu de l'Institut d'Estudis Valencians, l'any 1937  | |
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | institució organització |
| Història | |
| Creació | 9 febrer 1937, València |
| Data de dissolució o abolició | 1939 |
| Governança corporativa | |
| Seu | |
L'Institut d'Estudis Valencians fou una institució fundada el 9 de febrer de 1937 a València, a l'estil de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, presidida per Francesc Bosch i Morata (PVE). Deu dies més tard, el 19 de març de 1937, fou aprovat el reglament intern de l'entitat, que declarava el valencià com a idioma oficial i la Dama d'Elx com a imatge representativa.[1][2]
El president fou Josep Puche i Álvarez, rector de la Universitat de València, el secretari general, Carles Salvador i Gimeno, i el tresorer, Josep Feo i Garcia.[3]
Era dividit en quatre seccions:
- Històrico-Arqueològica, presidida per Isidre Ballester i Tormo, amb Domènec Flétcher i Valls com a secretari, Felip Mateu i Llopis, Lluís Querol i Roso i Emili Gómez i Nadal com a vocals.
- Filologia valenciana, presidida per Lluís Gonzalvo i París, amb Carles Salvador i Gimeno com a secretari, Manuel Sanchis i Guarner, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs com a vocals.
- Ciències, presidida per Josep Puche, amb Emili Moròder i Sala com a secretari, Modest Quilis, Robert Feo i Garcia i Joaquim Bernat i Castelló com a vocals.
- Estudis Econòmics, presidida per Rafael Font de Mora, amb Vicent Tomàs i Pérez de secretari, Lluís Guillem Guardiola, Josep Oliag i Càceres i Marí Civera Martínez com a vocals.[1]
Fou el primer organisme valencià amb competències normativitzadores, com assenyala Josep Daniel Climent: "l'únic organisme oficial que els valencians vam tenir al llarg del segle XX amb autoritat sobre la llengua".[4] Així, la decisió més important de l'IEV fou adoptar les Normes de Castelló com a normativa oficial per al valencià. La conselleria de cultura hi va adscriure el Museu de Prehistòria i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Va promoure la fundació de la Biblioteca del País Valencià, però la Guerra Civil espanyola va impedir bona part de les activitats i desaparegué el 1939. La Generalitat Valenciana mai no el va restablir com a entitat pública, sinó que la seua denominació va ser utilitzada per a la constitució d'una nova entitat, de caràcter associatiu privat, tot i que amb orientació secessionista i blavera, sota la presidència de Carles Recio Alfaro.[5]
Referències
[modifica]- ↑ 1,0 1,1 «Institut d’Estudis Valencians (IEV) | enciclopèdia.cat». [Consulta: 1r gener 2021].
- ↑ Juan Cabanilles, Joaquim. El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians (1937-1939). Diputació de València, 2006, p. 177-182.
- ↑ Juan Cabanilles, Joaquim «El SIP (Servei d’Investigació Prehistòrica) i l’Institut d’Estudis Valencians (1937-1939)». Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927-1950, 2006, pàg. 177-182.
- ↑ Les Normes de Castelló; Josep Daniel Climent, pàg. 277; edita Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2007
- ↑ «Entrevista a Carles Recio, 14-2-2008». Arxivat de l'original el 2016-03-04. [Consulta: 30 juliol 2008].