Joan Galeàs Visconti
| |||
| Nom original | (it) Gian Galeazzo Viscontuuos  | ||
|---|---|---|---|
| Biografia | |||
| Naixement | 16 octubre 1351 (Gregorià) Pavia (Itàlia) | ||
| Mort | 3 setembre 1402 (Gregorià) (50 anys) Melegnano (Itàlia) | ||
| Causa de mort | pesta | ||
| Sepultura | Cartoixa de Pavia | ||
| Duc de Milà | |||
| 1395 – 1402 | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | polític | ||
| Altres | |||
| Títol | Duc | ||
| Família | Visconti | ||
| Cònjuge | Caterina Visconti (1380, 1380 (Gregorià)–) Isabel de Valois i de Luxemburg (1360 (Gregorià), 1360 (Gregorià)–1372 (Gregorià)) | ||
| Fills | Valentina Visconti (  ) Isabel de Valois i de LuxemburgAntonio Visconti ( ) Gabriele Maria Visconti ( ) Joan Maria Visconti ( ) Caterina ViscontiFelip Maria Visconti ( ) Caterina Visconti | ||
| Pares | Galeàs II Visconti i Blanca de Savoia | ||
| Germans | Violante Visconti | ||
| Parents | Bernabé Visconti, oncle Caterina Visconti, cosina germana | ||
.svg) | |||
 | |||
Joan Galeàs Visconti (en italià: Gian Galeazzo Visconti) (Melegnano, Senyoriu de Milà - Pavia, Ducat de Milà, 1402) fou un governant milanès, inicialment senyor de Milà l'any 1385. El 1395 aconseguí elevar el títol d'aquest territori, passant a denominar-se Ducat de Milà.
Orígens familiars
[modifica]Va néixer el 16 d'octubre de 1351 a la població de Melegnano, sent fill de Galeàs II Visconti i Blanca de Savoia. Fou net per línia paterna d'Esteve Visconti i Valentina Doria, i per línia materna del comte Aimone de Savoia i Violant de Montferrat.
Accés al poder
[modifica]En els seus últims anys de vida Galeàs II abandonà els assumptes de govern en mans del seu germà Bernabé. No obstant això Joan Galeàs va obtenir en l'últim any de vida del seu pare el control de la part occidental dels dominis paterns, enfrontant-se a partir de 1378 amb el mateix Bernabé pel control de diversos territoris. Després d'enviudar de la seva primera esposa, Joan Galeàs intentà segellar la pau amb el seu oncle casant-se amb la filla d'aquest i cosina seva, Caterina Visconti. No obstant això les tensions amb el seu sogre (i oncle) van continuar.
El 1385 va decidir donar un cop d'efecte i feu capturar Bernabé, el qual fou empresonat i privat dels seus títols, passant en aquell moment a mans de Joan Galeàs. Per a respectar, encara que fos d'una manera aparent, la legalitat va aconseguir que s'obrís un procés judicial contra el seu sogre, amb l'excusa que aquest havia exercit de forma il·legítima el títol de senyor de Milà, ja que no l'hi havia estat concedit per l'emperador. El mes de desembre d'aquell mateix any Bernabé va morir en el seu confinament al castell de Trezzo sull'Adda, probablement enverinat.
Expansió territorial
[modifica]El 1387 es va aliar amb el senyor de Pàdua, Francesc Novello de Carrara, que en aquell moment mantenia una guerra contra Antoni I della Scala. Joan Galeàs va intervenir en la confrontació a condició de reservar-se el posterior domini de la ciutat de Verona, adjudicant-se Francesco el control sobre Vicenza. No obstant això Joan Galeàs, aprofitant l'ocasió, es va apoderar de les dues, traint així l'aliança establerta i iniciant-se una sèrie d'hostilitats entre els dos antics aliats. El senyor de Milà va respondre creant una lliga en la qual se li van unir les ciutats més importants del Vèneto, i en les successives campanyes militars va ampliar contínuament el seu estat, arribant a incloure parts del Vèneto, Emília, Umbria i Toscana. En aquesta darrera regió va trobar una forta oposició de Florència, mentre va aconseguir conquerir Pisa, Siena i la propera Perusa.[1]
El Visconti es convertí així en el governant més important del nord de la península Itàlica, sent un perill per a la resta dels estats, especialment per Florència. Els florentins van crear una lliga contra Milà, en la qual van participar Francesc Novello de Carrara, Esteve III de Baviera i Joan III d'Armagnac. La guerra es va iniciar el 1389, amb nombrosos enfrontaments, destacant la batalla d'Alessandria[2] (25 de juny de 1391) en la qual va caure ferit d'Armagnac. Alberico da Barbiano, derrotat per Lluís II de Provença en 1392 fou rescatat per Joan Galeàs Visconti, qui el va posar al seu servei.[3] Després de la derrota d'Ugolotto Biancardo a la batalla de Governolo, Visconti el cridà per atacar la Lliga antivisconti,[4] derrotant-los a la batalla de Borgoforte,[5] i un cop arribats a les portes de Màntua va signar un armistici.[6] Sense un vencedor clar, Joan Galeàs es va veure obligat a restituir Pàdua a Novello .
Ducat de Milà
[modifica].svg)
L'1 de maig de 1395 Joan Galeàs va aconseguir que el rei Venceslau IV de Bohèmia li concedís el títol de Duc de Milà, obtenint l'any següent el de comte de Pavia i el 1397 el de duc de la Llombardia.
Florència va organitzar una segona lliga contra Milà, al costat del rei Carles VI de França, Francesc Novello, Bolonya i els Gonzaga. Tampoc aquesta vegada es van obtenir els resultats esperats per als enemics dels Visconti, ja que el 1397 les tropes milaneses van aconseguir entrar a la ciutat de Màntua. Aprofitant l'elecció del nou Rei dels Romans Robert d'Alemanya, ja que el seu predecessor Venceslau IV de Bohèmia havia estat deposat per haver concedit el ducat de Milà a Joan Galeàs a canvi de 100.000 florins d'or, es va formar una nova coalició contra els milanesos. No obstant això, les tropes del ducat aturaren l'avanç d'aquestes el 28 de juny a la ciutat de Bolonya.
Des del seu càrrec va destinar 300.000 florins d'or en les obres hidràuliques que van permetre desviar el curs dels rius Mincio i Brenta al seu pas per les ciutats de Màntua i Pàdua respectivament, a fi de millorar les condicions defensives d'ambdues ciutats. A ell correspon l'inici de les obres de construcció de la catedral de Milà i va fundar el monestir de Certosa de la ciutat de Pavia. També va realitzar millores en el palau d'aquesta última ciutat, començat a construir pel seu pare.
Tenia el somni d'unir tot el nord d'Itàlia en un sol regne però Bolonya i especialment la República de Florència l'obstaculitzaven, i en 1402 va llançar atacs a aquestes ciutats. La guerra era extremadament costosa per ambdós bàndols, però es creia que els milanesos sortirien victoriosos. La batalla de Casalecchio, en la que els bolonyesos van ser derrotats va tenir lloc el 26 de juny de 1402, a Casalecchio di Reno, prop de Bolonya. L'exèrcit bolonyès de Giovanni Bentivoglio, comandat per Muzio Attendolo Sforza es va oposar al de Visconti i els seus aliats, els Malatesta de Rimini i els Gonzaga de Màntua per aturar l'expansió del poder de Visconti. El comandant en cap era Alberico da Barbiano. Visconti va prendre Bolonya i el seu líder Giovanni Bentivoglio va ser assassinat dos dies després.[7] Visconti planejava assaltar Florència a continuació, però va emmalaltir el 10 d'agost.
Núpcies i descendents
[modifica]Es casà el juny de 1360 amb Isabel de Valois, filla del rei Joan II de França i Bonna de Luxemburg. D'aquesta unió nasqueren:
- Valentina Visconti (1366-1408), casada el 1389 amb Lluís I d'Orleans
- Azzone Visconti (?-1372)
- Carles Visconti, mort jove
Es casà, en segones núpcies, el 2 d'octubre de 1380 amb Caterina Visconti, filla de Bernabé Visconti i Beatriu della Scala. D'aquest matrimoni nasqueren:
- Joan Maria Visconti (1388-1412), duc de Milà
- Felip Maria Visconti (1392-1447), duc de Milà
Mort
[modifica]Fugint d'una epidèmia de pesta que va atacar el nord de la península Itàlica el 1402 es refugià a la ciutat de Pavia, on morí el 3 de setembre de 1402.
Referències
[modifica]- ↑ Welch, Evelyn S. Art in Renaissance Italy, 1350-1500 (en anglès). Oxford University Press, 2000, p. 338. ISBN 9780192842794.
- ↑ (anglès) Tony Jaques, Dictionary of Battles and Sieges: A-E, p.209
- ↑ Bosco, Umberto. Lessico universale italiano di lingua, lettere, arti, scienze e tecnica (en italià). Ist. della Enciclopedia italiana, 1968, p. 326.
- ↑ Muratori, Lodovico Antonio. Delle antichità estensi continuazione, o sia parte seconda, composta, e dedicata all'altezza serenissima di Francesco III duca di Modena, Reggio, Mirandola (en italià). Stamperia ducale, 1740, p. 163.
- ↑ Verci, Giovanni Battista. Storia Della Marca Trivigiana e Veronese (en italià). vol.17. Presso Giacomo Storti, 1790, p. 234.
- ↑ Verci, Giovanni Battista. Storia Della Marca Trivigiana e Veronese (en italià). vol.17. Presso Giacomo Storti, 1790, p. 237.
- ↑ Murray, J. A Hand-book for Travellers in Central Italy: Including the Papal States, Rome, and the Cities of Etruria (en anglès). John Murray, 1850, p. 74.
| Precedit per: Bernabé Visconti |
Senyor de Milà 1385 – 1395 |
Succeït per: elevació del títol a duc de Milà |
| Precedit per: nou títol |
Duc de Milà 1395 – 1402 |
Succeït per: Joan Maria Visconti |
