João Carlos Martins
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | 25 juny 1940  (84 anys)São Paulo (Brasil) | ||
| Activitat | |||
| Camp de treball | Música | ||
| Ocupació | pianista, director d'orquestra, músic | ||
| Activitat | 1951 - | ||
| Gènere | Música clàssica | ||
| Instrument | Piano | ||
| Premis | |||
| Lloc web | joaocarlosmartins.com.br | ||
     
| |||
João Carlos Gandra da Silva Martins (Pronunciació portuguesa: [ʒuˈɐ̃w ˈkaɾlus maɾˈtʃĩs]; São Paulo, Brasil, 25 de juny de 1940) és un aclamat pianista clàssic i director d'orquestra brasiler, que ha actuat amb les principals orquestres dels Estats Units, Europa i Brasil.
És conegut com un gran intèrpret de Bach i ha gravat les seves obres completes per a teclat. Durant dècades, Martins ha estat contractat com a pianista principal de l'Orquestra Simfònica de Boston, la Filharmònica de Los Angeles i altres formacions. El New York Times va escriure: "El mestre Martins ha viscut una vida de renom, repte, tenacitat i triomf suficient per omplir una viva memòria".[1]
Després que la seva carrera com a concertista es torcés per culpa d'una successió lesions i accidents, es va reinventar com a director d'orquestra amb èxit, dirigint centenars d'actuacions a tot el món, inclosos els aclamats concerts al Carnegie Hall. És director de l'English Chamber Orchestra i de l'Orquestra Filharmònica Bachiana. També ha fundat programes socials per a joves desfavorits a Amèrica Llatina.
Martins va anunciar la seva retirada dels escenaris el febrer del 2019. A finals del 2019, després de dues dècades i 24 cirurgies lluitant per recuperar la mobilitat de les mans, li van confeccionar un parell de guants biònics que li van permetre tornar a interpretar música.[2]
Llibres i pel·lícules
[modifica]L'any 2001 es va publicar un llibre, titulat "Conversations with Martins", sobre la seva vida i carrera. Va ser escrit pel conegut pianista i professor de la Juilliard School David Dubal,[3] coincidint amb els nous enregistraments de João de Mozart, Haydn i Beethoven.
El 2004 es va estrenar un documental alemany, Die Martins-Passion (96 min),[4] que va guanyar diversos premis internacionals.[5] La pel·lícula acompanya Martins durant les seves hores més fosques, resseguint els primers triomfs i esdeveniments dramàtics de la seva vida. Retrata seqüències de pel·lícules de la seva infància i els seus primers anys, així com algunes de les seves actuacions més impressionants. A la pel·lícula, Martins es troba amb alguns dels seus amics, com ara el futbolista Pelé i el llegendari pianista de jazz Dave Brubeck.
Una pel·lícula dramàtica biogràfica, "João, O Maestro" (João, el director), va ser dirigida per Bruno Barreto i protagonitzada per Alexandre Nero i Rodrigo Pandolfo com a Martins a l'edat adulta i jove, respectivament, i Alinne Moraes com a Carmen, la seva actual esposa. La pel·lícula es va estrenar a tot el món l'agost de 2017.[6]
Premis i divulgació
[modifica]Martins és conegut per iniciar programes socials per a joves desfavorits al Brasil, a través de la seva fundació la "Fundação Bachiana Filarmônica", que dona suport a dues orquestres que ha fundat, l'Orquestra Filharmònica de Bachiana i l'Orquestra Jove Bachiana.[7][8]
Referències
[modifica]- ↑ «Despite Much Adversity, Keeping the Music Alive», 26-05-2008. [Consulta: 3 novembre 2021].
- ↑ Batschke, Nayara. «Maestro Joao Carlos Martins renace como pianista gracias a guantes biónicos» (en castellà). La Vanguardia. [Consulta: 3 novembre 2021].
- ↑ Dubal, David. Conversations with João Carlos Martins, 2001. ISBN 9788572324410.
- ↑ «Die Martins-Passion». [Consulta: 4 agost 2020].
- ↑ «German Films: Browse Archive». www.german-films.de. Arxivat de l'original el de novembre 3, 2021. [Consulta: 4 agost 2020].
- ↑ «Trailer de 'João, O Maestro' mostra Alexandre Nero interpretando João Carlos Martins». G1. Arxivat de l'original el Jan 8, 2014. [Consulta: 4 agost 2020].
- ↑ http://www.fundacaobachiana.org.br/
- ↑ «Archived copy». Arxivat de l'original el 2012-03-23. [Consulta: 12 setembre 2011].
Enllaços externs
[modifica]- Lloc oficial Arxivat 2020-01-28 a Wayback Machine.