Vés al contingut

Jean-François Lesueur

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Plantilla:Infotaula personaJean-François Lesueur
Imatge
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement15 febrer 1760 Modifica el valor a Wikidata
Drucat (França) Modifica el valor a Wikidata
Mort6 octubre 1837 Modifica el valor a Wikidata (77 anys)
París Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de Père-Lachaise, 11 Modifica el valor a Wikidata
Mestre de capella
1804 –
← Giovanni Paisiello
Mestre de capella Notre-Dame de París
1786 –
Mestre de capella Sées Cathedral (en) Tradueix
1778 – Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciócompositor, musicòleg, pedagog musical Modifica el valor a Wikidata
OcupadorConservatoire de Paris Modifica el valor a Wikidata
Membre de
GènereÒpera i música clàssica Modifica el valor a Wikidata
AlumnesHector Berlioz, Ambroise Thomas, Anton-François Marmontel i Napoléon Henri Reber Modifica el valor a Wikidata
Premis
Musicbrainz: 7bd35481-c546-4725-8acb-e4b6e49427af Discogs: 2237391 IMSLP: Category:Le_Sueur,_Jean-François Find a Grave: 20254 Modifica el valor a Wikidata

Jean-François Lesueur (Drucat, 15 de febrer de 1760 - París, 6 d'octubre de 1837) fou un compositor francès.

Biografia

[modifica]

Renebot del cèlebre pintor Eustache Lesueur, Jean-François Lesueur va nàixer al si d'una il·lustre i anciana família de Picardia. Infant del cor de la col·legiata d'Abbeville i després de la catedral d'Amiens, Lesueur va fer els seus estudis a Amiens. L'any 1778 va ser nomenat mestre de capella de la catedral de Sées. Posteriorment es va traslladar a París per estudiar-hi harmonia amb l'abat Roze, mestre de la capella dels Sants Innocents. Va ser nomenat mestre de capella de la catedral de Dijon (1779), i després de les de Le Mans (1782) i Sant Martí de Tours (1783), abans de succeir a l'abat Roze als Sants Innocents de París. L'any 1786 va obtenir per oposició el lloc de director musical de Notre-Dame de París, on entre d'altres alumnes tingué a Jean-Marie Pottier.

Per a la festa de l'Assumpció va tenir la idea d'afegir l'orquestra a la seua música, i hi va obtenir un gran èxtit. Va repetir l'experiència a les festes de Pasqua, a la Pentecosta i al Nadal, i va aconseguir atraure una gentada tan impressionant que no es va trigar molt a dir que Notre-Dame era l'òpera dels pidolaires, tot suscitant la controvèrsia en el món eclesiàstic i musical. Va replicar a la polèmica amb un fullet titulat Exposició d'una música particular i adequada a cada solemnitat (1787). Finalment, el capítol va decidir reduir el pressupost destinat a la música; el que va obligar a Lesueur a renunciar a les grans masses orquestrals a les que era tan afeccionat, i finalment a presentar la seua dimissió l'any 1788. Entre 1788 i 1792 va visitar Londres, on es va allotjar a la casa del canonge Bochard de Champigny. Va tornar a París l'any 1792 i hi va reeixir amb l'estrena de tres òperes al Théâtre Feydeau: La Caverne ou le Repentir (1793), Paul et Virginie ou le Triomphe de la vertu (1794) i Télémaque dans l'île de Calypso ou le Triomphe de la sagesse (1796).

Nomenat professor de l'Escola de la Guàrdia Nacional el 21 de novembre de 1793, va ser elegit, l'any 1795, membre de la Comissió d'estudis i nomenat Inspector del Conservatori de París, fundat recentment. Amb Étienne Nicolas Méhul, Honoré Langlé, François-Joseph Gossec i Charles Simon Catel va redactar uns Principis elementals de la Música i del Solfeig del Conservatori. Sense aconseguir que les seues òperes Ossian ou Les Bardes i La mort d'Adam, foren acceptades, atés que l'Opéra s'estimà més la Sémiramis de Catel, Lesueur va publicar un violent pamflet, Projecte d'un pla general de la instrucció musicale a França, en el qual atacava el Conservatori, els seus mètodes i el seu director. Aquest atac va provocar la seua destitució, el 23 de setembre de 1802.

Sense treball, Lesueur es trobava gairebé en la misèria, però afortunadament l'any 1804, Napoleó el va nomenar mestre de capella del Palau de les Teuleries, succeint-hi Giovanni Paisiello. Aleshores va poder estrenar la seua obra més famosa, Ossian ou Les Bardes, que li va suposar un gran èxit a l'Opéra, i que esdevingué l'òpera favorita de l'Emperador, qui el va condecorar amb la creu de cavaller de la Legió d'honor. Immdiatament després, Lesueur va compondre la Marxa triomfal per a la coronació de Napoleó, i en aquesta ocasió va dirigir a Notre-Dame una missa de Paisiello i un Vivat de l'abat Roze. Aquesta posició de favor de Napoleó li permeté de recomanar-li el músic cerdà Étienne Soler. L'any 1813 va ser nomenat membre de l'Acadèmia de Belles Arts en el lloc deixat vacant per André Grétry.

A la Restauració va ser nomenat compositor de la capella de la cort i director d'orquestra de l'Opéra. L'1 de gener de 1818 va fer-se càrrec de la classe de composició al Conservatori, on va tenir molts alumnes, que més tard serien molt importants dins el món de la música.

Una escola pública de la ciutat d'Amiens porta el seu nom, està situada al carrer Dupuis.

Llista d'alumnes

[modifica]

Òpera

[modifica]

Émile Vuillermoz ha dit que a les seues òperes «Lesueur cerca nous efectes escènics, exigeix decorats complicats, una figuració considerable, accessoris impactants, animals engalanats, i hi vessa una erudició desconcertant en el camp de l'antiguitat clàssica i en el d'un exotisme més o menys figurat. Freqüenta les presentacions grandioses i les instrumentacions excepcionals.[6] » Així mateix, anuncia, tot i que d'una manera encara clàssica, la gran òpera romàntica, de forma paral·lela al fet que l'exotisme de les tragèdies de Lemierre anuncia el drama romàntic.

Referències

[modifica]
  1. ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 42, pàg. 989. (ISBN 84-239-4542-1)
  2. ↑ Edita SARPE, Gran Enciclopedia de la Música Clásica, vol. II, pàg. 555. (ISBN 84-7291-255-8)
  3. ↑ *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 9, pàg. 379. (ISBN 84-239-4509-X)
  4. ↑ *Enciclopèdia Espasa Volum núm. 28, segona part, pàg. 2468. (ISBN 84-239-4582-0)
  5. ↑ * Edita Enciclopèdia Espasa, vol. 40, pàg. 521. (ISBN 84-239-4540-5)
  6. ↑ Émile Vuillermoz, Histoire de la musique, París, Arthème Fayard, « Les grandes études historiques », 1949, 8ª edició, p. 168-170. «Enllaç».

Enllaços externs

[modifica]
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Jean-François Lesueur
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Jean-François_Lesueur&oldid=33497325»