Joan de Vicenza
 Mur de la catedral de Vicenza, amb la tomba del bisbe Joan (esquerra); al fons, el palau episcopal | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | Giovanni Sordi, Giovanni Cacciafronte 1125 (Gregorià)  Cremona (Itàlia) |
| Mort | 16 març 1184 (Gregorià) (58/59 anys) Vicenza (Itàlia) |
| Sepultura | Catedral de Santa Maria (Vicenza) |
| Grup ètnic | Italians |
| Religió | Església Catòlica |
| Activitat | |
| Ocupació | sacerdot catòlic, bisbe catòlic |
| Orde religiós | Benedictins |
| Bisbe i màrtir | |
| Celebració | Església Catòlica Romana |
| Pelegrinatge | Vicenza, Cremona |
| Festivitat | 16 de març |
| Iconografia | Com a bisbe |
Joan de Vicenza, o Giovanni Sordi o Giovanni Cacciafronte (Cremona, Llombardia, ca. 1125 - Vicenza, 16 de març de 1181) fou un abat benedictí, bisbe de Vicenza. Assassinat, és venerat com a màrtir i beat per l'Església catòlica.[1]
Biografia
[modifica]Giovanni nasqué a Cremona cap al 1125, fill d'Evangelista Sordi i de Berta Persico, de noble origen; quan era petit, Giovanni Sordi perdé el pare i la seva mare es casà amb el noble Adamo Cacciafronte, que donà el seu cognom al fill. Fou ben educat, rebent formació per seguir la carrera eclesiàstica. Als setze anys ingressà al monestir benedictí de S. Lorenzo de Cremona; amb el temps anà destacant per la seva virtut i pietat.
Nomenat prior de San Vittore, priorat dependent de S. Lorenzo, fou després abat de l'abadia cremonesa. En el cisma provocat per l'elecció de l'antipapa Víctor IV (1159-1164), amb el suport de Frederic Barbaroja, en contra del papa Alexandre III (1159-1181), que tenia el suport de la Lliga Llombarda de Municipis, i que comportà la invasió de la Llombardia per les tropes imperials, l'abat Cacciafronte influí perquè Cremona es mantingués fidel al papa Alexandre. Això provocà que l'emperador l'enviés a l'exili i el papa el nomenés governador de la diòcesi de Màntua, sense que se sàpiga del cert si com a bisbe (el bisbe Graciador s'havia passat al partit imperial i reconeixia l'antipapa) o com a administrador apostòlic.[2][3]
Després de la batalla de Legnano (29 de maig de 1176), on la Lliga Llombarda derrotà l'emperador, se signà la pau a Venècia (1179) i l'antipapa Calixt III fou deposat. El bisbe Graciador de Màntua, penedit, tornà a la seva seu de Màntua, en 1179, i Giovanni Cacciafronte de Sordi fou enviat a la seu de Vicenza com a bisbe. Només dos anys més tard, el 16 de març de 1181, el bisbe Cacciafronte fou mort per un tal Pietro, feudatari dels béns de l'església de Vicenza, i a qui el bisbe havia privat dels béns i havia excomunitat, a causa de les freqüents infraccions dels drets de l'Església que feia.
Veneració
[modifica]El cos del bisbe màrtir fou sebollit a la catedral de Vicenza i traslladat a una nova tomba en 1441. El seu culte tradicional fou confirmat per Gregori XVI el 30 de març de 1824.[2][3]
Referències
[modifica]- ↑ «Blessed John Sordi». Saints SQPN, 16-03-2010. [Consulta: 16 agost 2016].
- ↑ 2,0 2,1 «Blessed Giovanni de Surdis Cacciafronte». Santi e Beati. [Consulta: 16 agost 2016].
- ↑ 3,0 3,1 «Bl. John Cacciafronte». Catholic Online. [Consulta: 16 agost 2016].
Bibliografia
[modifica]- Giorgio Cracco, Tra Venezia e Terraferma, Roma, Viella editore, 2009, ISBN 978-88-8334-396-4
- Giovanni Mantese, Memorie storiche della Chiesa vicentina, II, Dal Mille al Milletrecento, Vicenza, Accademia Olimpica, 1954
- Giovanni Mantese, Memorie storiche della Chiesa vicentina, III/2, Dal 1404 al 1563 Vicenza, Neri Pozza editore, 1964
- Giovanni Mantese, Memorie storiche della Chiesa vicentina, IV/1, Dal 1563 al 1700, Vicenza, Accademia Olimpica, 1974
- Gian Piero Pacini, Laici Chiesa locale Città. Dalla Fraglia di Santa Maria alla Confraternita del Gonfalone a Vicenza (Sec. XV - XVII), Vicenza, Ed. Egida, 1994
- {{{títol}}}.
- Alessandro Schiavo, Della vita e dei tempi del B. Giovanni Cacciafronte Cremonese Vescovo di Mantova poi di Vicenza, Vicenza 1866
