Joaquín Molins Figueres
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 1886  |
| Mort | 14 setembre 1976 (89/90 anys) |
| 2n President de Cementos Molins | |
| 1934 – 1976 ← Juan Molins Parera – Joan Molins Ribot → | |
| Activitat | |
| Ocupació | empresari |
| Obra | |
Obres destacables | |
| Família | |
| Cònjuge | Juana Gil Santos (1960–2016) Anna Ribot (–1958) |
| Fills | Joan Molins Ribot (  ) Joaquín Molins FigueresAnna RibotCasimiro Molins Ribot ( ) Joaquín Molins FigueresAnna RibotJoaquim Molins Gil ( ) Joaquín Molins FigueresJuana Gil SantosMarta Molins Gil ( ) Joaquín Molins Figueres |
| Pares | Juan Molins Parera i Elvira Figueres |
| Germans | Francesc Molins Figueres |
Joaquín Molins Figueres (Pallejà 1886 - 14 de setembre de 1976)[1] fou un empresari català, cofundador, junt amb el seu pare, de Cementos Molins el febrer de 1928.[2][3]
Biografia
[modifica]Fill de Juan Molins Parera, empresari del sector del ciment i alcalde de Pallejà entre 1906 i 1923, i d'Elvira Figueres.
Penya Rhin
[modifica]Gran aficionat al motor, el 1916 va fundar la Penya Rhin, des d'on organitzava la Fórmula 1 de l'època, com el Gran Premi Penya Rhin, Molins suportà el pes tant organitzatiu com econòmic de moltes de les curses que organitzava l'entitat. El 1921 crearen el Gran Premi Penya Rhin, denominació emblemàtica que designaria moltes proves automobilístiques al llarg dels anys. Les Copes de Catalunya i de Barcelona, les pujades de muntanya i fins i tot els Grans Premis de Fórmula 1, portaren aquesta denominació que arribà fins a les catorze edicions.[4][5]
Cementos Molins
[modifica]El 1911 entrà a treballar com a director general a la Cimentera Sanson (el seu pare era membre del consell d'administració). Des d'on ideà la construcció de la llavors xemeneia més alta d'Espanya, que encara es conserva al costat de l'edifici Walden 7.[6] El projecte el va dur a terme Alfonso Peña, qui després seria ministre al primer govern de Franco.
Amb el seu pare va fundar conjuntament amb el seu pare Cementos Molins el febrer de 1928. Junts van comprar diverses patents al Grup Lafarge per fabricar ciment aluminós.[7] Quan el pare va morir el 1932, ell va quedar com a president del negoci familiar.
Durant la Guerra civil Espanyola, l'empresa fou col·lectivitzada i la família va haver d'abandonar la ciutat de Barcelona.[8] Joaquim Molins es va establir primer a Burgos i després a Sant Sebastià, al País Basc, on va fundar una empresa tèxtil.
Acabada la Guerra, va tornar a Barcelona, i gràcies a un crèdit amb el Banc de Roma va poder aconseguir de nou liderar l'empresa cimentera. Va comprar unes mines de plom a la Costa Brava i unes altres mines a Cistierna, a Lleó.[2]
Des de Ciments Molins va promoure diversos projectes constructius, entre els quals destaquen els túnels de Vallvidrera, els pàrquings SABA i el túnel del Cadi.[9]
Van començar a fabricar també ciment portland i al cap de poc temps va incorporar els seus dos fills al dia a dia de l'empresa, Juan i Casimiro. Un fill va estudiar enginyeria i l'altre advocat. Així un podria projectar obres i l'altre defensar els contractes.[3] Va morir el 1976, havent evitat la fusió de les diverses famílies cimenteres de Catalunya.[2]
Vida personal
[modifica]Va tenir tres fills amb Anna Ribot: Joan (1911-1986), un segon fill que es deia Casimiro que va morir amb quatre anys, i al cap d'uns anys van tenir un tercer fill i també li van dir Casimiro (1920-2017).
Anna Ribot va morir el 1958 i Joaquim es va tornar a casar el 1960 amb Juana Gil, una dona que treballava al servei de la família. Van emigrar als Estats Units, on van tenir dos fills: Joaquim (1961) i Marta (1966).[10] Abans de casar-se, però, Joaquim va cedir el 50% de les seves accions al seus dos primers fills (Joan i Casimiro).[9] En morir va tornar a repartir les seves participacions entre els quatre fills. Per aquest motiu la branca Molins Gil té menys participacions empresarials que la Molins Ribot.[9]
Referències
[modifica]- ↑ «esquela». La Vanguardia, 15-09-1976, pàg. 23.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 «Los que dejan huella II» (en castellà). KPMG. [Consulta: 20 febrer 2023].
- ↑ 3,0 3,1 Vinton, Roger. La gran teranyina : els secrets del poder a Catalunya. [Barcelona]: Edicions del Periscopi, 2017, p. 24. ISBN 978-84-946014-1-5.
- ↑ «Penya Rhin». enciclopedia.cat. GEC - Enciclopèdia de l'esport català. [Consulta: 21 març 2016].
- ↑ Del Arco, Javier; Arderiu, Miquel; Montero, Xavier; Camp, Jordi. «Penya Rhin. Mai tan pocs van fer tant». A: Història de l'automobilisme a Catalunya. Barcelona: Planeta, 1990, p. 76-77. ISBN 84-320-6249-9.
- ↑ «Los que dejan huella II» (en castellà). Kpmg. [Consulta: 20 febrer 2023].
- ↑ «Los que dejan huella II» (en castellà). Kpmg. [Consulta: 20 febrer 2023].
- ↑ «Los que dejan huella II» (en castellà). KPMG. [Consulta: 20 febrer 2023].
- ↑ 9,0 9,1 9,2 Tarragona, Jordi. «Més de 100 Molins». Via Empresa, 11-06-2020. [Consulta: 20 febrer 2023].
- ↑ NacióDigital. «Els Molins: Opus, ciment i catalanisme». [Consulta: 21 febrer 2023].